Etiqueta: català

  • Al caire de l’abisme: retrat de la fragilitat humana 

    Al caire de l’abisme: retrat de la fragilitat humana 

    Al caire de l’abisme. Guillem Benejam. Adia Edicions. 88 pàgines. 12 euros.

    Guillem Benejam (Ciutadella, 1990) és una de les veus més sòlides entre els joves poetes en llengua catalana. Al caire de l’abisme és una proposta que emprèn un viatge d’exploració a través de la fragilitat humana, la crítica social i la naturalesa illenca. L’obra, estructurada en quatre parts, amb un pòrtic a càrrec de Pere Gomila i unes notes aclaridores del propi autor, es fonamenta en una idea central: la consciència que l’existència, tant individual com col·lectiva, es desenvolupa en la tensió constant de la precarietat, just al caire del col·lapse, un fracàs que és tant una amenaça com una oportunitat per brillar. Aquesta poesia esdevé, doncs, una reflexió que cava en el llenguatge per trobar allò que és essencial i indicible.

    El títol, Al caire de l’abisme, ens interroga. Benejam gaudeix, aparentment, d’una vida satisfactòria: poeta reconegut, professor i director d’una institució com els Salesians. Aquest contrast entre l’estabilitat personal i la radicalitat del títol convida a una pregunta ineludible: de quin abisme ens parla l’autor? La conclusió és que l’obra no es refereix a cap crisi personal de l’autor, sinó a l’abisme col·lectiu.

    El llibre s’inicia amb una citació del poeta Blai Bonet que afirma que «anar per terra fosca és tenir ja una fonda voluntat de brillar», marcant des del principi el to d’un optimisme que neix del fracàs. La primera part, titulada «El rostre del capvespre,» ja anticipa amb el seu to elegíac i melancòlic una invitació a reflexionar sobre la fi d’una civilització que sembla esgotar-se. Benejam utilitza la natura, especialment l’illa de Menorca i el treball del camp fet a l’antiga, com a territori per trobar el sentit de la vida.

    El poeta és profundament conscient que la natura és al caire de l’extinció tal com la coneixem, víctima de la tecnologia, el turisme de masses, el capitalisme salvatge i l’agricultura intensiva. L’abisme es multiplica, incloent-hi el perill d’extinció d’una cultura i d’una llengua, el català, que l’autor estima i que veu amenaçada per «un crit inculte» i la foscor més pregona. Les ferides s’acumulen i el poemari no defuig temes com la mort dels qui s’ofeguen al mar buscant un món millor. L’art, en aquest context, emergeix com la força capaç de restaurar el desig enmig de l’absurd de l’existència.

    La segona part s’endinsa en aquesta meditació sobre la foscor, evocant el passat com un territori de bellesa i esperança irrecuperable. La poesia és clarament una recerca que intenta dir allò que no es pot dir amb paraules, allò que només s’entreveu. El canvi més notable arriba a la tercera part, amb només cinc poemes que destaquen pel seu canvi formal. L’ús dels alexandrins amb cesura exigeix una formulació neta, gairebé oriental, de despullar la paraula per deixar-la només als ossos. I és precisament d’aquesta senzillesa extrema, d’aquesta veritat sense adorns, d’on brolla l’optimisme més invencible: un optimisme ferm i dur perquè sorgeix directament de la foscor i la consciència de la fragilitat.

    En definitiva, Al caire de l’abisme és un poemari d’una gran honestedat intel·lectual i lírica. El concepte del «caire de l’abisme» esdevé la consciència clara de la nostra pròpia fragilitat i de com l’ésser humà viu sempre al caire del fracàs. La cita inicial de Blai Bonet es tanca amb l’obra: no hi ha ningú més optimista que aquell que es rebolca en el fang de la possible caiguda. Aquesta poesia no ofereix respostes fàcils, sinó una reflexió sobre la nostra responsabilitat d’evitar la caiguda en aquests temps confusos, mantenint l’esperança gràcies als petits rajos de llum que ens arriben. 

    Aquí us deixo un petit vídeo on l’autor conversa amb Pep Antoni Roig: https://www.youtube.com/watch?v=y831Y8VsUmM

  • Quiquiriquic: ludopatia poètica

    Quiquiriquic: ludopatia poètica

    Quiquiriquic. Òscar Palazón. Onada Edicions. 64 pàgines. 14 euros.

    Òscar Palazón, escriptor nascut a Lleida, llicenciat en Filologia Anglogermànica i resident a Tarragona, posseeix una trajectòria literària vasta i distingida als camps de la narrativa i la poesia. El seu poemari, Quiquiriquic, és una obra singular que s’insereix en aquesta sòlida producció. La idea fonamental d’aquest llibre, que es llegeix en un sospir, és la reivindicació de l’aspecte més lúdic i experimental de la creació. Quiquiriquic és un conjunt de poemes monovocàlics, centrat en la lletra ‘i’, que utilitza la tècnica del lipograma per empènyer el llenguatge fins a límits d’inhibició fonètica i visual, jugant amb calembours, homofonies, metàtesis, palíndroms i cal·ligrames, desencadenant una eufonia continguda i enlluernadora.

    Si alguna cosa defineix l’escriptura de Palazón, ja sigui en prosa o en vers, és un mestratge i un control sobre el llenguatge que li permeten abordar projectes de complexitat enorme sense que el resultat se senti forçat o inaccessible. Aquest rigor no és un fi en si mateix, sinó l’eina que permet accedir a la màxima llibertat creativa, com demostra el parlament inicial del llibre, escrit exclusivament amb la vocal ‘i’, que va ser el seu discurs d’agraïment en rebre el Premi Terra de Fang, que va obtenir aquest poemari.

