Categoría: Catalán

  • Al caire de l’abisme: retrat de la fragilitat humana 

    Al caire de l’abisme: retrat de la fragilitat humana 

    Al caire de l’abisme. Guillem Benejam. Adia Edicions. 88 pàgines. 12 euros.

    Guillem Benejam (Ciutadella, 1990) és una de les veus més sòlides entre els joves poetes en llengua catalana. Al caire de l’abisme és una proposta que emprèn un viatge d’exploració a través de la fragilitat humana, la crítica social i la naturalesa illenca. L’obra, estructurada en quatre parts, amb un pòrtic a càrrec de Pere Gomila i unes notes aclaridores del propi autor, es fonamenta en una idea central: la consciència que l’existència, tant individual com col·lectiva, es desenvolupa en la tensió constant de la precarietat, just al caire del col·lapse, un fracàs que és tant una amenaça com una oportunitat per brillar. Aquesta poesia esdevé, doncs, una reflexió que cava en el llenguatge per trobar allò que és essencial i indicible.

    El títol, Al caire de l’abisme, ens interroga. Benejam gaudeix, aparentment, d’una vida satisfactòria: poeta reconegut, professor i director d’una institució com els Salesians. Aquest contrast entre l’estabilitat personal i la radicalitat del títol convida a una pregunta ineludible: de quin abisme ens parla l’autor? La conclusió és que l’obra no es refereix a cap crisi personal de l’autor, sinó a l’abisme col·lectiu.

    El llibre s’inicia amb una citació del poeta Blai Bonet que afirma que «anar per terra fosca és tenir ja una fonda voluntat de brillar», marcant des del principi el to d’un optimisme que neix del fracàs. La primera part, titulada «El rostre del capvespre,» ja anticipa amb el seu to elegíac i melancòlic una invitació a reflexionar sobre la fi d’una civilització que sembla esgotar-se. Benejam utilitza la natura, especialment l’illa de Menorca i el treball del camp fet a l’antiga, com a territori per trobar el sentit de la vida.

    El poeta és profundament conscient que la natura és al caire de l’extinció tal com la coneixem, víctima de la tecnologia, el turisme de masses, el capitalisme salvatge i l’agricultura intensiva. L’abisme es multiplica, incloent-hi el perill d’extinció d’una cultura i d’una llengua, el català, que l’autor estima i que veu amenaçada per «un crit inculte» i la foscor més pregona. Les ferides s’acumulen i el poemari no defuig temes com la mort dels qui s’ofeguen al mar buscant un món millor. L’art, en aquest context, emergeix com la força capaç de restaurar el desig enmig de l’absurd de l’existència.

    La segona part s’endinsa en aquesta meditació sobre la foscor, evocant el passat com un territori de bellesa i esperança irrecuperable. La poesia és clarament una recerca que intenta dir allò que no es pot dir amb paraules, allò que només s’entreveu. El canvi més notable arriba a la tercera part, amb només cinc poemes que destaquen pel seu canvi formal. L’ús dels alexandrins amb cesura exigeix una formulació neta, gairebé oriental, de despullar la paraula per deixar-la només als ossos. I és precisament d’aquesta senzillesa extrema, d’aquesta veritat sense adorns, d’on brolla l’optimisme més invencible: un optimisme ferm i dur perquè sorgeix directament de la foscor i la consciència de la fragilitat.

    En definitiva, Al caire de l’abisme és un poemari d’una gran honestedat intel·lectual i lírica. El concepte del «caire de l’abisme» esdevé la consciència clara de la nostra pròpia fragilitat i de com l’ésser humà viu sempre al caire del fracàs. La cita inicial de Blai Bonet es tanca amb l’obra: no hi ha ningú més optimista que aquell que es rebolca en el fang de la possible caiguda. Aquesta poesia no ofereix respostes fàcils, sinó una reflexió sobre la nostra responsabilitat d’evitar la caiguda en aquests temps confusos, mantenint l’esperança gràcies als petits rajos de llum que ens arriben. 

    Aquí us deixo un petit vídeo on l’autor conversa amb Pep Antoni Roig: https://www.youtube.com/watch?v=y831Y8VsUmM

  • Quiquiriquic: ludopatia poètica

    Quiquiriquic: ludopatia poètica

    Quiquiriquic. Òscar Palazón. Onada Edicions. 64 pàgines. 14 euros.

    Òscar Palazón, escriptor nascut a Lleida, llicenciat en Filologia Anglogermànica i resident a Tarragona, posseeix una trajectòria literària vasta i distingida als camps de la narrativa i la poesia. El seu poemari, Quiquiriquic, és una obra singular que s’insereix en aquesta sòlida producció. La idea fonamental d’aquest llibre, que es llegeix en un sospir, és la reivindicació de l’aspecte més lúdic i experimental de la creació. Quiquiriquic és un conjunt de poemes monovocàlics, centrat en la lletra ‘i’, que utilitza la tècnica del lipograma per empènyer el llenguatge fins a límits d’inhibició fonètica i visual, jugant amb calembours, homofonies, metàtesis, palíndroms i cal·ligrames, desencadenant una eufonia continguda i enlluernadora.

    Si alguna cosa defineix l’escriptura de Palazón, ja sigui en prosa o en vers, és un mestratge i un control sobre el llenguatge que li permeten abordar projectes de complexitat enorme sense que el resultat se senti forçat o inaccessible. Aquest rigor no és un fi en si mateix, sinó l’eina que permet accedir a la màxima llibertat creativa, com demostra el parlament inicial del llibre, escrit exclusivament amb la vocal ‘i’, que va ser el seu discurs d’agraïment en rebre el Premi Terra de Fang, que va obtenir aquest poemari.

    L’origen d’aquest projecte ambiciós és l’obra Eunoia (2001) de Christian Bök, un conjunt de textos monovocàlics. Palazón aspira a crear una obra anàloga en català, no pas com una traducció o adaptació, sinó com una nova creació aixecada des de zero, conservant l’esperit i la intenció. Aquesta intenció és sotmetre el llenguatge a un «empresonament» -la restricció d’una sola vocal- que, paradoxalment, el dota d’una loquacitat i una gesticulació inèdites. La privació de llibertat lingüística esdevé, de fet, una llibertat absoluta: el llenguatge, en ser constrenyit, revela els seus secrets més íntims i diàfans. L’autor es limita llavors a cartografiar aquests territoris verbals, guiat pel cabal del diccionari, reflectint com el llenguatge es metamorfosea, canvia de color i, en última instància, fabrica la realitat a partir de les seves pròpies limitacions. No és una escriptura automàtica, sinó un posicionament silent de paraules sota la sintaxi, en una «tendra fornicació» verbal que busca la coherència interna i la cohesió argumental. 

