Membre d’una família humil, va compaginar els seus estudis de belles arts amb la feina i la seva vocació literària, desenvolupada de manera autodidacta. A la seva vida va patir una triple exclusió: com a intel·lectual anarquista, com a lesbiana i com a feminista.
Lucía va entrar a treballar a la companyia Telefònica al 1916 i freqüentava els ambients literaris. Escrivia poemes dins dels ambients «ultraistes» publicats a Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol, i Manantial. Es va vincular als ambients anarquistes i va participar a la gran vaga de Telefónica que la va represaliar durament obligant-la a traslladar-se a València al 1927 encara que va ser readmesa al 1936. A Madrid va ser secretària de redacció de la CNT, de la FNI ferroviària. En aquests anys de militància intensa va escriure nombrosos articles, però deixà de banda la poesia, a la qual no va retornar fins passats uns anys.
El 19 de juliol de 1936, surt al carrer i participa a l’assalt al quarter de la Muntanya. Després, marxa al front de guerra, on fa de periodista arribant a ser redactora en cap del periòdic Umbral el 1937. De València passa a Barcelona, i d’aquí l’organització li demana que passi a les col·lectivitats agràries de Castella. Al mes de maig de 1938, s’ocupa de la Secretaria General de SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), on abans havia desenvolupat la secretaria de Premsa i Propaganda.
La seva tasca més important, i a la qual dedicarà bona part de les seves energies, és la de la militància anarcofeminista a partir de la seva organització Mujeres Libres. Lucia passà a França als camps de refugiats, i el 1940 es troba residint a París i posteriorment a Montauban, amb la seva companya, Amèrica Barroso. A l’exili, es guanya la vida retocant fotografies i a Montauban treballarà de secretària en una associació de quàquers que ajuden els refugiats espanyols.
Tornen a Espanya gràcies a Electra (germana d’Amèrica), que viu a la Jonquera i els facilita el pas; resideixen a Madrid i després a València, on Lucia viu clandestinament fins al 1954, en què legalitza la seva situació i treballa com a representant d’uns laboratoris farmacèutics, i més tard de venedora de roba. Cap a la fi de la seva vida, va tornar a l’activitat artística pintant i escrivint poemes.
El seu únic llibre publicat en vida va ser Romancero de Mujeres Libres, 1938.
Escriptora i activista social. Quedà òrfa de pare als vuit mesos i als tres anys es traslladà a viure a Tarragona on començà a rebre classes particulars de la seva mare. Més tard, però, de lletres amb el filòsof Tomàs Sucona, de pintura amb el pintor Hermenegildo Vallvé i de música amb mossèn Joan Roca, perquè es negava anar al col·legi de les Carmelites.
Al 1893 intervé en la fundació del’«Escuela de Institutrices y otras carreras para la mujer» de Barcelona. Col·laboràen nombroses publicacions periòdiques com La Pàtria o Camp de Tarragona des de l’any 1902 fins al 1909, sota el pseudònim de Josep Miralles.
A partir del seu trasllat a Barcelona (1910) juntament amb el seu marit, el metge tarragoní Francesc Cañellas i els seus dos fills, començà la seva carrera literària i d’activitat social amb la col·laboració a revistes com Or i Grana, La tralla, Feminal, El poble català, Renaixement o La Veu de Catalunya, entre altres, malgrat que no deixà mai de col·laborar en la premsa tarragonina.
La seva primera aparició en públic fou en representació de la Junta de Dames de la Lliga contra la Tuberculosi a Girona, en un repartiment de premis a les mares que havien alletat els seus fills durant més temps. Participà activament en la tómbola de beneficència de les dones presidida per Dolors Monserdà. Fou membre de les Juntes d’Instrucció Pública i Protecció a la Infància de Tarragona, vocal de la Junta de la «Lliga del Bon Mot», vocal de la «Junta de Primera Enseñanza de Tarragona» i vocal de la «Junta de Protección a la Infancia». Fou també vicepresidenta tercera de la Federació Femenina contra la Tuberculosi, que presidia Leonor Canalejas de Farga.