    L’origen d’aquest projecte ambiciós és l’obra Eunoia (2001) de Christian Bök, un conjunt de textos monovocàlics. Palazón aspira a crear una obra anàloga en català, no pas com una traducció o adaptació, sinó com una nova creació aixecada des de zero, conservant l’esperit i la intenció. Aquesta intenció és sotmetre el llenguatge a un «empresonament» -la restricció d’una sola vocal- que, paradoxalment, el dota d’una loquacitat i una gesticulació inèdites. La privació de llibertat lingüística esdevé, de fet, una llibertat absoluta: el llenguatge, en ser constrenyit, revela els seus secrets més íntims i diàfans. L’autor es limita llavors a cartografiar aquests territoris verbals, guiat pel cabal del diccionari, reflectint com el llenguatge es metamorfosea, canvia de color i, en última instància, fabrica la realitat a partir de les seves pròpies limitacions. No és una escriptura automàtica, sinó un posicionament silent de paraules sota la sintaxi, en una «tendra fornicació» verbal que busca la coherència interna i la cohesió argumental. 

    En el cas específic de Quiquiriquic (la tercera part d’aquest pentateuc), l’elecció de la vocal ‘i’ suposa un desafiament extrem per a l’autor, ja que les paraules en català amb aquesta una única vocal són limitades. El poemari s’estructura en un pòrtic i tres parts (21, 17 i 5 poemes, respectivament), en què el ritme i la sonoritat s’han de conjugar amb aquest aparell tècnic enlluernador. Els elements fonètics i visuals són crucials al llarg del llibre: les cacofonies, les aliteracions, les rimes, els poemes tipogràfics i els cal·ligrames no són mers adorns, sinó una part fonamental d’aquest joc d’enginy. L’autor aconsegueix crear imatges i reconnectar idees d’una manera que sembla senzilla només un cop s’ha manifestat el resultat. La gràcia i l’enginy de Palazón brillen, per exemple, en poemes curts que adopten la forma de cal·ligrames, com els titulats Tipi o Inri, demostrant que la restricció pot ser el motor de la creativitat.

    Quiquiriquic és, en definitiva, un poemari juganer i del nostre temps. És una obra que celebra de manera eufòrica i eufònica l’aspecte lúdic de la creació, utilitzant el màxim nombre de paraules possible sense repetir-les excessivament. Tot i la seva complexitat tècnica subjacent, el llibre és perfectament comprensible per qualsevol lector, cosa que el converteix en un regal ideal i relaxat per a qualsevol ocasió. 

    Per acabar aquest viatge us deixo amb els dos poemes que obren el llibre.

    FILM 

    inici 

    mig 

    fi

     i el seu revers 

    LYNCH

     fi

     mig

    inici

    Una peça magistral que demostra que les limitacions són el camí més curt cap a la llibertat expressiva.

    Aquí us deixo un petit vídeo amb un poema visual de l’autor: https://www.youtube.com/watch?v=6MqAOc5o-0k

  • VUITANTA-SIS contes i barbolles. Albert Planelles

    VUITANTA-SIS contes i barbolles. Albert Planelles

    Els microrelats presentats formen un conjunt de textos breus, però intensos, plens de metàfores i idees que conviden el lector/a a relectures. Barregen absurditat, humor, crítica social, introspecció i reflexions sobre art i literatura amb un llenguatge ric i precís. 

    1. Absurditat
    Hi trobem des de reflexions filosòfiques sobre l’obertura mental ¨Creure¨, fins a escenes grotesques ¨Sala d’espera¨, històries com “Judicis”, “Portes”, “Concurs” o les dues peces sobre l’“Àpali!” ens mostren com la lògica quotidiana es capgira i provoca perplexitat i somriure a parts iguals.

    La realitat es desfigura per donar lloc a escenes oníriques: arbres que es revolten ¨Revolta¨, criatures estranyes sorgint d’insults ¨Criatures¨, objectes que esdevenen protagonistes ¨Defectes¨. Relats com “Realisme Màgic” i “Somnis” evoquen Magritte i el surrealisme literari amb imatges impossibles.

    Aquesta dosi de fantasia manté viva la sorpresa del lector.

    2. Humor
    Molts dels relats juguen amb l’humor: un llibre que mata els lectors ¨Lectures¨, un assassí que se suïcida per evitar reincidir ¨Reincidència¨, un home que “es defensa” fins a provocar una mort accidental ¨Defensa¨. 

    “Caritat” converteix un gest compassiu en una escena sexual incòmoda i hilarant. “Crims” i “Assassins en sèrie” exploren la violència i la seva banalització, però amb finalitats iròniques. “Sopar caníbal” dona la volta al ritual caníbal.

    Aquest humor funciona com a mecanisme de crítica i desdramatització de temes tabú, aconseguint que alguns temes greus —violència, alienació, frustració— siguin més digeribles i alhora més punyents. 

    3. Potència visual i llenguatge ric
    L’Albert Planelles treballa amb un llenguatge amb moltes imatges i sensorial: paisatges industrials descrits com a muntanyes i semàfors ¨Paisatge¨, escenes de vent que acaben amb una tragèdia quotidiana ¨Vent¨, descripcions quasi pictòriques de personatges que semblen relíquies ¨Temps¨.

    L’Albert Planelles té una prosa molt expressiva, plena de metàfores i girs poètics amb un llenguatge molt precís, característica aquesta última de tota la seva escriptura.