    En el cas específic de Quiquiriquic (la tercera part d’aquest pentateuc), l’elecció de la vocal ‘i’ suposa un desafiament extrem per a l’autor, ja que les paraules en català amb aquesta una única vocal són limitades. El poemari s’estructura en un pòrtic i tres parts (21, 17 i 5 poemes, respectivament), en què el ritme i la sonoritat s’han de conjugar amb aquest aparell tècnic enlluernador. Els elements fonètics i visuals són crucials al llarg del llibre: les cacofonies, les aliteracions, les rimes, els poemes tipogràfics i els cal·ligrames no són mers adorns, sinó una part fonamental d’aquest joc d’enginy. L’autor aconsegueix crear imatges i reconnectar idees d’una manera que sembla senzilla només un cop s’ha manifestat el resultat. La gràcia i l’enginy de Palazón brillen, per exemple, en poemes curts que adopten la forma de cal·ligrames, com els titulats Tipi o Inri, demostrant que la restricció pot ser el motor de la creativitat.

    Quiquiriquic és, en definitiva, un poemari juganer i del nostre temps. És una obra que celebra de manera eufòrica i eufònica l’aspecte lúdic de la creació, utilitzant el màxim nombre de paraules possible sense repetir-les excessivament. Tot i la seva complexitat tècnica subjacent, el llibre és perfectament comprensible per qualsevol lector, cosa que el converteix en un regal ideal i relaxat per a qualsevol ocasió. 

    Per acabar aquest viatge us deixo amb els dos poemes que obren el llibre.

    FILM 

    inici 

    mig 

    fi

     i el seu revers 

    LYNCH

     fi

     mig

    inici

    Una peça magistral que demostra que les limitacions són el camí més curt cap a la llibertat expressiva.

    Aquí us deixo un petit vídeo amb un poema visual de l’autor: https://www.youtube.com/watch?v=6MqAOc5o-0k

  • Las diosas que hay en mí, de Amalia Sanchís (in-VERSO ediciones, 2025)

    Las diosas que hay en mí, de Amalia Sanchís (in-VERSO ediciones, 2025)

    Las diosas que hay en mí de Amalia Sanchís es una poderosa reivindicación de la memoria ancestral femenina a través de madres, hijas, hermanas y diosas. No se trata de una colección de poemas sueltos. La poeta construye un corpus narrativo unificado donde la voz poética se asienta en la estirpe de “mujeres que han rehusado a sus hombres”, guardianas de una herencia hecha de resistencia, dolor y esperanza.

    Sanchís establece una línea de continuidad entre las guerreras, paridoras y cuidadoras del pasado y las mujeres del presente que, desde la invisibilidad, siguen sosteniendo el mundo. Las diosas que hay en mí se articula como un renacer, donde lo sagrado femenino recupera su lugar perdido frente a la hegemonía patriarcal. El tono es elegíaco, pero nunca resignado. Cada poema es una invocación a una Diosa: a Artemisa, a Vesta, a Yemayá, a Idun; símbolos de la independencia, el hogar, la sabiduría y la renovación. 

    En versos como “nos morimos, hermana, / pero seguimos en pie”, late una afirmación que convierte el dolor en impulso. La muerte, la pérdida y el silencio se transfiguran en energía, en una metamorfosis constante del alma femenina. La musicalidad del verso libre, junto a las imágenes de la tierra, el fuego y la sangre, construyen un lenguaje ritual, donde la poesía se vuelve acto de sanación y conjuro.

    A su vez, hay una conciencia histórica y política: la denuncia de la exclusión (“ellos escribieron la historia —que no es la tuya—”) convive con la voluntad de reconstruir un nuevo relato colectivo desde la experiencia femenina (“las mujeres de casa construimos el mundo cada día y lo destruimos por la noche para ponerlo a salvo”).

    La voz lírica se mueve entre lo mítico y lo íntimo. Desde los campos y ríos donde las hembras paren solas, hasta las ciudades modernas donde el barro impide avanzar, el poemario traza una geografía simbólica del cuerpo y del espíritu. 

    En su conjunto, Las diosas que hay en mí puede leerse como una odisea femenina contemporánea, donde la narradora transita del silencio a la revelación, del sometimiento a la conciencia de su poder. Al final, la mujer-poeta se reconoce incompleta, pero en construcción, cosiendo sus heridas “con hilos de oro”, lista para llegar “vestida de reina / al palacio de la Luz”.

    Este poemario es más que una lectura; es una experiencia. Es un viaje a través del dolor y la belleza de ser mujer en una historia escrita por otros. Es un reconocimiento a las «mujeres de casa» que, a escondidas, «cosen alas / a nuestros pies encadenados«, y un homenaje a todas aquellas cuya huella intentó ser borrada.

    Con una voz poderosa, Amalia Sanchís nos entrega una valiosa contribución a la poesía contemporánea en castellano que aborda la experiencia femenina desde una perspectiva de recuperación ancestral y empoderamiento. Una poesía combativa, cargada de imágenes épicas y una profunda resonancia con el poder de lo femenino.

    Un apunte editorial: Las diosas que hay en mí, editada por in-VERSO ediciones, ofrece una excelente edición bilingüe (castellano/catalán), con la magnífica traducción al catalán a cargo de Anna Aguilar-Amat. 

  • VUITANTA-SIS contes i barbolles. Albert Planelles

    VUITANTA-SIS contes i barbolles. Albert Planelles

    Els microrelats presentats formen un conjunt de textos breus, però intensos, plens de metàfores i idees que conviden el lector/a a relectures. Barregen absurditat, humor, crítica social, introspecció i reflexions sobre art i literatura amb un llenguatge ric i precís. 

    1. Absurditat
    Hi trobem des de reflexions filosòfiques sobre l’obertura mental ¨Creure¨, fins a escenes grotesques ¨Sala d’espera¨, històries com “Judicis”, “Portes”, “Concurs” o les dues peces sobre l’“Àpali!” ens mostren com la lògica quotidiana es capgira i provoca perplexitat i somriure a parts iguals.

    La realitat es desfigura per donar lloc a escenes oníriques: arbres que es revolten ¨Revolta¨, criatures estranyes sorgint d’insults ¨Criatures¨, objectes que esdevenen protagonistes ¨Defectes¨. Relats com “Realisme Màgic” i “Somnis” evoquen Magritte i el surrealisme literari amb imatges impossibles.