Féu múltiples conferències en favor de la dona i la seva condició de treballadora arreu de Catalunya i a Madrid. Va ser membre de la Comissió Interina de Corporacions de la Junta Antituberculosa de la Protecció de Mares Pobres i de la Creu Roja.
L’any 1912 fundà i presidí la Federació Sindical d’obreres, amb l’objectiu de facilitar a les dones l’accés a la cultura i a l’educació, a més de defensar els drets com a treballadores. Obtingué la Medalla de Plata del treball (1923).
L’any 1915, a Lectura Popular va publicar un recull de poesies i narracions titulat Vers i prosa. Va publicar les novel·les Neus (1914), Contrallum (1917), Gripaus d’Or (1919) i Herències (1925). En castellà la novel·la curta Él… (1921).
Col·laborà a l’Institut de Reformes Socials de Barcelona (1918). Va protagonitzar exposicions i discursos sobre la condició de la dona, el treball a domicili, les obreres i les professions femenines a l’Ateneu Barcelonès i a altres institucions com l’Agrupació Feminal i el Museu Social de Barcelona.
Durant un mes fou diputada del Congrés a Madrid (1930). L’any 1927 publicà l’assaig El Profesionalismo y los Sindicatos. Fou la primera Inspectora Auxiliar de Treball d’Espanya. Intervingué en la iniciativa de fundar de l’Escola d’Infermeres a Barcelona. L’any 1946 publicà un recull de poemes, Al rodar del temps, i una novel·la en castellà, Confidencias.
Anna Dodas i Noguer va néixer l’any 1962 a Folgueroles (Osona), a la mateixa casa on havia nascut Jacint Verdaguer. Era la petita de sis germans. Va estudiar filologia catalana a la Universitat de Barcelona i es formà com a guitarrista al Conservatori Superior de Música.
És coneguda sobretot com a autora dels poemaris Paisatge amb hivern (1986), amb el qual guanyà el premi Amadeu Oller, i El volcà (1991). Tanmateix també escrigué prosa, publicada fins ara de forma esparsa o que romania inèdita.
Malauradament, la trajectòria d’Anna Dodas va quedar truncada l’any 1986 a causa del seu assassinat, mai resolt, quan viatjava amb una amiga pel sud de França. Tenia només vint-i-tres anys.
L’assassinat va tenir un fort ressò i va ser molt lamentable comprovar la manca de coordinació policial que existia. A la família, que n’havia denunciat la desaparició, se’ls deia que probablement s’haurien afiliat a alguna secta. Uns amics van fer el recorregut que possiblement havien fet les dues noies i van assabentar-se del descobriment dels cossos, que així van poder ser identificats. No hi ha notícies, fins ara, que es trobés el culpable dels fets i en aquella zona hi havia hagut d’altres crims semblants.
L’entrada de casa és
un prodigi de focs de sant Joan
les flames esvalotades brases
amargants
i els papallons de la nit
morent translúcids en el fum
els meus cabells elèctrics
el meu cos crepitant
com un arbre
negres homes atien la fúria
i jo que no puc passar
la son -el llit tan lluny-
que em fa caure a la calenta
abraçada
(De «Poemes esparsos i esbossos» dins El volcà. Barcelona: Edicions 62, 1991, p.81)
Al poble de Folgueroles es va crear un premi de poesia que porta el seu nom.
Dades biogràfiques i poemes: Viquipèdia i web escriptors.com
La història del poeta i el jove Rafael Rodríguez Rapún comença a mitjans de 1932. Coincideixen a La Barraca (el grup de teatre ambulant i universitari impulsat per Lorca) i es trenca la matinada del 17 al 18 d’agost de 1936, quan en el paratge del Barranco de Viznar (Granada) una esquadra negra al servei delcapità Nestares dispara per l’esquena a Federico García Lorca.