    4. Crítica social
    Hi ha una mirada crítica envers les convencions socials, la política i la cultura. Es denuncia la hipocresia institucional ¨Acords¨, la buidor dels discursos ¨Alternatius¨, l’obsessió per la novetat i el consum ¨Cafè¨, o la dificultat de comunicar-se autènticament ¨Defensa¨. 

    Crítica la societat contemporània: ¨Prediccions¨, ¨Pèrdues¨. Textos com “Activitat política”, “Ministeris”, “Premi literari” o “Sanitat” són obertament satírics. 

    5. Introspecció
    Diversos microrelats exploren la condició humana: la impossibilitat d’abastar tot el coneixement ¨Llegir¨, la repetició obsessiva com a condemna ¨Dèria¨, el pas del temps i la memòria de la infància ¨Jugar¨. Alguns relats tenen un fons més trist o introspectiu: “Interrogatori” explora la mort com a metàfora de buidor vital. “Un pobre” reflecteix l’exclusió social i la mirada classista. “Lul·lianes” 1, 2 i 3 parlen de l’amor i la traïció en clau mística i filosòfica. “Desaparició” acaba sent una metàfora potent sobre la renúncia i el silenci.

    6. Reflexions sobre art i literatura

    Diversos relats es miren el fet artístic amb distància irònica: “Èxit” i “Plagi” parlen de la frustració creativa i el reconeixement social. “La pintura del silenci” i “Articulisme” reflexionen sobre el procés creatiu, el pes del buit i la necessitat d’expressar-se. “Llibreria” juga amb la confusió entre llibres i lectures, fent una crítica subtil al mercat editorial.

    Com a conclusió, podem dir que VUITANTA-SIS contes i barbolles, publicat per Tèmenos Edicions, és un recull de microrelats molt potent i variat. La brevetat dels seus textos obliga a la concentració d’idees i a l’eficàcia expressiva. En Planelles aconsegueix condensar pensaments complexos en escenes de gran força.

    És un conjunt de microrelats recomanable per lectors que gaudeixin d’una narrativa intel·ligent, amb un toc irònic i, de vegades, desconcertant. Són textos que conviden a la relectura, perquè cadascun amaga capes de significat que es descobreixen progressivament. En definitiva, VUITANTA-SIS contes i barbolles és un recull variat, ric i imprevisible on cada text és una petita peça autònoma que sacseja el lector/a amb imaginació, ironia o reflexió filosòfica. Un llibre perfecte per a lectors que gaudeixen de l’humor intel·ligent, el surrealisme i la crítica punyent de la realitat.

    Podeu conèixer més de l’autor a l’entrevista que li vam fer a la Revista.

    VUITANTA-SIS contes i barbolles.  Microrelats d’Albert Planelles 

    Tèmenos Edicions, Barcelona 2025

  • Funes, el meu nom és Toni Funes, Josep Masanés (Onada ed., 2023)

    Funes, el meu nom és Toni Funes, Josep Masanés (Onada ed., 2023)

    Josep Masanés

    Josep Masanés va néixer l’any 1967 al popular barri de Sants de Barcelona i va créixer tenint com a referents els paisatges pallaresos i garriguencs dels estius familiars. Fill de pares catalans emigrats a la ciutat comtal, va llicenciar-se en Dret a la Universitat de Barcelona. Des de fa vint anys viu a Menorca. Mai no ha freqüentat cap mena de cercle artístic, polític o literari. Escriptor i jurista ha publicat dotze llibres, tots ells reconeguts amb prestigiosos premis literaris com aquest que ara presentem. Josep Masanés es defineix com un amant del coneixement i de l’esperit creatiu, analític i moral com a motor del desenvolupament humà. Com ell ha declarat a la premsa: “l’escriptura és la meva manera de viure i veure el món”. El seu lema és un dels seus versos: “arribar a un lloc sec i càlid amb els teulats coberts de crespinell blanc”.

    No és el primer cop que en Josep Masanés apareix a les nostres pàgines, l’any 2017 el vam entrevistar a 13 preguntas y un poeta: Josep Masanés. Posteriorment, l’any 2018 vam parlar del seu llibre Jo tenia deu oliveres, aquí Poesia a la narrativa de Josep Masanés.

    Funes, el meu nom és Toni Funes, el llibre que comentem avui, va ser l’obra guanyadora del XXV Premi de Narrativa Terra de Fang de Deltebre.

    Funes és un escriptor que es fa gran i veu com el seu món s’ensorra, físicament i mental, però que, malgrat tot, no deixa d’escriure sobre el passat, el present i el futur amb una certa alegria. Un monòleg que ens interpel·la i ens obliga a pensar sobre el món en el qual vivim i el nostre paper com a individus. El jurat que li ha atorgat el premi, l’ha definit com “una novel·la en què cal valorar el seu hermetisme i una escriptura aparentment automàtica, però utilitzada per mantenir l’atenció del lector en tot moment. Una novel·la que demostra intel·ligència i mestria i que impacta pel seu sentit de l’humor i les reflexions filosòfiques que se’n desprenen”.

    Ens trobem davant un soliloqui d’un vell escriptor desmemoriat. Un escriptor que no espera que el seu text sigui publicat ni llegit per ningú i espera, que quan ell falti, algú faci desaparèixer els textos. En Masanés fa un experiment amb la puntuació i obliga el lector a esforçar-se una mica per poder entendre i viure en el caos, com en Funes ens diu: «ordenar el món és saber viure integrar-se en el caos ser caos». No és l’únic experiment, al principi de cada capítol hi ha un índex que facilita la lectura.