    Aquesta dosi de fantasia manté viva la sorpresa del lector.

    2. Humor
    Molts dels relats juguen amb l’humor: un llibre que mata els lectors ¨Lectures¨, un assassí que se suïcida per evitar reincidir ¨Reincidència¨, un home que “es defensa” fins a provocar una mort accidental ¨Defensa¨. 

    “Caritat” converteix un gest compassiu en una escena sexual incòmoda i hilarant. “Crims” i “Assassins en sèrie” exploren la violència i la seva banalització, però amb finalitats iròniques. “Sopar caníbal” dona la volta al ritual caníbal.

    Aquest humor funciona com a mecanisme de crítica i desdramatització de temes tabú, aconseguint que alguns temes greus —violència, alienació, frustració— siguin més digeribles i alhora més punyents. 

    3. Potència visual i llenguatge ric
    L’Albert Planelles treballa amb un llenguatge amb moltes imatges i sensorial: paisatges industrials descrits com a muntanyes i semàfors ¨Paisatge¨, escenes de vent que acaben amb una tragèdia quotidiana ¨Vent¨, descripcions quasi pictòriques de personatges que semblen relíquies ¨Temps¨.

    L’Albert Planelles té una prosa molt expressiva, plena de metàfores i girs poètics amb un llenguatge molt precís, característica aquesta última de tota la seva escriptura.

    4. Crítica social
    Hi ha una mirada crítica envers les convencions socials, la política i la cultura. Es denuncia la hipocresia institucional ¨Acords¨, la buidor dels discursos ¨Alternatius¨, l’obsessió per la novetat i el consum ¨Cafè¨, o la dificultat de comunicar-se autènticament ¨Defensa¨. 

    Crítica la societat contemporània: ¨Prediccions¨, ¨Pèrdues¨. Textos com “Activitat política”, “Ministeris”, “Premi literari” o “Sanitat” són obertament satírics. 

    5. Introspecció
    Diversos microrelats exploren la condició humana: la impossibilitat d’abastar tot el coneixement ¨Llegir¨, la repetició obsessiva com a condemna ¨Dèria¨, el pas del temps i la memòria de la infància ¨Jugar¨. Alguns relats tenen un fons més trist o introspectiu: “Interrogatori” explora la mort com a metàfora de buidor vital. “Un pobre” reflecteix l’exclusió social i la mirada classista. “Lul·lianes” 1, 2 i 3 parlen de l’amor i la traïció en clau mística i filosòfica. “Desaparició” acaba sent una metàfora potent sobre la renúncia i el silenci.

    6. Reflexions sobre art i literatura

    Diversos relats es miren el fet artístic amb distància irònica: “Èxit” i “Plagi” parlen de la frustració creativa i el reconeixement social. “La pintura del silenci” i “Articulisme” reflexionen sobre el procés creatiu, el pes del buit i la necessitat d’expressar-se. “Llibreria” juga amb la confusió entre llibres i lectures, fent una crítica subtil al mercat editorial.

    Com a conclusió, podem dir que VUITANTA-SIS contes i barbolles, publicat per Tèmenos Edicions, és un recull de microrelats molt potent i variat. La brevetat dels seus textos obliga a la concentració d’idees i a l’eficàcia expressiva. En Planelles aconsegueix condensar pensaments complexos en escenes de gran força.

    És un conjunt de microrelats recomanable per lectors que gaudeixin d’una narrativa intel·ligent, amb un toc irònic i, de vegades, desconcertant. Són textos que conviden a la relectura, perquè cadascun amaga capes de significat que es descobreixen progressivament. En definitiva, VUITANTA-SIS contes i barbolles és un recull variat, ric i imprevisible on cada text és una petita peça autònoma que sacseja el lector/a amb imaginació, ironia o reflexió filosòfica. Un llibre perfecte per a lectors que gaudeixen de l’humor intel·ligent, el surrealisme i la crítica punyent de la realitat.

    Podeu conèixer més de l’autor a l’entrevista que li vam fer a la Revista.

    VUITANTA-SIS contes i barbolles.  Microrelats d’Albert Planelles 

    Tèmenos Edicions, Barcelona 2025

  • 13 preguntas y un escritor: Joan Company

    13 preguntas y un escritor: Joan Company

    Esta semana tenemos el honor de entrevistar a un escritor catalán que nos está dando grandes momentos de literatura. Hemos de agradecerle su disponibilidad y paciencia con esta entrevista. No dejen de leerla y, sobre todo, comprar y leer sus libros.

    1.- ¿Podría contarnos su vida y actividad literaria?

    Nací en Cardona en 1960, soy ingeniero industrial químico y he desarrollado toda mi vida profesional en empresas nacionales (Prodecros) y multinacionales (Kemira) donde ya jubilado recibí el galardón Gota Azul que entrega la Asociación AEAS que aglutina las empresas gestoras del ramo del agua de toda España. Estoy casado y tengo tres hijos con Anna. Empecé mi actividad cultural en Cardona presidiendo la asociación Foment Cardoní que edita ininterrumpidamente  la revista Cardona Oberta desde 1990 hasta hoy. Allí publico artículos con asiduidad y fue en Foment donde edité mis primeros libros de cuentos: Els prodigiosos contes de Cardona( 1994), Un tresor entre torres (2007, Els llibres de sal (2012) todos ellos ilustrados, además de otras publicaciones dedicadas a la cultura cardonina y al centenario del C.F. Cardona, equipo de mi pueblo donde jugué en la década de los setenta. Más tardé empecé a escribir en la revista de cultura tradicional Gegants  donde pertenezco al Consell de Publicacions. Desde mi jubilación en 2020 dedico gran parte de mi tiempo a escribir y he publicado relatos en antologías y  tres libros con distintas editoriales: Gas a fons (L’Albí, 2021), Sembla mentida (Neopàtria, 2023) y mi primera novela negra, Llibreters de vell de corcoll (Voliana  Edicions, 2025), número 6 de la colección Falciot Negre.

    2.-¿Cuáles fueron sus primeras lecturas y qué autores le influyeron?

    Recuerdo especialmente Cien años de soledad de Gabriel García Márquez, La plaça del diamant de  Mercé Rodoreda, novelas de Manuel de Pedrolo o Jaume Cabré y especialmente libros de cuentos y relatos de Pere Calders, Jesús Montcada y Quim Monzó. Pero no puedo obviar El Quijote. 

    3.- ¿Cómo definiría su narrativa?