Un any després, exactament el 18 d’agost, moria a l’Hospital Militar de Santander Rafael Rodríguez Rapún, ferit tres dies abans en el front de Cantàbria. Tenia 25 anys. Així acaba la història bella i terrible d’aquests dos homes que sentien una passió que els portava del cel a l’infern. Si caminaven junts cap hormona era al seu lloc. Havien construït una relació on els amants es procuraven un món fora del món. Però s’estimaven també a la deriva, entre acords i desacords.I així va arribar la guerra.
La mort de Federico va empènyer a Rafael a allistar-se. Va ser tinent d’Artilleria, format a l’Escola Popular de Guerra a Lorca (Múrcia). Va estimar Federico sense saber molt bé com s’estima en aquests casos. Rapún era estudiant de Mines i Dret. Rapún destacava entre els juvenils de l’Atlètic de Madrid. Rapún era un noi ben plantat, nascut a Madrid al 1912. Exactament 14 anys més jove que Lorca. En aquells dies la vida encara era bona. Però el destí començava a insinuar que tot triomf és sempre inestable. Durant més de 70 anys els germans de Rafael han conservat la seva memòria entre diverses caixes i una maleta de cartró: documents inèdits, fotografies de Federico dedicades, dibuixos del poeta en sis o set llibres … Maria i Tomás, els seus germans, ho van poder salvar. «Encara que probablement Rafael va deixar el més compromès en altres cases o ho va destruir» expliquen les seves nebodes.Van treure el que van poder de la casa familiar del carrer Rosalía de Castro quan al 1937 un obús va entrar per la cuina i va rebentar el pis. «Llavors la nostra família es va traslladar durant alguns mesos al palau de Villahermosa, seu actual del Museu Thyssen, on estava un dels refugis de Madrid», continuen explicant les nebodes de Rafael Rodríguez Rapún i hereves de l’arxiu familiar: Sofia i Margarita. «Des de nenes hem escoltat el relat d’aquells dies. El meu pare i la meva tia mai van ocultar la relació de Rafael amb Lorca, però no era una cosa de la que els agradés parlar massa. Sobretot si qui preguntava anava derivant cap a la intimitat. Ells van conservar aquesta imatge que molt pocs coneixen.
Sabien del valor que té per a entendre la relació del nostre oncle amb García Lorca i com van ser aquells dos últims anys de tots dos «.Entre d’altres fetitxes destaca una fotografia inèdita de carnet del poeta que, en el seu revers té una dedicatòria que sí que ha estat reproduïda: «A Rafael, record del seu entranyable i lleial camarada. Federico. ¡Barraca! ‘Barraquita!». És una imatge de 1935, de perfil. Regal de Lorca a Rapún poc abans de viatjar a València.
Allí va escriure el poeta alguns dels 11 «Sonetos del amor oscuro» en quartilles amb capçalera de l’Hotel Victòria. Era el mes de novembre, Margarida Xirgu representava Yerma i ell esperava amb inquietud l’arribada de Rafael, que va decidir no aparèixer i l’absència va adquirir en aquests dies el contorn d’un malson. Lorca patia. De forma tèrbola els amants s’embullaven i desenredaban. Hi ha un esforç commovedor per estar junts i una realitat que té alguna cosa d’impossibilitat i d’esmena malmesa. Ja no hi ha el Federico pianístic i alegre, frívol, divertit sinó l’home amb angoixa lliure per al desengany, el de fons nocturn en el riure, el d’aquesta solitud que en el creador d’èxit costa imaginar-se. El que irromp en els Sonetos és el tipus abatut que se sent matar pel que no entén. Va ser el seu més profund amor, el seu còmplice a La Barraca, el seu company. Va rebutjar marxar amb la Xirgu a Amèrica al gener de 1936 perquè Rapún estava preparant exàmens i li resultava insuportable la idea de separar-se. El drama social s’acostava a 1936 i el drama passional de Federico es posava en línia amb tot el malefici que quedava per davant. Rapún li va ser tan apassionat i fecund que es converteix en algú inseparable i indivisible. Però no sempre de la banda de l’alegria. «Malgrat la clandestinitat i als accidents d’una relació d’anys, va tenir també la seva part d’amor feliç, intens, ple de complicitat. Amb ell va viure La Barraca, amb ell va mantenir dies goigs i desdenys.