    Per altra banda, no sabrem gaire cosa del protagonista si no som capaços de recordar les pinzellades que ens va donant al llarg del monòleg. Funes es va explicant sense pedanteria, ens diu: «evidentment un no pot saber de tot…». Critica tot el que l’envolta sense preocupar-se pel que diran: «Veient el nivell de comprensió lectora que s’evidencia a les xarxes socials on un pot afirmar que la Lluna és rodona i un altre contestar que això no és veritat…». Tocs humorístics no en falten: «es fa difícil imaginar que algú sigui tan estúpid per escriure i més en català un llibre que sigui bàsicament un monòleg i a més a més es miri de trencar el sistema de comes…». Tocs filosòfics: «… això és el progrés, viure en la perpètua incoherència».

    Josep Masanés és un escriptor i poeta tot terreny; com un diamant, té múltiples arestes i això el fa ser un dels escriptors catalano-menorquins més premiats i poc reconeguts per l’establishment ‘oficial’ literari d’aquest segle XXI. Per avalar aquesta afirmació, comproveu vosaltres mateixos el seu currículum recent: autor de la novel·la La vall de la matança guanyador del XXIX Premi Ribera d’Ebre de narrativa, finalista del Premi Ramon Llull 2013, guanyador del 25è Premi de Novel·la Josep Saperas organitzat per Òmnium Cultural del Vallès Oriental, amb l’obra Camins sense retorn. El 2015 va guanyar el Premi Literari la Vall de Sóller de novel·la amb La paradoxa de Schrödinger i el Premi Ciutat d’Eivissa de literatura (2015) amb La putrefacció de la llum. Guanyador del LII Premi de poesia Benet Ribas amb Radiació de Fons, del Premi de Novel·la Ciutat de Manacor 2017 Maria Antònia Oliver amb Pluja de fang, del Premi de Narrativa Vila de Lloseta 2018 amb Jo tenia deu oliveres. Premi de Novel·la Curta Baltasar Porcel, Andratx, 2018, amb El mapa de les eleccions. Guanyador del Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils 2020 amb Lladre de mar. Guanyador del Premi de novel·la Òmnium del Vallès Oriental 2020 amb Una jurisdicció pròpia, i del IV Premi de Narrativa Antoni Vidal Ferrando Vila de Santanyí 2021 amb Els proscrits de Santa Fe.

    Pots comprar Funes, el meu nom és Toni Funes, aquí.

  • Si em preguessin els àtoms, de Marc Freixas (El Petit Editor, 2020)

    Si em preguessin els àtoms, de Marc Freixas (El Petit Editor, 2020)

    Aquest poemari, que va veure la llum el passat Juliol de 2020, es mostra dividit en tres parts amb títols molt clars, que marquen el camí cap on ens duran els poemes. Només amb un cop d’ull, ens podem fer una petita idea que aquí trobarem foscor, però també llum i, com no, una cosa força habitual en la poesia d’en Marc Freixas, amor per la llengua i la terra. Però anem a pams.

    En línies generals, la poesia d’en Marc és una poesia viva, extremadament lligada als sentiments, a les emocions, al món interior. Sovint, els seus versos són finestres cap a un mateix, i això la converteix en una poesia profunda i intensa, que sap tocar precisament aquella tecla tan íntima i fer florir, així, les emocions més privades.

    En la primera part, Si em troba la foscor, l’autor ens acosta a la part més fosca, tan necessària a vegades per tal de trobar la llum:

    De vegades és necessari penetrar la pròpia llum que ve de dins per arribar a descobrir on s’amaga la foscor.

    Ens convida a fer un viatge interior, a través de les ombres que sovint ens poblen, però ens estén la mà de la tendresa; ens exposa, de manera directa, els temors i la tristesa que la foscor sol portar implícits. L’amor a les paraules, tan present en els versos del Marc, és el que ens pot ajudar a trobar el camí cap a la llum, la poesia, perquè el Marc creu en la poesia com allò que pot canviar-ho tot:

    Però també llegeixo sovint,

    i llavors la meva ànima

    s’eixampla i se’n va del cos,

    i després quan torna,

    ho fa tot per fer-me saber

    que és una mica més eterna.

    És una foscor dolorosa i intensa, que pren tot allò que deixem que ens prengui. El dolor, des d’aquesta foscor interna, és més intens, és més afilat, i així ens ho mostren els poemes que configuren aquesta primera part del poemari: poemes que traspuen tristesa, poemes que deixen ferida.

    Tanmateix, la foscor és part de la vida, i això l’autor ho sap, com sap que conviure amb ella és, de vegades, l’única manera d’arribar a convertir-la, mitjançant les paraules, l’amor o la tendresa, en aquella llum que s’amaga i que només cal saber trobar, en certa manera, en soledat; en un mateix. Perquè moltes vegades, si no la majoria, la foscor esdevé un viatge que cal fer en soledat, acceptant, sentint, i descobrint que al final, un serà capaç de trobar aquella tendresa, aquella claror, que ens han de ser amor i vida.

    Si no t’esperes,

    la llum fosca

    voldrà tenir-te.

    Només vull rebre’t

    amb la mà estesa…,

    amb la mà oberta, preparada,

    fins obrir la llum clara.

    Arribar al paradís

    després de tot.

