Fa uns mesos des de la redacció de la Revista ens vam fer ressò de la publicació del poemari ‘Camí de cavalls’ de la poeta catalana Noemí Morral.
La Noemí Morral va dedicar la seva activitat professional a l’economia, però l’any 2015, arran d’un procés de dol per la pèrdua del seu espòs, va sentir la necessitat d’escriure i de dibuixar. Es va retirar una temporada al Marroc i d’aquesta experiència va sorgir el llibre Finestra poètica a Essaouira, al qual seguiria Tornar (2018) quan la poeta s’instal·là a Barcelona per acabar amb el seu tercer poemari Camí de cavalls.
De tots tres llibres va sorgir la idea de Mar i Art, una peça escènica de 20 minuts de durada que barreja música, cant i poesia a l’escenari. És diàleg, reflexió i escenografia. Mar i Art és posar l’experiència artística com a eina de transformació personal, salut i benestar. Aquesta representació de la Noemí Morral, acompanyada al piano per la musicoterapeuta Montserrat Morral, ens ajuda a expressar el que portem dins, recuperar el nostre infant interior, explorar els nostres talents, incorporar l’art a la nostra vida i reconnectar amb la natura.
El destí ha fet que qui escriu aquest article i la Noemí Morral, que ha canviat la seva vida professional d’economista per la de poeta, il.lustradora i actriu, ens trobéssim a Menorca i vaig poder gaudir d’aquest espectacle a la biblioteca pública d’Alaior. L’acte va ser presentat pel poeta alaiorenc Pere Gomila, de qui la Revista va publicar una entrevista ara fa uns mesos. En Pere Gomila és un dels responsables del festival menorquí de poesia Illanvers, del qual la Revista també us va informar fa poques setmanes.
Avui, divendres 4 de setembre Mar i Art ha tingut lloc a Alaior. Si viviu a Menorca, encara teniu una nova oportunitat de formar part d’aquest espectacle el proper dia 8 de setembre a les 20h a la Sala de Can Saura a Ciutadella. Invitacions a la llibreria vaDlibres.
Si pensem en una persona creativa, inquieta i amb fam d’art, aquesta és, sense cap dubte, la Felícia Fuster; una de les figures més destacades de la poesia catalana, tot i que, insòlitament,es va introduir en el món de la poesia a una edat tardana.
Nascuda l’any 1921, al pintoresc barri barceloní de La Barceloneta, els seus pares tenien una ferreteria; això va ser que la seva infantesa estigués rodejada d’eines i el món ferreter. Això és inevitable entreveure-ho en els seus versos, on sovint, de manera subtil, es veu la presència de mots relacionats amb aquest món.
De ben petita, ja va mostrar una tremenda inclinació cap a les habilitats artístiques, especialment la pintura, el gravat del vidre i el dibuix. A banda d’aquest talent per les arts, en els seus anys d’estudiant, va ser destacada pel seu enginy i les seves excel·lents qualificacions, que li van ser passaport per entrar a l’Institut de Cultura de la Dona, passant després a estudiar pintura, entre altres matèries, a l’Escola Massana. Alhora, cursava el Batxillerat i estudaiva piano a l’Acadèmia Marshall. De fet, l’any 1947, obté el títol oficial de professora de dibuix.
Felícia Fuster. Imatge: Fundació Felícia Fuster.
Després d’un viatge a París, l’any 1950, decideix quedar-s’hi a viure, exercint de professora d’espanyol. Paral·lelament, participa a diferents exposicions i fa treballs artístics, especialment relacionats amb el gravat del vidre, arribant fins i tot a ser part d’una exposició col·lectiva, organitzada pel Corning Museum of Glass (situat a Corning, a New York), a la qual va presentar un gerro titulat Vase, que va se adquirit pel propi museu.
Després de combinar diverses feines i estudis, l’any 1981, passa a dedicar-se de manera definitiva a la creació artística i literària.