Hace unas semanas, desde estas mismas páginas, en la reseña del poemario The silent letter / La hacpedía a las diosas la posibilidad de compartir con vosotros y vosotras la poesía del poeta catalán Jaume Subirana en castellano. Pues bien, mi petición ha sido concedida y la editorial Árdora ha publicado una antología bilingüe catalano-castellano de poemas elegidos entre sus siete poemarios: Rama de agua.
Jaume Subirana (Barcelona, 1963) es escritor y traductor, y profesor universitario. Ha publicado siete libros de poemas. Con Final de festa obtuvo el premio Carles Riba en 1988 y con Una pedra sura el Gabriel Ferrater en 2011. Ha publicado también ensayo y tres volúmenes de dietario (el último, Cafarnaüm, también premiado). Además, ha preparado diversas antologías temáticas de poesía y ha traducido al catalán a Billy Collins, Seamus Heaney (con Pauline Ernest), Ted Kooser (con Miquel Àngel Llauger), Berta Piñán, Gary Snyder (con José Luis Regojo) y la poesía infantil de Robert Louis Stevenson. Fue director de la Institució de les Lletres Catalanes y hoy es vicepresidente del PEN Català.
La editorial nos explica del poemario que la poesía está hecha de asombro y de emoción. El asombro a veces conduce a la emoción; la atención, a la necesidad de expresarse de la forma más precisa posible. La poesía de Jaume Subirana apenas utiliza metáforas, porque nada necesita parecer otra cosa para resultar memorable. En este sentido, entronca con cierta poesía anglosajona que cultiva la objetividad, así como guarda un destello de la serenidad del haiku. Hay sin embargo una muy personal indagación en la propia biografía, porque, tal vez: “escribimos para recordar / lo que aún no sabíamos…”
Un acierto de esta edición bilingüe es la de permitir a aquellas personas que desconozcan la lengua catalana, descubrir la sonoridad y musicalidad suave del original. No extraña que la editorial obtuviera el Premio Nacional a la mejor labor editorial-cultural del año 2020.
Los poemas de esta antología, seleccionados por el propio Subirana y ordenados alfabéticamente, tienen un nexo común: la naturaleza. Es innegable la influencia del poeta norteamericano Gary Snyder en algunos de sus poemas. El poeta observa la naturaleza que le rodea emocionado y consigue captar su esencia a través de los sentidos y nos la trasmite con palabras: la pesca, las aproximaciones a los haiku, el silencio, la cotidianidad, …
Remanso
La noche se sumerge.
Respiran las estrellas
en el agua.
Según la escritora catalana Núria Perpinyà, en la poética que figura al final del libro, el escritor nos brinda la siguiente imagen: para que no se rompa una tostada al untarla, es conveniente poner otra debajo. Se crea sumando y, a la vez, restando lo que sobra para que aflore solo lo esencial. Bajo un poeta hay cientos de leídos y, bajo unos versos de Subirana tan bien escogidos, mucho sentido.
No podemos acabar esta reseña sin antes recomendar la lectura de la poesía de Subirana y del blog del autor: Flux Lecturas, todas ellas, para disfrutar de forma lenta y meditada.
El nou poemari de Carles Moya, una plaquette anomenada Riberenques, ja des del títol ens situa de manera magnífica en la seva zona: Riberenca és un Cant d’Estil valencià sense mètrica. Alhora, la Riberenca ens situa a la zona de la Ribera del Xúquer.
Així doncs, Riberenques bé podria ser un recull de poemes escrits en prosa, vestits de cants nascuts en els paisatges de la Ribera del Xúquer, però en el cos trobem vivències personals de l’autor, descobriments, desitjos, anhels, amor.