    Una primera part consumida per la tristesa i el dolor. Tanmateix, el poeta sap, malgrat que potser ara no les pugui trobar, que hi ha aquella llum brillant que ens porta l’amor i la poesia, i sap que per arribar a aferrar-la amb tota l’ànima, s’ha de caminar per la foscor, per fer-la nostra, saber que és dins i anar a cercar-la. Encara que la derrota sembli eterna, la lluita no és acabada encara. Dins de les paraules, dins d’una mirada, en la bellesa intrínseca de les coses, en una mà estesa, també es pot trobar aquella llum que tanta falta ens fa per trencar el malefici de la tristesa i la soledat.

    La segona part, Si em ve la llum, inicia amb la idea que a través de la creació es pot arribar a sortir de la foscor; i qui diu creació, per extensió, també diu també poesia..

    Un to més esperançador se’ns obre en aquests poemes. Canviem la soledat per la companyia, la foscor per la lluentor. Ens adonem que veient, sentint i valorant les coses petites, també podem trobar aquell raig de llum que sovint creiem que ja no existeix. Són dues cares de la mateixa moneda, la foscor i la claror, la nit i el dia, el plor i el somriure. Dos antagonistes, i ambdós, tan protagonistes de la vida.

    M’agrada que siguis

    la casa, la bellesa, l’amor

    de la paraula per tots els poemes

    que busca, tossudament, la llibertat.

    Portada de Si em preguessin els àtoms, de Marc Freixas, il·lustrada per Grifoll.

    Saber-nos vius és, en certa manera, la raó per la qual no hem d’abandonar la lluita; saber-nos vius en el poema és la raó de fer-nos seguir en vida per aquest camí tortuós. Retrobar la màgia de la poesia, l’amor més pur, el ser conscients que som sabedors del secret dit a crits i vers a vers: que hi ha llum en la poesia, que hi ha llum a la vida, però que per arribar-hi, sovint hem de travessar els camins emocionals i vitals més foscos.

    Però retrobar

    també és tornar de l’amor,

    no només amb les paraules.

    En contrapunt a la part anterior, a la foscor, aquí trobem vers més lluminosos; si bé hi ha un cert vel gris, els poemes que configuren Si em ve la llum, deixen una petita marca d’esperança a l’ànim. L’amor (l’amor a la mare, la matriu d’aquest poema -un dels poemes més preciosos del llibre-, al pare, als fills, a l’art, a la vida) se’ns mostra com un origen, un camí, un recolzament a l’hora d’anar passant els dies. L’amor i la tendresa (i la poesia), pilars tan fonamentals per a nosaltres, se’ns mostren de manera subtil i delicada, i ens omplen l’esperit i la fe.

    La tercera part, Si em pren la meva llengua i la meva terra, em porta inevitablement, a la part més humana de l’autor, les seves arrels, la seva identitat, representada per una llengua, la seva llengua i la seva cultura

    He de parlar-te de viure.

    He de parlar de tu,

    llengua meva.

    Estima tota la poesia

    i abraça-ho tot.

    i la seva terra

    Però estimo aprendre cada dia a parlar

    amb la gent de prop de casa,

    que és la gent del meu poble,

    la gent de les arrels.

    És una tercera part intensa on, d’alguna manera, s’uneixen la foscor i la llum per retrobar la veritable essència del que som. El que ens fa ser és la identitat, i això ens ve donat, en part, per la cultura d’una terra i d’una llengua que és la nostra; en Marc ens parla de la seva essència, les seves arrels, el seu origen. El vol cuidar, preservar, protegir i estimar. Tanmateix, l’estima i la passió que l’autor desplega en aquests poemes duu un subtil vel de tristesa i de rebel·lia que es contagia i encén l’ànima del lector: tots tenim una terra i una llengua, i tots som part d’una cultura que ens fa ser com a poble.

    Però si hi ha un sentiment que a mi m’omple en aquesta tercera part de Si em preguessin els àtoms, és l’amor; és cert que l’amor és molt present en la poesia d’en Marc, però la força amb què l’autor ens parla d’aquesta identitat és la força d’un amor incondicional amb un bri de preocupació i desesperança.

    Som batec i som amor.

    Som la casas plena

    i la metàfora per dir.

    […]

    Qui vetllarà per salvar-nos

    de la mort de la cultura?

    Qui estimarà la poesia?

    però ai, que tampoc no hi manca cert esperit de lluita, sa i valent, per la salvació d’un poble i tot el que un poble com a tal significa:

    Salvar la llengua.

    No només per parlar-la,

    no no´mes per escriure-la.

    Salvar la llengua,

    com d’un futur que ens ve

    per alliberar-nos.

    En Marc Freixas és un poeta que estima les paraules, que creu en la poesia i el poder de les lletres per fer una vida millor, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. D’aquí que, en els seus poemes, el respecte cap els mots i la poesia és absolutament innegable; i això, en aquests temps que corren dins del món de la poesia, és totalment preciós i d’agrair.

    La senzillesa i la tendresa, l’amor i la poesia, són aquelles coses que poden arribar a salvar-nos d’una caiguda irremeiable; potser és dins nostre la sortida… La poesia d’en Marc és una branca on aferrar-se quan la vida ens tanca els ulls de tanta obscuritat al voltant.

    Si em prenguessin els àtoms és el seu cinquè poemari, i té la fortuna de comptar amb el pròleg de la Laia Llobera, l’epíleg d’en Jordi valls i una meravellosa coberta de Grifoll.

  • Relatari Caòtic. Antoni Garcia Iranzo.

    Relatari Caòtic. Antoni Garcia Iranzo.

