Lucía Sánchez Saornil, poeta, periodista, sindicalista, anarquista i humanista.(Madrid, 1895 – València, 1970).


Membre d’una família humil, va compaginar els seus estudis de belles arts amb la feina i la seva vocació literària, desenvolupada de manera autodidacta. A la seva vida va patir una triple exclusió: com a intel·lectual anarquista, com a lesbiana i com a feminista. 


Lucía va entrar a treballar a la companyia Telefònica al 1916 i freqüentava els ambients literaris. Escrivia  poemes dins dels ambients «ultraistes» publicats a Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol, i Manantial. Es va vincular als ambients anarquistes i va participar a la gran vaga de Telefónica que la va represaliar durament obligant-la a traslladar-se a València al 1927 encara que va ser readmesa al 1936. A Madrid va ser secretària de redacció de la CNT, de la FNI ferroviària. En aquests anys de militància intensa va escriure nombrosos articles, però deixà de banda la poesia, a la qual no va retornar fins passats uns anys.


El 19 de juliol de 1936, surt al carrer i participa a l’assalt al quarter de la Muntanya. Després, marxa al front de guerra, on fa de periodista  arribant a ser redactora en cap del periòdic Umbral el 1937. De València passa a Barcelona, i d’aquí l’organització li demana que passi a les col·lectivitats agràries de Castella. Al mes de maig de 1938, s’ocupa de la Secretaria General de SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), on abans havia desenvolupat la secretaria de Premsa i Propaganda.


La seva tasca més important, i a la qual dedicarà bona part de les seves energies, és la de la militància anarcofeminista a partir de la seva organització Mujeres Libres. Lucia passà a França als camps de refugiats, i el 1940 es troba residint a París i posteriorment a Montauban, amb la seva companya, Amèrica Barroso. A l’exili, es guanya la vida retocant fotografies i a Montauban treballarà de secretària en una associació de quàquers que ajuden els refugiats espanyols.


Tornen a Espanya gràcies a Electra (germana d’Amèrica), que viu a la Jonquera i els facilita el pas; resideixen a Madrid i després a València, on Lucia viu clandestinament fins al 1954, en què legalitza la seva situació i treballa com a representant d’uns laboratoris farmacèutics, i més tard de venedora de roba. Cap a la fi de la seva vida, va tornar a l’activitat artística pintant i escrivint poemes.


El seu únic llibre publicat en vida va ser Romancero de Mujeres Libres, 1938.

Círculo cerrado


No trates de escapar, es imposible

estás dentro de ti, sin huideros

;eres un duro claustro, un verdadero

callejón sin salida, Insostenible

es esa angustia , este rondar terrible

por dentro de ti mismo prisionero;

diseñado en tu llevas tu sendero

en cerrado contorno inamovible.

Y apuraras tu vaso hasta las heces.

En círculos cerrados enloqueces

buscando una salida a tu camino.

Pero toda salida es ilusoria.

Porque, en verdad, la vida, es una noria

rondando sobre un eje de destino.


~ Poema de Lucía Sánchez Saornil