    Muy directa y llana, sin florituras, llena de fantasía y en muchos casos con toques de ironía y de realidad mágica, y últimamente, cuando cultivo el género negro,  procuro ser trepidante y sorpresivo, misterio envuelto de temas relacionados con el arte, ya sea cine, pintura, música o arquitectura.

    4.- ¿Cree que el escritor evoluciona en su escritura? ¿Cómo ha cambiado su lenguaje a lo largo de los años?

    Por supuesto. Evolucionamos como personas y ello se nota en nuestros actos, en nuestra manera de ser y de expresarnos. Si en el camino se efectúan cursos de formación, seminarios de potenciación, etc. Ello influye en la forma de redactar y sobre todo de encarar un texto.  Trato de ser más conciso a medida que pasa el tiempo, dejarme de frases largas, tediosas e innecesarias, uno de mis vicios más notables.

    5.- ¿Cómo siente que un relato está terminado y como lo corrige?

    Para mí termina cuando se publica. Mientras no está publicado, aunque lo haya dado por acabado, la fase de corrección, revisión, introducción de cambios no acaba y es tan importante o más que la primera versión, que doy por acabada cuando llego al desenlace previsto.

    6.- ¿Cuál es el fin que le gustaría lograr con su narrativa?

    Que sea amena, que enganche a los lectores, que después de leerlo digan este tipo ha escrito un buen relato de entretenimiento y da que pensar. 

    7.- ¿Qué lugar ocupa, las lecturas en vivo?

    Así como en poesía son recurrentes, en los certámenes de narrativa se lee en voz alta párrafos que muestran el estilo, la forma de dirigirse del escritor, pero no pretenden ir más allá, ya que es imposible recoger todo el texto por corto que este sea. No suelo prodigarme en lecturas en voz alta ni tampoco escribo poesía habitualmente. 

    8.- ¿Qué opina de las  nuevas formas de difusión de la palabra, ya sea en páginas internet, foros literarios, cibernéticos, revistas virtuales, blogs?

    Todo ayuda, aunque a mí me sobrepasa todo lo relacionado con cibernética, IA y todo aquello que no domino en absoluto. Procuro cultivar y promocionar en redes, participar en foros y en entrevistas a medios, si surgen.

    9.- ¿Podría recomendarnos un relato de otro autor que le haya gustado mucho?

    Podría decir muchos: cualquiera de Elles també maten o Noves dames del crim, donde una larga lista de “asesinas”, algunas  que conozco personalmente, dan rienda suelta a sus instintos (Anna Maria Villalonga, Margarida Aritzeta, Isabel Clara-Simó, Mónica Batet, etc.) y muchos de Sergi Pamies. También, Viatge d’hivern de Cabré, me fascinó. Si me he de decidir por uno, alguno de Quim Monzó de La magnitut de la tragedia.

    10.- ¿Qué libro está leyendo en la actualidad?

    Ahora  he terminado Set campanars de Sara Baume y empezaré L‘hort de les ànimes de Margarida Aritzeta y lo compaginaré con Blackwater del que he leído tres volúmenes y me faltan otros tres. Este no me entusiasma, pero quiero llegar hasta el final. No suelo dejar libros a medias.

    11.- ¿Qué consejos le daría a un joven escritor que se inicia en el camino de las letras?

    Que persevere, que siga cursos y otros programas de formación, que no desespere y que lea, sobre todo que lea.

    12.- ¿Cómo ve la industria editorial?

    Asfixiada. Hay tantas publicaciones en el mercado que la mayoría luchan por hacerse un hueco  a base de inundar con nuevos libros, muchos de autoedición que tienen garantizado cubrir costes y luego sobran ejemplares de ediciones excesivas. Y las grandes, apabullan con autores consagrados, mediáticos, etc. que arrasan en los grandes eventos  después de campañas de publicidad y de promoción que las pequeñas no pueden permitirse.

    13.- ¿Cuál es la pregunta que le hubiera gustado que no le he hecho?

    Si pienso seguir escribiendo. La respuesta hubiera sido afirmativa, sin duda, aunque no lo haré para publicar en autoedición. Seguiré con relatos cortos y espero decidirme a iniciar una segunda novela pronto. Ese es mi gran reto. 

    Muchas gracias por haber aceptado charlar con nosotros.

    Moltes gràcies, Joan!

  • Funes, el meu nom és Toni Funes, Josep Masanés (Onada ed., 2023)

    Funes, el meu nom és Toni Funes, Josep Masanés (Onada ed., 2023)

    Josep Masanés

    Josep Masanés va néixer l’any 1967 al popular barri de Sants de Barcelona i va créixer tenint com a referents els paisatges pallaresos i garriguencs dels estius familiars. Fill de pares catalans emigrats a la ciutat comtal, va llicenciar-se en Dret a la Universitat de Barcelona. Des de fa vint anys viu a Menorca. Mai no ha freqüentat cap mena de cercle artístic, polític o literari. Escriptor i jurista ha publicat dotze llibres, tots ells reconeguts amb prestigiosos premis literaris com aquest que ara presentem. Josep Masanés es defineix com un amant del coneixement i de l’esperit creatiu, analític i moral com a motor del desenvolupament humà. Com ell ha declarat a la premsa: “l’escriptura és la meva manera de viure i veure el món”. El seu lema és un dels seus versos: “arribar a un lloc sec i càlid amb els teulats coberts de crespinell blanc”.

    No és el primer cop que en Josep Masanés apareix a les nostres pàgines, l’any 2017 el vam entrevistar a 13 preguntas y un poeta: Josep Masanés. Posteriorment, l’any 2018 vam parlar del seu llibre Jo tenia deu oliveres, aquí Poesia a la narrativa de Josep Masanés.

    Funes, el meu nom és Toni Funes, el llibre que comentem avui, va ser l’obra guanyadora del XXV Premi de Narrativa Terra de Fang de Deltebre.

    Funes és un escriptor que es fa gran i veu com el seu món s’ensorra, físicament i mental, però que, malgrat tot, no deixa d’escriure sobre el passat, el present i el futur amb una certa alegria. Un monòleg que ens interpel·la i ens obliga a pensar sobre el món en el qual vivim i el nostre paper com a individus. El jurat que li ha atorgat el premi, l’ha definit com “una novel·la en què cal valorar el seu hermetisme i una escriptura aparentment automàtica, però utilitzada per mantenir l’atenció del lector en tot moment. Una novel·la que demostra intel·ligència i mestria i que impacta pel seu sentit de l’humor i les reflexions filosòfiques que se’n desprenen”.