    Fa pocs dies he acabat de llegir el nou treball d’Antoni Garcia Iranzo, Relatari Caòtic, un llibre del qual us explico una mica les meves impressions:


    Si bé, el terme caòtic designa tot allò que sembla desordenat, confús i incoherent, penso que també fa referència a un estat d’agitació dins el comportament humà, un sentir les emocions fortament, un cabdal d’idees dins la ment que necessiten esclatar…fins sorgir aquest Relatari Caòtic, segon llibre d’ Antoni Garcia Iranzo, cantautor i poeta nascut a Sant Andreu, amb un gran bagatge dins el món de la música i la poesia.

    El llibre té 160 pàgines i és un recull de relats amb alguns poemes intercalats tot acompanyats per dibuixos i dissenys gràfics de l’autor inspirats en vivències personals. Hi trobem relats divertits, tendres, reflexius, on no falta un toc d’ironia i sobre tot on queda palesa la humanitat, el vitalisme i l’enginy de l’autor. Escrits amb un vocabulari exquisit i alhora planer arriben al lector i l’atrapen des del primer moment.


    En definitiva, un llibre molt recomanable que no deixarà ningú indiferent.

    El podeu adquirir en aquest enllaç:

    👇

    http://antoni-garcia.mozello.com/

    Antoni Garcia Iranzo va nèixer a Sant Andreu, Barcelona, l’any 1960. Tota la vida ha viscut a Nou Barris. És cantautor, poeta i artista gràfic. Com a cantautor ha recorregut mitja Catalunya. També és compositor d’un munt de sintonies. El seu primer recull de poemes, en llengua castellana, Barcelona y despeinado, data de l´any 1978. Més tard, incorporaria la llengua catalana a la seva manera de fer.


    Breu currículum creatiu: –El mar siempre comienza 1982 (poemari col·lectiu) català i castellà. Després d´un llarg parèntesi va publicar el seu Cd de cançons Camacu!! 2010. I més tard poesia a reculls com:

    -En la senda de Orfeo.

    -Brossa de Foc .

    -Diverses publicacions de tipus solidari.

    -Poemari Inconcret

    – Relatari Caòtic. 


    Ha publicat també online:

    -Poemari dispers 2020

    -Cinc peces per a guitarra 2020


    Col·labora habitualment amb revistes i publicacions com ara Òrbites existencials, Viladecans, Punt de trobada, Agràcia, etc. L´any passat va fer la primera exposició de la seva obra gràfica a l´Ateneu Llibertari de Gràcia.

  • Sis poemes de na Maria-Mercè Marçal

    Sis poemes de na Maria-Mercè Marçal

    La figura de la Maria-Mercè Marçal es troba, de manera inevitable, lligada a la poesia, a la cultura i a la lluita feminista.

    Nascuda a Barcelona el 13 de Novembre de 1952 quasi de manera accidental, donat que ella sempre es va considerar filla d’Ivars d’Urgell, al Pla d’Urgell, viu vinculada al món de la cultura des de ben petita. La seva mare era una apassionada del teatre, i era gran coneixedora de milers de versos i cançons. D’altra banda, el seu pare sempre les va apropar, a ella i a la seva germana, al món de la cultura. Tal com ella solia dir: «A la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua, i el cant. Al meu pare, l’estímul cap a la cultura.»

    Una figura imporant per a la seva vida, dins de l’ambit familiar, fou la Mercè, la germana de la seva mare i padrina de la Maria-Mercè. Una dona que residia a Barcelona, que mai no es va voler casar i va fer la seva vida com ella va voler. Això va refermar en la poeta, en la seva convicció en la determinació i lluita feministes. Això la va convertir en una dona valenta i lluitadora. De fet, l’any 1980, fou mare soltera i va haver de batallar per ser considerada com a tal. Aquest fet, unit al seu lesbianisme declarat (la seva relació més intensa i important fou amb la professora Fina Birulés), encara va impulsar més la seva lluita pel reconeixement dels drets de la dona i la seva llibertat, i encara més en una societat tradicional i encara molt endarrerida pel que fa a la situació social de la dona. Aquesta lluita es veu molt marcada en molts dels seus poemes, que mostren l’esperit rebel i defensor de les dones.

    Llicenciada en Filologia Clàssica a Barcelona, al principi dels anys 70, va començar a donar classes de català a Sant Boi, dins del marc de la resistència franquista, i mai no va abandonar la docència, sent professora de llengua i literatura catalanes de secundària durant tota la seva vida.

    Maria-Mercè Marçal.

    El 1972 es casà amb el també poeta Ramon Pinyol, amb qui va conviure quatre anys. Amb ella va fundar Llibres del Mall, una editorial destinada principalment a publicar llibres de poesia i impulsar algunes traduccions.

    És l’any 1976 que comença a fer-se un nom com a poeta arrel de resultar guanyadora del premi de poesia Carles Riba, amb el recull de poemes Cau de Llunes. Només tenia 24 anys. Així, comença en ferm la seva trajectòria literària. Paral·lelament, però, la seva vida política també agafa més força, formant part del Comité Executiu del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans). De fet, la seva militància en grups d’esquerra i feministes va ser constant i intensa, tot i que els darrers anys de la seva vida es va acabar centrant més en l’àmbit cultural i literari.

    Tres anys més tard, l’any 1979, publica el que és el seu segon poemari, Bruixa de Dol. Comença a fer-se un nom sòlid tant en l’àmbit literari com en el de la lluita feminista, col·laborant en publicacions com Reduccions, Dones en Lluita i Escrivint a les parets. Fins i tot, cantants de la talla de Marina Rossell, Maria del Mar Bonet o Celdoni Fonoll, posen música a alguns dels seus poemes.