Elements quotidians es donen cita en aquests poemes per a crear una atmosfera de vida i records. La descoberta de la vida se’ns dibuixa amb pinzellades nostàlgiques. Cada text una petita imatge descrita a través de diferents elements, records i sensacions vitals que, poc a poc, han anat configurant una memòria nítida i nostàlgica.
En certa manera, aquestes escenes o imatges han marcat les emociones i la personalitat de l’autor en la mesura que són les experiències més primerenques, en molts aspectes, que acostumem a marcar la manera de sentir i veure la vida.
No falten elements tant habituals com l’amor o l’enyorança, el buit, la pèrdua… que apareixen de manera magistral a través de petites instantànies:
Els xiquets no hi són, el xativí subtil. Engegàrem la ràdio, pujàrem la veu. El rati dels teus besos, els estampats a mida. Esmicolàvem la nit, una tendra matança, gesmil i candor. Cada teula, cada xiuxiueig. La vedriola a punt, les sabates netes. El bollit que no faltava, els afalacs edulcorats. El carrer Sant Roc, el carrer de les Portelles. Tenia fam la nit, s’engolia cada singlot, cada esclat d’auteritat. Les llambordes, aquella pissarra vella.
L’autor recorda lentament, imatge rere imatge, poema rere poema, la descoberta que la vida, les experiències, els sentiments inicials, juntament amb la innocència i la puresa de qui comença a obrir els braços a la vida, amb ànsia, amb ganes. Aquesta seria potser la part més intensa del poemari:
T’acostares a mi, la fusta ardent, les ditades. Se’t veia el melic, se’t veien el melic, se’t veien les cuixes. Aquell home que no cabia en mi, la intermitència del teu tacte. La joia que floria a la boca, els botons perduts, l’embriagues. Com ho guadírem, com fruïm tot allò que deixem enrere.
M’agrada, però, el vel de nostàlgia amable que acompanya els poemes, aquell somriure trist que es dibuixa, pel gaudi de tot el viscut, i la pena d’haver-ho deixat enrere.
Alguns dels poemes, seguint l’estil de tots els textos, engloben una enumeració d’elements, sensacions o coses que dibuixen una època, un instant, un moment, acaben amb una reflexió intensa que aporta el toc de nostàlgia trista que fa que el lector se senti identificat. Si bé els elements citats en el poema són externs al lector, la reflexió final és comú a la majoria de les persones. Això fa que el text commogui realment l’ànim del lector:
Tot allò que vàrem estimar, tot allò que fou nostre.
Tot allò que retrobàrem, allò que pertangué.
No hi ha hores que no us trobe a faltar, que no gronxen el vostre nom, que no us anomene.
Uns records i un passat que s’enyora, deixant espai als somnis del que va ser, del que podria ser, del que és.
En definitiva, és Riberenques és un llibre nostàlgic, un passeig per una memòria mostrada a través d’imatges, escenes i elements que omplen els ulls de records i nostàlgies.
Carles Moya, professor, poeta i traductor, ja és autor d’un poemari, Bacs de vidre. En podeu trobar la ressenya aquí: Bacs de Vidre.
La hac – The silent letter (trad. Christopher Whyte) es un poemario escrito originalmente en catalán, y traducido recientemente al inglés que, desgraciadamente, no puede ser leído (todavía) en castellano.
El autor, Jaume Subirana, del que ya nos hemos hecho eco en la revista con anterioridad, es un poeta de Barcelona que ha visto reconocida su trayectoria con premios como el Carles Riba o el Gabriel Ferrater.
En este caso, nos encontramos ante una colección de poemas escritos a lo largo de varios años y en diversos países. Es un libro con influencia oriental en alguno de sus poemas, que se sustenta sobre tres pilares: los maestros (Josep Carner y Emily Dickinson), la naturaleza y los amigos (Màrius Sampere, Narcís Comadira y Berta Piñán).