No és fins que no té 63 anys que es fa coneguda en el món literari. Havia escrit des de sempre, però no va donar a conèixer els seus escrits fins que un amic de la infantesa, l’arqueòleg Miquel Tarradell, li recomanà que presentés alguns dels seus poemes al Carles Riba; tot i els dubtes, finalment Felícia Fuster s’hi va presentar, quedant finalista amb l’obra Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils.
Imatge: Fundació Felícia Fuster
És justament arrel d’aquest concurs que s’estableix una amistat que durarà anys, entre la Felícia i la també escriptora Maria-Mercè Marçal.
La seva literatura fa un gir interessant quan un viatge al Japó li desperta un terrible interès per la poesia japonesa, i marcà per sempre la seva poesia. Comença a endinsar-se en el món dels Haikus, traduint i escrivint. Això s’uneix a la seva veu tan personal dels deus poemes, i li proporciona una riquesa afegida.
Després de patir problemes de salut arrel d’un contagi amb un virus maligne, que li va provocar diverses estades a l’hospital, la Felícia va morir l’any 2012, un 13 de Març, en una residència de París, la seva segona llar.
A grans trets, la poesia de la Felícia és una poesia amb una veu forta rere una sensibilitat extrema i la delicadesa dels seus versos; tanmateix, la veu és forta, i denota seguretat, fermesa, malgrat mostrar certa fragilitat humana, especialment pels horrors de la Guerra Civil Espanyola.
La seva obra té dues vessants destacades; aquells poemes en vers lliure, però en el fons, guardant una forma i un estil personal, i les traduccions de poesia japonesa, així com la seva pròpia poesia inspirada en aquest país i la seva cultura, Haikus i Tankes.
Per tal d’entrar una mica en la seva obra poètica, us deixem aquí una petita selecció de poemes seus. Que els gaudiu!
A Camí de Cavalls, la poeta Noemí Morral i tres amigues més, amb motxilla i botes noves, recorren el camí antic que encercla l’illa de Menorca. Un Camí que es va aconseguir gràcies a una llarga lluita d’activistes mediambientals i a les reivindicacions que es van dur a terme durant anys.
L’illa de Menorca és molt més que sol i platges, és un entorn ple de natura i de béns etnològics, arqueològics i paisatgístics on es pot observar la diversitat de la flora i la fauna menorquines. Noemí Morral, poeta de Vic, ens narra aquest viatge pels bells paisatges de l’illa, amb poemes curts i potents, plens de bellesa, d’emoció i d’humanitat, senzills i alhora amb una força brutal juntament amb uns dibuixos que desgranen la essència de la ruta emprada.
La brisa bressola la teva espera. El mar la fa més lleugera.
Des de la sortida a Cala Mesquida, l’autora i les seves amigues fan un recorregut ple de sensacions, pensaments i emocions mentre gaudeixen del goig de les caminades, dels espais i els seus colors, de la llum i del vent. Cal destacar que gràcies al poemari de la Noemí Morral, nosaltres, lectors i lectores, podrem sentir i assaborir Menorca sense sortir de casa, tot gaudint pas a pas del seu paisatge, els seus ullastres, les seves cales, els seus pobles, la seva gent i el seu vent. Aquest llibre té l’afegitó de convidar-nos a reprendre el camí cap a la consciència del moment present i la connexió amb la natura.
A la vida vull tenir mirada de talaia per no perdre’m la màgia de cap instant.
Noemí Morral va captar la poesia del camí de cavalls i l’ha sabuda transmetre en aquest llibre.
Noemí Morral va dedicar la seva activitat professional a l’economia, però l’any 2015, arran d’un procés de dol per la pèrdua del seu espòs, va sentir la necessitat d’escriure i de dibuixar. Es va retirar una temporada al Marroc i d’aquesta experiència va sorgir el llibre Finestra poètica a Essaouira, al qual seguiria Tornar (2018) quan la poeta s’instal·là a Barcelona. Si voleu tenir més informació, aneu al seu blog: Noemí Morral.