    Portada de la primera edició de Cau de Llunes. 1976

    L’any 1994 es produeix el seu esclat com a escriptora de narrativa, amb la publicació de la seva novel·la La passió segons Reneé Vivien, amb la que obté nombrosos premis i la consolida com a narradora, juntament amb el seu gran nom en poesia.

    La Maria-Mercè mai no abandona, malgrat el seu èxit literari, la lluita feminista, éssent fins i tot, impulsora de la creació del Comité de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d’aquest moviment femení internacional l’any 1992.

    La seva vida rep un dels cops més forts quan l’any 1996 li és diagnosticat un càncer de pit, contra el que va lluitar durant dos anys, però que finalment va provocar-li la mort el 5 de Juliol del 1998. La Maria-Mercè tenia quaranta-cinc anys, i una filla de divuit.

    La seva obra literària consta de vuit poemaris, la novel·la ja esmentada, així com una de caire infantil, juntament amb alguns relats, un assaig, Sota el signe del Drac, que recull la seva trajectòria com a crítica literària, i nombroses traduccions, d’entre les que destaquen les traduccions de Marguerite Yourcenar o Marina Tsvètaieva.

    A continuació us deixem un recull de sis poemes, i una invitació a conèixer més profundament la vida i obra d’una autora cabdal en el món de la literatura catalana.

    PASQUINS PER A LA REVOLTA VEGETAL

    Amb totes dues mans

    alçades a la lluna

    obrim una finestra

    en aquest cel tancat.

    Hereves de les dones

    que cremaren ahir

    farem un afoguera

    amb l’estrall i la por.

    Hi acudiran les bruixes

    de totes les edats.

    Deixaran les escombres

    per pastura del foc,

    cossis i draps de cuina,

    el sabó i el blautet,

    els pots i les cassoles,

    el fregall i els bolquers.

    Deixarem les escombres

    per pastura del foc,

    els pots i les cassoles,

    el blauet i el sabó

    i la vendra que resti

    no la canviarem

    ni per l’or ni pel ferro,

    per ceptres ni punyals.

    Sorgida de la flama

    sols tindrem ja la vida

    per arma i escut

    a totes dues mans.

    El fum dibuixarà

    l’inici de la història

    com una herua de joia

    entorn del nostre cos

    i plourà i farà sol

    i dansarem a l’aire

    de les noves cançons

    que la terra rebrà.

    Vindicarem la nit

    i la paraula DONA.

    Llavors creixerà l’arbre

    de l’alliberament.

    La nit em clava

    el seu ullal

    i el coll em sagna.

    Sota les pedres

    l’escorpit

    balla que balla.

    La pluja lenta

    fa camí

    fins a la cambra.

    L’escala fosca

    del desig

    no té barana.

    INTERLUDI ROMÀNTIC

    Amb el ventall em defenso de tu.

    Abaixo els ulls, com la dama d’abans.

    Però sense saber-ho i sense mans

    et faig senyals amb el gest oportú.

    Tanco els ventall, i em crema la mirada.

    Duc un petó menut al cap dels dits

    que et cerca enjogassat. A la postada

    dels bibelots he amagat els neguits,

    i de sobte s’estimben, de tant vent

    que fan, pintats, ocells i violetes.

    El vespre, avergonyit, fuid de puntetes.

    La nit truca a la porta tendrament

    i em cega amb pluja de bona saó

    mentre els follets surten en processó.

    CANÇÓ DE FER CAMÍ

    Vols venir a la meva barca?

    Hi ha violetes, a desdir!

    Anirem lluny sense recança

    d’allò que haurem deixat aquí.

    Anirem lluny sense recança

    -i serem dues, serem tres-.

    veniu, veniu, a la nostra barca,

    les veles altes, el cel obert.

    Hi haurà rems per a tots els braços

    -i serem quatre, serem cinc!-

    i els nostres ulls, estels esparsos,

    oblidaran tots els confins.

    Partim pel Març amb la ventada,

    i amb núvols de cor trasbalsat

    Sí, serem vint. serem quaranta,

    amb la lluna pel estendard.

    Bruixes d’ahir de l’ona salada

    serem cinc-centes, serem mil.

    Perdrem el compte a la tombada.

    Juntes farem la nostra nit.

    DIVISA

    A l’atzar agraeixo tres dons:

    haver nascut dona,

    de classe baixa i nació oprimida.

    I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

    HEURA

    Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!

    freu entre el vel i l’aigua, ennuvolat de foc.

    T’estim: sóc la pluja que amara l’enderroc

    d’on, tenaç, s’bre un fruit amb colors d’alegria.

    Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.

    L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.

    Per tu, jo seré el sol i a lluna granada,

    i una casa sense urc amb celler, pou i trull.

    L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes

    a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.

    La tendra que estrena balcó i cel de domàs.

    El bleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.

    L’olivera i el cep. Bòbila, farga i era.

    I el gresol d’on treu la flama

  • Cinc Poemes de la Felícia Fuster

    Cinc Poemes de la Felícia Fuster

    Si pensem en una persona creativa, inquieta i amb fam d’art, aquesta és, sense cap dubte, la Felícia Fuster; una de les figures més destacades de la poesia catalana, tot i que, insòlitament,es va introduir en el món de la poesia a una edat tardana.

    Nascuda l’any 1921, al pintoresc barri barceloní de La Barceloneta, els seus pares tenien una ferreteria; això va ser que la seva infantesa estigués rodejada d’eines i el món ferreter. Això és inevitable entreveure-ho en els seus versos, on sovint, de manera subtil, es veu la presència de mots relacionats amb aquest món.