Jaume Subirana. | Foto: Ester Roig – Núvol
Creo que no es arriesgado afirmar que Subirana llega a un punto de plenitud poética que será difícil de superar en sus próximos escritos. El poemario está dividido en dos partes y tiene un título curioso y poético: ‘La hac’ – ‘La hache’; una letra poética por el silencio que la acompaña (genial la traducción ‘The silent letter’). Una letra, supuestamente inútil, como la poesía y las humanidades que existen sin existir. Una inutilidad sin la cual no podríamos vivir. Y así nos va.
De entre todos los poemas, hay uno que es diferente al resto, Amb Jonàs a la Garona / Jonah by the Garonne. En él, Subirana explica una historia ambientada en la Provenza de 1931, dividida en cinco partes. Es el momento Carner, poeta que conoce en profundidad. Se nota que Subirana y Carner se sienten cerca de Cataluña.
“És aigua catalana” / «Catalan water» le dice el amigo imaginario. “Com l’aigua, ha anat passant, estrany en terra estranya, / com les pedres i el marbre.” // «Like the water, on its way, a stranger in strange lands, / like the stone and the marble.»
El poema que da título al poemario, Hac / The silent letter, tiene un verso final muy potente y una traducción sublime:
«i hi ha una pausa muda com la hac de l’hivern! / «A silent pause next. Winter’s silent letter.»
La pausa del verso nos transporta con lentitud y el traductor consigue transmitirla con ‘next’ y, a continuación, el difícil juego de la letra hache catalana con la hache del invierno (hivern) está preciosamente traducido por ‘la letra silenciosa – the silent letter’. Aquí, poeta y traductor consiguen una aleación perfecta que hace que los lectores que dominen las dos lenguas, el catalán y el inglés, disfruten por igual de las dos versiones de este poema y de muchos otros que nutren el poemario. Poemas que muestran con minuciosidad detalles y observaciones del día a día, momentos de la belleza de la naturaleza. Un poemario íntimo y minimalista, a veces, que te aísla del ruido y el estrés de la ciudad. Su lectura es un bálsamo de quietud.
The silent letter – La hac acaba con una descripción del trabajo de Jaume Subirana escrita por Jordi Galves en ‘Vita Nova‘.
Ahora, es vuestro momento de adquirir la versión bilingüe The silent letter, publicada por Fum d’estampa pressAQUÍ, o la versión exclusivamente catalana, La hac, publicada por Edicions 62, AQUÍ.
Carmina ( ophelia.riu ) lleva en Poémame desde agosto de 2017. Escritora tanto en lengua catalana como en castellano.
No suele escribir diariamente en nuestro espacio, pero con solo un poema nos regala un ramillete de sensaciones que da para mucho sentir y mucho pensar. Desde que comienzas a leer atrapa y engancha.
De lenguaje ágil, versátil y locuaz. Su poesía es un regalo para los sentidos.
Metáforas hermosas y sencillas casi siempre, que se despliegan y te dejan un regusto a poesía desperezada. Verso fluido.
Hay un bosque vistiendo palabras
y enhebrando pistilos sin prisa,
su atavío se nutre de trajes
de un color entre hisopo y glicina…
Describe un submundo de sensaciones que engrandece la lectura y arrastra.
Ningún poema, de los que he leído, me ha dejado indiferente. Cuando lees un poema, este te invita a leer de nuevo, una sola lectura es poco. Quieres volver a leer para volver a sentir.
com un astre rebel…
errívol de la llum,
el prisma transparent
travessa en siena pur
el llenç del firmament…
—————
Como un astro rebelde,
equívoco de la luz,
el prisma transparente
atraviesa en siena puro
el lienzo del firmamento
Es fácil viajar con sus versos y ver un poco más allá de lo que las palabras dicen. Es ver no solo lo que sus palabras dicen, lo que ella quiere decir. Escritura desplegada, abierta y en vuelo.