    Ens trobem davant un soliloqui d’un vell escriptor desmemoriat. Un escriptor que no espera que el seu text sigui publicat ni llegit per ningú i espera, que quan ell falti, algú faci desaparèixer els textos. En Masanés fa un experiment amb la puntuació i obliga el lector a esforçar-se una mica per poder entendre i viure en el caos, com en Funes ens diu: «ordenar el món és saber viure integrar-se en el caos ser caos». No és l’únic experiment, al principi de cada capítol hi ha un índex que facilita la lectura.

    Per altra banda, no sabrem gaire cosa del protagonista si no som capaços de recordar les pinzellades que ens va donant al llarg del monòleg. Funes es va explicant sense pedanteria, ens diu: «evidentment un no pot saber de tot…». Critica tot el que l’envolta sense preocupar-se pel que diran: «Veient el nivell de comprensió lectora que s’evidencia a les xarxes socials on un pot afirmar que la Lluna és rodona i un altre contestar que això no és veritat…». Tocs humorístics no en falten: «es fa difícil imaginar que algú sigui tan estúpid per escriure i més en català un llibre que sigui bàsicament un monòleg i a més a més es miri de trencar el sistema de comes…». Tocs filosòfics: «… això és el progrés, viure en la perpètua incoherència».

    Josep Masanés és un escriptor i poeta tot terreny; com un diamant, té múltiples arestes i això el fa ser un dels escriptors catalano-menorquins més premiats i poc reconeguts per l’establishment ‘oficial’ literari d’aquest segle XXI. Per avalar aquesta afirmació, comproveu vosaltres mateixos el seu currículum recent: autor de la novel·la La vall de la matança guanyador del XXIX Premi Ribera d’Ebre de narrativa, finalista del Premi Ramon Llull 2013, guanyador del 25è Premi de Novel·la Josep Saperas organitzat per Òmnium Cultural del Vallès Oriental, amb l’obra Camins sense retorn. El 2015 va guanyar el Premi Literari la Vall de Sóller de novel·la amb La paradoxa de Schrödinger i el Premi Ciutat d’Eivissa de literatura (2015) amb La putrefacció de la llum. Guanyador del LII Premi de poesia Benet Ribas amb Radiació de Fons, del Premi de Novel·la Ciutat de Manacor 2017 Maria Antònia Oliver amb Pluja de fang, del Premi de Narrativa Vila de Lloseta 2018 amb Jo tenia deu oliveres. Premi de Novel·la Curta Baltasar Porcel, Andratx, 2018, amb El mapa de les eleccions. Guanyador del Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils 2020 amb Lladre de mar. Guanyador del Premi de novel·la Òmnium del Vallès Oriental 2020 amb Una jurisdicció pròpia, i del IV Premi de Narrativa Antoni Vidal Ferrando Vila de Santanyí 2021 amb Els proscrits de Santa Fe.

    Pots comprar Funes, el meu nom és Toni Funes, aquí.

  • DONES CATALANES I LITERATURA: Rosa Leveroni

    DONES CATALANES I LITERATURA: Rosa Leveroni

    Rosa Leveroni (Barcelona, 1810-Cadaqués, 1985)

    La Rosa va ser una poeta lligada a la resistència cultural catalanista del període franquista.Es va titular com a bibliotecària a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona i es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Va ser deixeble de Carles Riba i de Ferran Soldevila.

    L’alegria i la desolació trenen el món poètic de Rosa Leveroni, contempla el pas del temps i el registra en el ritme bla dels seus versos. I és precisament, gràcies a la facultat intel.lectiva dels seus sentits que una mena de pietat oriental, com diria Maragall, l’allibera de tot patetisme, de tota recança, i també, és clar, d’una retòrica de l’amor.

    «Penso que el temps és un gran riu, que s’escola dibuixant amples meandres; nosaltres vivim en qualsevol de les recolzades del gran riu i només podem percebre la seva qualitat de trànsit. Però podem imaginar-nos que ens alcem per damunt del lliscar incessant de la poderosa deu, i des de l’última volada de la nostra ment».

    Leveroni s’ha llançat, en algun moment, portes enllà dels límits assignats a l’experiència femenina per les convencions i la bona educació. El seu món és un viatge interior sobretot, lligat al món dels sentiments on l’amor és el viatge. Un amor, però, fora seny, com el d’Ausiàs March -poeta que va ésser objecte d’un breu estudi per part de Rosa Leveroni.

    El contacte amb el subjecte estimat és sempre insatisfactori i irreal «perquè ell s’esborra davant l’empenta passional d’ella, i ella queda refermada a través de la passió que transcendeix l’home».

    És a dir, la passió sempre va més enllà de l’individu concret que n’és el destinatari, té un sentit en ella mateixa perquè és ella que reforça el jo de la poeta, fent-la viure i sentir-se viure, i, de retruc, referma també la seva solitud, que se li converteix en allò que de personal i individualitzador té l’amor. De fet, Leveroni s’identifica ella mateixa amb l’illa a la qual torna -terra ferma però circumdada per aigua en perpetu moviment, sol.licitada permanentment pel mar, i, sobretot, imatge de la solitud. Potser perquè ella mateixa és alhora Ulisses i Penèlope i no és del tot ni l’un ni l’altra. I d’aquí li ve la seva feblesa, però també la seva força. Penèlope no serà la de l’Odissea: el vel que teixeix i desteixeix és, en aquest cas, el dels somnis -aquest espai on cap destí no frena el propi desig.Clementina Arderiu es trobaria molt més a prop de la Penèlope homèrica. Arderiu, per exemple, serà esposa i mare, i la casa representarà una imatge central en el seu món poètic, significativament. No menys significativament, en Leveroni, aquest lloc privilegiat l’ocuparà la imatge del port. El port és el llindar entre el mar i la terra, participa de tots dos, és el lloc del retorn, però també de la possible -o impossible- nova partença,hi ocupa un lloc central la tensió entre l’amor-passió i la solitud. El primer troba la seva expressió metafòrica sobretot en el mar obert. La segona en l’illa. Un i altra aboquen, en els seus extrems, a la mort: o a través de la fusió en la immobilitat i el silenci terrestres, en un cas; o pel xuclament per part de la voràgine marina, en l’altre. I, així, la poeta sembla voler resoldre aquesta doble sol.licitud i, en darrer terme, afirmar el seu jo i la seva vida, instal.lant-se permanentment en el llindar que representa el port: indret, com deia, del record i del desig, del dolor i del cant, on el somni de braços oberts sap contrarestar l’obscur destí que tanca.

