Si pensem en una persona creativa, inquieta i amb fam d’art, aquesta és, sense cap dubte, la Felícia Fuster; una de les figures més destacades de la poesia catalana, tot i que, insòlitament,es va introduir en el món de la poesia a una edat tardana.
Nascuda l’any 1921, al pintoresc barri barceloní de La Barceloneta, els seus pares tenien una ferreteria; això va ser que la seva infantesa estigués rodejada d’eines i el món ferreter. Això és inevitable entreveure-ho en els seus versos, on sovint, de manera subtil, es veu la presència de mots relacionats amb aquest món.
De ben petita, ja va mostrar una tremenda inclinació cap a les habilitats artístiques, especialment la pintura, el gravat del vidre i el dibuix. A banda d’aquest talent per les arts, en els seus anys d’estudiant, va ser destacada pel seu enginy i les seves excel·lents qualificacions, que li van ser passaport per entrar a l’Institut de Cultura de la Dona, passant després a estudiar pintura, entre altres matèries, a l’Escola Massana. Alhora, cursava el Batxillerat i estudaiva piano a l’Acadèmia Marshall. De fet, l’any 1947, obté el títol oficial de professora de dibuix.
Després d’un viatge a París, l’any 1950, decideix quedar-s’hi a viure, exercint de professora d’espanyol. Paral·lelament, participa a diferents exposicions i fa treballs artístics, especialment relacionats amb el gravat del vidre, arribant fins i tot a ser part d’una exposició col·lectiva, organitzada pel Corning Museum of Glass (situat a Corning, a New York), a la qual va presentar un gerro titulat Vase, que va se adquirit pel propi museu.
Després de combinar diverses feines i estudis, l’any 1981, passa a dedicar-se de manera definitiva a la creació artística i literària.
No és fins que no té 63 anys que es fa coneguda en el món literari. Havia escrit des de sempre, però no va donar a conèixer els seus escrits fins que un amic de la infantesa, l’arqueòleg Miquel Tarradell, li recomanà que presentés alguns dels seus poemes al Carles Riba; tot i els dubtes, finalment Felícia Fuster s’hi va presentar, quedant finalista amb l’obra Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils.
És justament arrel d’aquest concurs que s’estableix una amistat que durarà anys, entre la Felícia i la també escriptora Maria-Mercè Marçal.
La seva literatura fa un gir interessant quan un viatge al Japó li desperta un terrible interès per la poesia japonesa, i marcà per sempre la seva poesia. Comença a endinsar-se en el món dels Haikus, traduint i escrivint. Això s’uneix a la seva veu tan personal dels deus poemes, i li proporciona una riquesa afegida.
Després de patir problemes de salut arrel d’un contagi amb un virus maligne, que li va provocar diverses estades a l’hospital, la Felícia va morir l’any 2012, un 13 de Març, en una residència de París, la seva segona llar.
A grans trets, la poesia de la Felícia és una poesia amb una veu forta rere una sensibilitat extrema i la delicadesa dels seus versos; tanmateix, la veu és forta, i denota seguretat, fermesa, malgrat mostrar certa fragilitat humana, especialment pels horrors de la Guerra Civil Espanyola.
La seva obra té dues vessants destacades; aquells poemes en vers lliure, però en el fons, guardant una forma i un estil personal, i les traduccions de poesia japonesa, així com la seva pròpia poesia inspirada en aquest país i la seva cultura, Haikus i Tankes.
Per tal d’entrar una mica en la seva obra poètica, us deixem aquí una petita selecció de poemes seus. Que els gaudiu!
Cada paraula dita és un oblit.
Cada llengua que es mou, una passera
damunt d’un riu perdut. Només bromera.
Asseguts a la sorra de la nit,
no podem escoltar res més que el crit
del martell que es fa mall i la primera
nota del gall que galleja darrera
l’estranya visió del món ferit.
Si ens fem lleons, ens estiren la pell.
Noces de sal ens despullen l’anell.
A dins la pedra ens cremen per la calç.
Si pugem -blat- ens fan caure amb la falç.
¿I si eixalats de cor i de cervell
un dia aconseguim fer-nos ocell?
SEMPRE TORNAR
Anar
Sempre tornar
Ferro amb el vent Rosa
forjada
Sílex
Quietud de la veu i no cendra
Mel
esculpida
Flor Rosa d’enllà
d’enllà de
rosa
EL PENYA-SEGAT
A la fi de la guerra
a l’illa de Saipan
les dones es llançaven des d’un penya-segat,
l’una darrere l’altra.
Per virtut, per deure, per respecte.
Què sé jo…
Empeses pel foc i pels homes.
Perquè els calia santar
cap enlloc, fora del seu destí.
(El penya-segat capgira sempre la dona.)
Pero, sabeu,
al mar, encara no n’hi ha arribat ni una.
Tot iq ue fa quinze anys,
què se n’ha fet?
Aquesta
dona.
Cantem
com els paletes xiulen
mentre de la galleda estant
se’ls mira l’aigua.
Modulem-nos els sons
per creure que travessen,
com la claror,
les portes que mai no tanquen.
Mirem com es podreixen sols,
sota els peus nostres, els camins
fets de palla.
I continuem dansant
amb el peu boig
i el pes del món -drogat no pesa gaire-
fins que ens enfonsin i ja no ens aixequem.
Mai més
no es podrà caure, ens sentirem contents.
Com festí,
a taula, ens serviran mordasses.
En despertar del convit foll,
ja sense veu,
ens naixeran ben mudes les paraules.
Ningú mai més no coneixerà el so
de la mirada.
No serem més que cossos destrossats,
no ens quedarà permís ni per les llàgrimes.
CANÇÓ
Arc de paper!
Tornada sense lletra!
Camí descalç!
Lladre de bossa buida!
No em cridis més, que em trenco.
Comentarios Recientes