Vengan las mujeres de brillo infugaz…
Lleguen con las mieses las hijas de Mab,
Vengan del desorden aquellas hermanas…
expectantes dríadas batiéndose aladas
a robar, acróbatas, al astro derviche
que espía las aguas…
Aquí os dejo algunos de sus poemas. No dejéis de pasar por su rinconcito :
paraula…
paraula que respira…
de vegades la paraula porta ira
paraula que suplica un copet a l’espatlla
o una infusió de sàlvia
paraula que s’asfixia
paraula de la euga quan renilla,
paraula de gavina
paraula degollada
per la ploma assassina
que mai no van ser prou
aquells vint anys i un dia
que no hi ha més oprobi
que gàbia dins un foli
una presó prohibida
amb barrots de quartilla
l’escoliosi aguda
de llengua compulsiva
de llengua que s’enterca
que s’enfila
trífida i desabrida
com un infaust trident
a reventar esclatant
tot el ventre del cel
i de la boca maconda
diluvi aiguat superb
de totes les paraules
que son fruita del temps
i anar deletrejant
la veu de la sement
——————-
Palabra…
palabra que respira…
a veces la palabra lleva ira
palabra que suplica una palmadita en la espalda
o una infusión de salvia
palabra que asfixia
palabra de la yegua cuando relincha,
palabra de gaviota
palabra degollada
por la pluma asesina
que nunca fueron suficientes
esos veinte años y un día
que no hay más oprobio
que jaula en un folio
una cárcel prohibida
con barrotes de cuartilla
la escoliosis aguda
de lengua compulsiva
de lengua que se atiesa,
que trepa
trífida y desabrida
como un infausto tridente
a reventar explotando
todo el vientre del cielo
y de la boca maconda
diluvio aguado soberbio
de todas las palabras
que son fruto del tiempo
e ir deletreando
la voz de la simiente
Por el altocerro
Por el altocerro
humillado de rosas
balbucea el viento
un amor sumergido…
secreto idiolecto
el de las mariposas
que aletea tierno
corazón herido…
Por el caminito
de las amapolas
huera la quebrada
soñando sonido,
sobrevuela el baile
que hermana las Somas
párvula de ecos
la hembra que cimbro,
-ahogada niebla
que acuna las hojas-
la bruñe de eclipse,
pezuña y cuchillo…
Por la aldaba boca
del reino perdido
maldita la puerta
que selló destinos,
dónde los desvanes
han guardado antiguos
detrás de los sueños
los versos que escribo…
.
.
(Traducción del catalán al castellano @ze_pequenho)
La figura de la Maria-Mercè Marçal es troba, de manera inevitable, lligada a la poesia, a la cultura i a la lluita feminista.
Nascuda a Barcelona el 13 de Novembre de 1952 quasi de manera accidental, donat que ella sempre es va considerar filla d’Ivars d’Urgell, al Pla d’Urgell, viu vinculada al món de la cultura des de ben petita. La seva mare era una apassionada del teatre, i era gran coneixedora de milers de versos i cançons. D’altra banda, el seu pare sempre les va apropar, a ella i a la seva germana, al món de la cultura. Tal com ella solia dir: «A la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua, i el cant. Al meu pare, l’estímul cap a la cultura.»
Una figura imporant per a la seva vida, dins de l’ambit familiar, fou la Mercè, la germana de la seva mare i padrina de la Maria-Mercè. Una dona que residia a Barcelona, que mai no es va voler casar i va fer la seva vida com ella va voler. Això va refermar en la poeta, en la seva convicció en la determinació i lluita feministes. Això la va convertir en una dona valenta i lluitadora. De fet, l’any 1980, fou mare soltera i va haver de batallar per ser considerada com a tal. Aquest fet, unit al seu lesbianisme declarat (la seva relació més intensa i important fou amb la professora Fina Birulés), encara va impulsar més la seva lluita pel reconeixement dels drets de la dona i la seva llibertat, i encara més en una societat tradicional i encara molt endarrerida pel que fa a la situació social de la dona. Aquesta lluita es veu molt marcada en molts dels seus poemes, que mostren l’esperit rebel i defensor de les dones.