    Rosa Leveroni és, d’entrada, una dona que té una professió que sempre va treballar fora de casa. Que no es va casar, i que aquest fet no va implicar per a ella renunciar a l’amor. En definitiva, ens trobem davant d’algú que ha hagut de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des dels costums ni des de propostes o moviments contestataris. Potser per aquí podríem trobar la raó de moltes solteries de dona -o en concret de moltes escriptores- al llarg de la història, i encetar la reivindicació d’un dels arquetipus més caricaturitzats dins del marc social i cultural en què ens movem.

    Dos Poemes

    PÒRTIC

    Jo porto dintre meu

    per fer-me companyia

    la solitud només.

    La solitud immensa

    de l’estimar infinit

    que voldria ésser terra,

    aire i sol, mar i estrella,

    perquè fossis més meu,

    perquè jo fos més teva.

    NEGUIT

    Esgranat el corall de les besades,

    he dit adéu a les platges en calma,

    navegant amb les veles remoroses

    pel mar obert d’infinites recances.

    Per saber-més de la seva vida i obra:

    • «Rosa Leveroni i Valls». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

    • «Dones-Poetes»Generalitat de Catalunya

    • Viquipèdia

  • L’AMOR DE PILAR I JOSÉ SARAMAGO

    L’AMOR DE PILAR I JOSÉ SARAMAGO

    Totes les nits Pilar recorria la casa, recollint els rellotges per allunyar-los el més possible de les orelles. El soroll la martiritzava i no la deixava dormir.
    Fins que José li va dir:–»Ja no has de fer més la teva excursió nocturna. Deixaré que els rellotges es vagin parant. No els donaré més corda». Dies després, la va agafar de la mà i la va portar, rellotge per rellotge.
    –»Veus? Cap fa soroll –li va dir ell, feliç com un nen. Tots marcaven la mateixa hora: les quatre.–Per què les quatre? –li va preguntar la Pilar. Ell la va mirar:
    -Perquè és l’hora en què ens vam conèixer»
    Pilar era una periodista quan va arribar a les mans «Memorial del convento», el primer llibre que va llegir de l’escriptor. Tant la va commoure, i la va moure, que va tenir la reacció natural: córrer a una llibreria a buscar un altre llibre del mateix autor: «L’any de la mort de Ricardo Reyes»
    El va llegir, ho va comentar als seus programes de televisió, ho va ressenyar a la premsa. Però no n’hi va haver prou: volia conèixer l’autor d’aquestes pàgines.Va buscar el telèfon de Saramago i el va trucar a Lisboa.Sóc la seva lectora –li va dir–. Vaig a Portugal; voldria conèixel.No li va demanar cap entrevista. Només volia agrair-li haver-la fet millor persona en llegir els seus llibres.
    Saramago estava acostumat que els periodistes li fessin sempre la mateixa petició. No va tenir cap problema.Van quedar de veure’s a l’Hotel Mundial –on ella s’allotjaria–, el 16 de juny del 1986. A les quatre de la tarda.
    Van sortir de l’hotel a caminar pel cementiri dos Prazeres, pel monestir dels Jerònims, buscant els passos de Fernando Pessoa. En acomiadar-se, van intercanviar les dades. No més.
    Tots dos es van quedar amb alguna cosa rondant-los, que Saramago recordava així: –“Vam tenir la mateixa sensació: jo havia trobat aquesta dona i ella havia trobat aquest home”.
    Es van escriure algunes cartes més o menys formals fins que en una ell li va dir: “Si les circumstàncies de la teva vida ho permeten, m’agradaria, ja que vaig a Barcelona i a Granada, atançar-me a Sevilla per trobar-nos”.
    Pilar li va respondre que sí, que les circumstàncies de la seva vida els ho permetien. Es van veure. I a partir d’aquell moment no es van separar.
    Era el 1988. «Pilar va aparèixer quan era necessària. Quan m’era necessària a mi. Tinc moltes raons per pensar que el gran esdeveniment de la meva vida va ser haver-la conegut», va dir José.
    Quan es van conèixer, ell tenia 64 anys. Ella, 36. Vint-i-vuit anys de diferència que per a alguns podia ser molt, però no era un tema entre ells.L’única diferència que reconeixien era que era dona, ell, un home. A la resta sabien compartir la manera d’estar a la vida.
    Pilar es va convertir en la traductora a l’espanyol de les obres de Saramago. Mai havia treballat en això, ni sabia portuguès, però un dia el seu traductor habitual: Basilio Lozada, va aparèixer davant seu amb ulleres fosques i bastó i els va dir que s’estava quedant cec.
    –Quina pena –li va dir la Pilar. I li va afegir que a partir d’aquell moment, aleshores, la traducció corria pel seu compte. Ho va decidir amb el mateix ímpetu que posa a tot a la vida.Va aprendre l’idioma llegint Saramago en la seva llengua original i així va aconseguir la seva primera traducció: «Todos los nombres».
    D’aquí endavant va seguir traduint totes les novel·les que el Nobel va escriure: «El hombre duplicado», «Ensayo sobre la lucidez», «La caverna» i «Caín», entre d’altres.
    Tenien la següent forma de treball: Saramago escrivia dues quartilles diàries (no es passava mai d’aquesta mesura) i les deixava sobre la taula de la Pilar. Ella les llegia, les rellegia i les traduïa. L’endemà Saramago corregia, i ella corregia.
    D’aquesta manera, el llibre naixia alhora en portuguès i en espanyol. Era una responsabilitat que li feia por. “Tenia la consciència que traduïa un ésser genial, i que jo no ho era”, diu Pilar
    Mai no va interferir en l’argument d’un llibre ni li va comentar què podia passar o no passar amb algun personatge. “Mai”. Sí que li va fer un parell d’observacions per a dues de les seves novel·les.
    La primera, en el manuscrit de «Tots els noms», en què Saramago havia posat a funcionar un contestador automàtic en una casa on no hi havia llum (i per convèncer-lo que això no es podia, la Pilar s’ho devia demostrar llevant la llum de la seva casa a Lanzarote, on vivien).
    I la segona, quan, després de parlar amb ella, ell va canviar l’última paraula de «La caverna»: va treure bitllet i va posar entrada. “La meva gran aportació s’hi redueix!
    Sóc conscient de les meves limitacions davant de l’obra de Saramago”, diu la Pilar i ho diu així: Saramago. Si bé a casa només era José, cap a fora es tracta de Saramago. Perquè parla la traductora.
    El seu nom, Pilar, és proper per a qui hagi pres entre les mans un llibre del Nobel portuguès. Aquí està sempre, al primer full. Des que van unir les seves vides, les obres de Saramago van estar dedicades a la seva dona (es van casar el 1988; dos matrimonis previs ell; un, ella).
    Algunes dedicatòries diuen:
    «A  Pilar, que encara no havia nascut, i tant va trigar a arribar».
    «A  Pilar, que no va deixar que jo morís»
    «A Pilar, casa meva».
    Ella li demanava que no se les mostrés fins que hagués acabat la feina perquè podia paralitzar-se. “Quan em deia “tinc la dedicatòria”, jo em moria d’horror. Encara avui me les salto”, diu.
    Mai van escriure a quatre mans, però sí que tenien una anada i tornada epistolar. S’escrivien cartes, centenars, que deixaven en un dipòsit de confiança a casa seva. “Era un joc divertit –afegeix–, del qual no et diré gaires detalls, però ens entretenia anar a mirar què havia deixat un i com li responia l’altre.” Cartes que, és clar, no es publicaran.
    José Saramago va morir el juny del 2010. Tenia 87 anys. La separació. Era una cosa del que Josep i Pilar havien parlat. «Ens trobarem a un altre lloc», deia ell quan li plantejaven el tema d’haver de deixar-la per qualsevol raó. La seva mort. “No acostumo a parlar d’això, saps? Però nosaltres intentem preparar-nos plegats.
    Teníem clar que passaria”, explica Pilar L’escriptor va dir: –Que un dia s’acabarà? Ja sabem que sí. Ara, no voldria estar a la pell de la Pilar quan jo desaparegui. (…) De totes maneres, estarem a prop l’un de l’altre. Continuen així. Junts.
    Pilar del Río es va fer ciutadana portuguesa després de la mort de Saramago i viu entre Lisboa -ciutat on funciona la fundació que porta el nom de l’escriptor ia la qual ella es dedica dia i nit- i Lanzarote, l’illa que van habitar durant anys .
    Les cendres de l’escriptor són a les arrels d’una olivera centenària que van portar des del seu llogaret natal (Azinhaga) i el seu epitafi és l’última frase de Memorial del convent: “I no va pujar al cel perquè a la terra pertanyia”.
    A la Pilar no li agrada que li diguin vídua de Saramago. És la seva dona. En present. El que li quedi de vida, diu, ho continuarà dedicant a l’obra d’aquest autor, a qui va anar a buscar un dia, a les quatre de la tarda.