    De ben petita, ja va mostrar una tremenda inclinació cap a les habilitats artístiques, especialment la pintura, el gravat del vidre i el dibuix. A banda d’aquest talent per les arts, en els seus anys d’estudiant, va ser destacada pel seu enginy i les seves excel·lents qualificacions, que li van ser passaport per entrar a l’Institut de Cultura de la Dona, passant després a estudiar pintura, entre altres matèries, a l’Escola Massana. Alhora, cursava el Batxillerat i estudaiva piano a l’Acadèmia Marshall. De fet, l’any 1947, obté el títol oficial de professora de dibuix.

    Felícia Fuster. Imatge: Fundació Felícia Fuster.

    Després d’un viatge a París, l’any 1950, decideix quedar-s’hi a viure, exercint de professora d’espanyol. Paral·lelament, participa a diferents exposicions i fa treballs artístics, especialment relacionats amb el gravat del vidre, arribant fins i tot a ser part d’una exposició col·lectiva, organitzada pel Corning Museum of Glass (situat a Corning, a New York), a la qual va presentar un gerro titulat Vase, que va se adquirit pel propi museu.

    Després de combinar diverses feines i estudis, l’any 1981, passa a dedicar-se de manera definitiva a la creació artística i literària.

    No és fins que no té 63 anys que es fa coneguda en el món literari. Havia escrit des de sempre, però no va donar a conèixer els seus escrits fins que un amic de la infantesa, l’arqueòleg Miquel Tarradell, li recomanà que presentés alguns dels seus poemes al Carles Riba; tot i els dubtes, finalment Felícia Fuster s’hi va presentar, quedant finalista amb l’obra Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils.

    Imatge: Fundació Felícia Fuster

    És justament arrel d’aquest concurs que s’estableix una amistat que durarà anys, entre la Felícia i la també escriptora Maria-Mercè Marçal.

    La seva literatura fa un gir interessant quan un viatge al Japó li desperta un terrible interès per la poesia japonesa, i marcà per sempre la seva poesia. Comença a endinsar-se en el món dels Haikus, traduint i escrivint. Això s’uneix a la seva veu tan personal dels deus poemes, i li proporciona una riquesa afegida.

    Després de patir problemes de salut arrel d’un contagi amb un virus maligne, que li va provocar diverses estades a l’hospital, la Felícia va morir l’any 2012, un 13 de Març, en una residència de París, la seva segona llar.

    A grans trets, la poesia de la Felícia és una poesia amb una veu forta rere una sensibilitat extrema i la delicadesa dels seus versos; tanmateix, la veu és forta, i denota seguretat, fermesa, malgrat mostrar certa fragilitat humana, especialment pels horrors de la Guerra Civil Espanyola.

    La seva obra té dues vessants destacades; aquells poemes en vers lliure, però en el fons, guardant una forma i un estil personal, i les traduccions de poesia japonesa, així com la seva pròpia poesia inspirada en aquest país i la seva cultura, Haikus i Tankes.

    Per tal d’entrar una mica en la seva obra poètica, us deixem aquí una petita selecció de poemes seus. Que els gaudiu!

    Cada paraula dita és un oblit.

    Cada llengua que es mou, una passera

    damunt d’un riu perdut. Només bromera.

    Asseguts a la sorra de la nit,

    no podem escoltar res més que el crit

    del martell que es fa mall i la primera

    nota del gall que galleja darrera

    l’estranya visió del món ferit.

    Si ens fem lleons, ens estiren la pell.

    Noces de sal ens despullen l’anell.

    A dins la pedra ens cremen per la calç.

    Si pugem -blat- ens fan caure amb la falç.

    ¿I si eixalats de cor i de cervell

    un dia aconseguim fer-nos ocell?

    SEMPRE TORNAR

    Anar

    Sempre tornar

    Ferro amb el vent Rosa

    forjada

    Sílex

    Quietud de la veu i no cendra

    Mel

    esculpida

    Flor Rosa d’enllà

    d’enllà de

    rosa

    EL PENYA-SEGAT

    A la fi de la guerra

    a l’illa de Saipan

    les dones es llançaven des d’un penya-segat,

    l’una darrere l’altra.

    Per virtut, per deure, per respecte.

    Què sé jo…

    Empeses pel foc i pels homes.

    Perquè els calia santar

    cap enlloc, fora del seu destí.

    (El penya-segat capgira sempre la dona.)

    Pero, sabeu,

    al mar, encara no n’hi ha arribat ni una.

    Tot iq ue fa quinze anys,

    què se n’ha fet?

    Aquesta

    dona.

    Cantem

    com els paletes xiulen

    mentre de la galleda estant

    se’ls mira l’aigua.

    Modulem-nos els sons

    per creure que travessen,

    com la claror,

    les portes que mai no tanquen.

    Mirem com es podreixen sols,

    sota els peus nostres, els camins

    fets de palla.

    I continuem dansant

    amb el peu boig

    i el pes del món -drogat no pesa gaire-

    fins que ens enfonsin i ja no ens aixequem.

    Mai més

    no es podrà caure, ens sentirem contents.

    Com festí,

    a taula, ens serviran mordasses.

    En despertar del convit foll,

    ja sense veu,

    ens naixeran ben mudes les paraules.

    Ningú mai més no coneixerà el so

    de la mirada.

    No serem més que cossos destrossats,

    no ens quedarà permís ni per les llàgrimes.

    CANÇÓ

    Arc de paper!

    Tornada sense lletra!

    Camí descalç!

    Lladre de bossa buida!

    No em cridis més, que em trenco.