Llicenciada en Filologia Clàssica a Barcelona, al principi dels anys 70, va començar a donar classes de català a Sant Boi, dins del marc de la resistència franquista, i mai no va abandonar la docència, sent professora de llengua i literatura catalanes de secundària durant tota la seva vida.
Maria-Mercè Marçal.
El 1972 es casà amb el també poeta Ramon Pinyol, amb qui va conviure quatre anys. Amb ella va fundar Llibres del Mall, una editorial destinada principalment a publicar llibres de poesia i impulsar algunes traduccions.
És l’any 1976 que comença a fer-se un nom com a poeta arrel de resultar guanyadora del premi de poesia Carles Riba, amb el recull de poemes Cau de Llunes. Només tenia 24 anys. Així, comença en ferm la seva trajectòria literària. Paral·lelament, però, la seva vida política també agafa més força, formant part del Comité Executiu del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans). De fet, la seva militància en grups d’esquerra i feministes va ser constant i intensa, tot i que els darrers anys de la seva vida es va acabar centrant més en l’àmbit cultural i literari.
Tres anys més tard, l’any 1979, publica el que és el seu segon poemari, Bruixa de Dol. Comença a fer-se un nom sòlid tant en l’àmbit literari com en el de la lluita feminista, col·laborant en publicacions com Reduccions, Dones en Lluita i Escrivint a les parets. Fins i tot, cantants de la talla de Marina Rossell, Maria del Mar Bonet o Celdoni Fonoll, posen música a alguns dels seus poemes.
Portada de la primera edició de Cau de Llunes. 1976
L’any 1994 es produeix el seu esclat com a escriptora de narrativa, amb la publicació de la seva novel·la La passió segons Reneé Vivien, amb la que obté nombrosos premis i la consolida com a narradora, juntament amb el seu gran nom en poesia.
La Maria-Mercè mai no abandona, malgrat el seu èxit literari, la lluita feminista, éssent fins i tot, impulsora de la creació del Comité de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d’aquest moviment femení internacional l’any 1992.
La seva vida rep un dels cops més forts quan l’any 1996 li és diagnosticat un càncer de pit, contra el que va lluitar durant dos anys, però que finalment va provocar-li la mort el 5 de Juliol del 1998. La Maria-Mercè tenia quaranta-cinc anys, i una filla de divuit.
La seva obra literària consta de vuit poemaris, la novel·la ja esmentada, així com una de caire infantil, juntament amb alguns relats, un assaig, Sota el signe del Drac, que recull la seva trajectòria com a crítica literària, i nombroses traduccions, d’entre les que destaquen les traduccions de Marguerite Yourcenar o Marina Tsvètaieva.
A continuació us deixem un recull de sis poemes, i una invitació a conèixer més profundament la vida i obra d’una autora cabdal en el món de la literatura catalana.
PASQUINS PER A LA REVOLTA VEGETAL
Amb totes dues mans
alçades a la lluna
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem un afoguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina,
el sabó i el blautet,
els pots i les cassoles,
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
i la vendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro,
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una herua de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja lenta
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
INTERLUDI ROMÀNTIC
Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d’abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.
Tanco els ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,
i de sobte s’estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuid de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament
i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.
CANÇÓ DE FER CAMÍ
Vols venir a la meva barca?
Hi ha violetes, a desdir!
Anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres-.
veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel Març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat
Sí, serem vint. serem quaranta,
amb la lluna pel estendard.
Bruixes d’ahir de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem la nostra nit.
DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
HEURA
Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!
freu entre el vel i l’aigua, ennuvolat de foc.
T’estim: sóc la pluja que amara l’enderroc
d’on, tenaç, s’bre un fruit amb colors d’alegria.
Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.
L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.
Per tu, jo seré el sol i a lluna granada,
i una casa sense urc amb celler, pou i trull.
L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes
a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.
La tendra que estrena balcó i cel de domàs.
El bleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.