    Fonts:Adaptació del TempsDoktorMontiel.

  • Revista Miarmanda: Poesia, poetes, poemes. Poésie, poètes, poèmes 

    Revista Miarmanda: Poesia, poetes, poemes. Poésie, poètes, poèmes 

    *Este artículo se puede leer en castellano, aquí.

    És un món blanc el d’aquests dies sense accent

    fred feroç que corre per la plana deserta

    a la captura del darrer caliu de l’any morent…

    Per què has vingut, Nadal?

    Per què has vingut si el món no et vol rebre?…

    Per què has vingut, Nadal?

    No hi ha benvinguda per a tu

    a la plana on els arbres dormen,

    Nadal hostil als homes de bona voluntat!

    «Nadal de 1944»

    Així ens parla en Joaquim Amat-Piniella des del camp de concentració de Redl Zipf l’hivern de 1944.

    Des de la mateixa revista Mirmanda ens expliquen:

    Ara fa més d’un any que des de Mirmanda van decidir dedicar un número a la poesia, a les seves poetes, als seus poetes, als qui des del territori han sabut expressar amb paraules tot allò que tot sovint queda en la retina del pensament i de la memòria. Malauradament els dies que es va tancar el dossier va arribar la notícia de la mort de la Renada-Laura Portet, traspassada el 6 de setembre de 2021, a la vila d’Elna. Ella, segons ens explica la Irene Muñoz Pairet, que escriu un text en aquest número, estava molt il·lusionada en aquest número de Mirmanda. A la seva memòria està dedicat el present número.


    Certament, en temps convulsos i inversemblants com els nostres, pot semblar contraindicat dedicar un número de Mirmanda a la poesia, però com ja deia Montaigne al segle XV, en temps sense déus ni herois, només hi ha l’opció de l’acció i/o de la poesia. Fer poesia, és en certa manera, actuar. Actuar de no res cap a futurs incerts. Això que a finals del segle XIX ja es va començar a albirar, amb autors com Nietzsche, Guyau o Simmel, avui és un fet inqüestionable. Per això, ens ha semblat oportú obrir-nos a aquest món de possibilitats que representa la poesia, tan en la seva vessant creativa, fent referència a certes poetes vinculades amb el nord català, com és sempre l’objectiu de la revista. En aquest número hi trobareu escrits sobre la mateixa Renada-Laura Portet i, també, sobre Simona Gay, Felícia Fuster, Maria Àngels Anglada, Quima Jaume i Rosa Font, Josep Sebastià Pons i Joaquim Amat Piniella. També hi trobareu un seguit de textos que revisiten el fet poètic des de diverses perspectives, com l’escriptura, la filosofia, la traducció, el gènere.


    Així mateix, en aquest número no han volgut deixar de banda el fet transmissional que el poema posseeix. Des del diàleg a les noves formes de transmissió hi han dedicat un espai. També hi ha un lloc pel recull de la correspondència de Jordi Pere Cerdà, un referent per a la literatura i el teatre català. Amb aquest número de Mirmanda pretenen fer diverses aproximacions a la temàtica poètica, recollint tant aspectes conceptuals com temàtics. Exposen també aproximacions crítiques a poetes del nord català de les darreres dècades. Sense oblidar, però, aspectes més actuals com són les diferents formes, tant artístiques com tècniques, per apropar la poesia al més ampli públic. En aquest sentit hi trobem una reflexió sobre poesia visual de Guillem Dotú i els poemes de Ricard Mirabete i Albert Planelles.


    El número s’acompanya alhora d’una vària de dos treballs: el primer reprèn la crítica sobre les fake news i, l’altre, s’endinsa en una anàlisi comparada de les extremes dretes al nostre país. Finalment, un cop més, compten amb la participació en forma de fotografia d’Ernest Abentín que retrata les peces d’art de Mònica Guerrero-Rosset. La seva passió per les arts plàstiques i especialment pel fang va començar en la seva infantesa, a l’escola amb el mestre, pintor i escultor Ricard Vaccaro. Aquest desvetllar de la sensibilitat artística ha marcat un recorregut acompanyant en tot moment la seva feina de pedagoga. A principis del 2000 es va començar a formar en la tècnica del Raku, a costat del ceramista i educador Roland Dautry, prop de Montpeller. Uns anys més tard va començar un intens període de formació a l’escola de ceràmica de La Bisbal, aprofundint en un ventall de tècniques diverses. Del torn a l’escultura, les creacions actuals s’inscriuen en una recerca constant de formes, textures i matisos. Així, l’acte creador a través de la transformació de la matèria, del fang, esdevé per a ella tant una necessitat existencial com una manera de deixar una empremta singular al món.

    Aquest número, el 16 està dedicat a la poesia, els i les poetes i poemes com podeu veure a continuació:

    PART I – Poesia
    Ricard Mirabete, Poètica de l’esdeveniment 
    Dolors Català, Barquer de les paraules 
    Clàudia González, Barthes avec Pasolini ou l’ivresse poétique et l’écriture 
    Virgínia Trueba, Allò que falta és no-res (reflexions sobre poesia i gènere) 

    PART II – La transmissió poètica
    Francesc Bitlloch, Poesia musicada al Rosselló 
    David Madueño, Alquimistes i exploradors. apunts sobre la poesia a l’aula 

    PART III – Poetes
    Albert Planelles, Josep Sebastià Pons, la delicada contenció 
    José Luís Regojo, Joaquim Amat-Piniella, poeta de resistència als camps de concentració nazis 
    Rosa Ardid, Tres poetes empordaneses 
    Estel Aguilar Miró, La flor en l’obra poètica de Simona Gay 
    Irene Muñoz Pairet, La poesia de Renada-Laura Portet 
    Sandrine Ferysshiny-Ribes i Caterina Riba, Felícia Fuster, les paraules que germinen dins la llengua 

    PART IV – Poesia visual
    Guillem Dotú, Poesia visual, una mirada íntima. 

    PART V – Diàleg(s)
    Josep Marqués, Jordi Pere Cerdà: alguns moviments i amistats 
    Etienne Rouziès i Marie Grau, Poésie, vécu, écriture : autour de l’œuvre de Jordi Pere Cerdà. Entretien avec Marie Grau 

    PART VI – VÀRIA
    Ivan Cantero Muñoz, Fake News: negació de la realitat i desinformació. 
    Gautier Sabrià i Jordi Bonet, Aliot / Albiol, mirall trencat? 

    Resums/Abstracts 

    Fotografies: Obra de Mònica Guerrero-Rosset representada en fotografies d’Ernest Abentín.

    Es pot comprar aquí.

    Acabem l’article amb el darrer pensament que en Joaquin Amat-Piniella va tenir des de la soledat de l’habitació de l’hospital de Bellvitge abans de morir el 3 d’agost de 1974:

    Qui ha fet el guió de la meva història?

  • Pionera, transgressora i oblidada: Irene Polo

    Pionera, transgressora i oblidada: Irene Polo

    Avui us porto la història d’una dona que ha estat completament oblidada de la història del periodisme, i que, a més, va ser una dona moderna, transgressora i feminista. Irene Polo, la gran oblidada.

    Irene Polo (1909-1942) va ser periodista abans que res, encara que també publicista i representant teatral.

    Va ser una de les primeres dones a la premsa catalana. També va formar part va del «círculo sáfico de Madrid» creat per Victorina Durán, que va funcionar des de 1926 fins a la guerra civil, i on s’hi realitzaven tertúlies en les que participaven, entre altres dones, Carmen Conde i Lucía Sánchez Saornil en són un exemple.

    Va començar a treballar com a periodista el 1930, escrivint a premsa catalana, al diari Imatges, que dirigia Josep Maria Planes.

    Com a periodista a Imatges, va arribar a entrevistar el gran actor Buster Keaton. Després va continuar treballant per a La Humanitat, periòdic dirigit pel mateix Lluís Companys.; per a aquest diari entrevistar a l’advocada Clara Campoamor. També va treballar per a La Rambla, on va poder entrevistar Pío Baroja.

    A La Rambla és on ella va escriure els seus millors reportatges, sobre la situació sobre les eleccions al Parlament de Catalunya el 1932, o els conflictes de la revolta llibertària de Sallent. Però és a L’Opinió on veiem la seva implicació política, i corresponsal a Madrid cobrint, sobretot, el judici de la Generalitat de Catalunya pels esdeveniments d’octubre del 1934. L’empresonament de Companys el va cobrir al rotatiu L’instant.

    Els seus darrers escrits apareixen a Última hora.

    A més, va ser una dona compromesa amb el sindicalisme ja que va participar a la fundació de l’Agrupació Professional de Periodistes, enfrontant-se fins i tot a la FAI per les revoltes a Barcelona.

    Com a representant teatral, va marxar amb la companyia de Margarita Xirgu a Buenos Aires, però ja no va tornar a causa de la guerra i va començar a caure en una depressió enorme. Algunes cartes al seu amic Miquel Vilà desvetllen l’estat d’ànim de la periodista:

    21 d’abril del 1941:

    «[…] Estic molt desanimada; a mi potser no em passarà res perquè tinc una gran sort; però què m’importa això si he de veure què li passa a la gent que vull? La gent liberal d’aquest país està internada, els espanyols reclamats pel Govern franquista seran enviats a Madrid […] És el pas d’una era del món a una altra era […]». 23 de setembre de 1941: «[…] estic passant uns dies molt dolents. Tinc un decaïment nerviós terrible, i una angoixa que no sé si podré resistir […]». 25 de Novembre de 1941: «[…] No estic bé encara i crec que trigaré molt a estar-ho. Prenc potingues sense parar i per fora em fan algun efecte; però aquest petit efecte no és suficient. […]». 23 de febrer de 1942: «Ja has vist que el pobre Zweig s’ha matat amb la seva dona, també cansat d’Amèrica, segurament. […]».

    Irene es va suïcidar als 32 anys.

    Sabríem molt poc d’aquesta periodista audaç, provocadora i pionera en el seu estil, si no fos a través dels seus articles.

    Per saber-ne més, a l’obra de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur «La fascinació del periodisme«, es recullen els seus articles i es fa un estudi biogràfic d’Irene.

    D’ella va dir el degà del periodisme barceloní Carles Sentís, que va treballar amb ella a L’Instant: «Irene Polo va ser una estrella meteòrica que m’ha deixat un record brillantíssim. Si el país hagués estat normal i ella no hagués mort jove, Polo hauria estat la Françoise Giroud del periodisme català».