Marta Pérez i Sierra
sempre ha estat una poeta que sap transmetre la vitalitat que la caracteritza a
través de la poesia. Una poesia d’imatges lluminoses, de metàfora colorista i
eficaç. A Un segon fora del dubte,
l’autora acarà un record personal dolorós. L’octubre de 1984 moria el seu amic
Jordi Gamundi, que no va poder superar una llarga malaltia. Pérez enfronta la
mort des de la reflexió poètica per expressar el garbuix d’emocions que provoca
aquesta experiència. La ràbia, la impotència, la tristesa, la desesperació de
l’inevitable. Fins a l’acceptació des de la cruesa. La pròpia autora diu quan saps que
has de morir, dubtes de diversa índole et turmenten; sobretot, en el cas del
Jordi, dubtes sobre l’altra vida.
Compartir el
camí dolorós de la mort, però volent sentir-se viu fins al darrer moment,
gaudint del plaer de viure, esgarrapant-ne qualsevol engruna. El títol del poemari el
trobem al poema Ens llegíem la pell.
Fugir del dolor i del dubte, encara que només sigui un segon, sense angoixa,
copsar la plenitud de la vida quan se’ns escapa. Al capdavall, convertir el
poemari en una exaltació de la vida.
Sols teníem ara.
No
vindria cap demà.
. . .
Teníem viures pendents.
L’obra de Marta
Pérez està organitzada en tres parts i té l’acompanyament de les fotografies en
blanc i negre d’ Enric Maciä. La primera, El
jardí blanc, amb 19 poemes, rememora l’amor a l’amic, les estades a
l’hospital i l’espera d’un donant per al transplantament i conté quatre
fotografies. A la segona part, Aquell
octubre abatut, el silenci és el protagonista del llibre.
No hi ha versos, sinó cinc fotografies introduïdes amb aquestes paraules:
Aquell octubre abatut
desaparegueren les
paraules
i quedaren sols les
imatges
El silenci parla i esdevé un trànsit del dolor a la memòria. La tercera part, Roques i alzines, consta de 26 poemes i dues fotografies que obren i tanquen la secció. Tenen com a marc emocional la desaparició de l’amic. Hi destaquen tres poemes en cursiva. Negació del comiat, una desesperada elegia de la pèrdua, i ja al final del recull Paraules de comiat i Darrer comiat. Dues elegies més que sintetitzen el pas de la incomprensió a l’acceptació de la realitat despietada
escric adéu a la llosa
en relleu sobre el temps
adéu
canten laudes les granotes
i una fura escatinya
una altra tomba
Amb la
tristesa, Un segon fora del dubte és
també, repetim-ho, un cant de vida
Les lletres,
amb delit, una dins l’altra,
amb passió de
carn i dolor amb accent,
han obert totes
les poncelles,
les verges, les
més tendres,
les que són
aigua i només aigua;
tot i això
t’escriuré un poema,
agafaré un
pètal, el faré lliscar amb compte
per les meves
cuixes morenes,
i diré que això
era el teu amor.
Llegiu un Segon fora del dubte, poesia de la
tendresa i la rudesa, la malenconia i l’amor, del glop de vida que és també la
mort, i la presència de l’absent. La pèrdua que martelleja els sentits:
Llepa’m,
ni que sigui els poemes.
Un cop més, els poemes de la Marta Pérez
ens arrosseguen amb una força punyent, amb la claredat de la seva expressió
alhora dolça i dura, que no defuig les ferides, des d’una malenconia esmolada
pel pas del temps. Llegiu un Segon fora
del dubte, hi trobareu el caliu i tota la potència de l’alta poesia.
Albert Planelles i Vellvé nasqué a Barcelona el 14 de desembre de 1955. Està jubilat des del desembre de 2015, però no ens el creiem perquè no ha parat d’escriure i publicar. Els professors i els poetes no es jubilen mai. És llicenciat en Història moderna i contemporània i Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Montserrat de Barcelona. El mes de març de l’any 2018 ja el vam entrevistar a la nostra revista.
«He escrit -confessa- des dels divuit anys, però desordenadament i amb interrupcions molt llargues. Quan tenia els fills petits no escrivia». Ara, no té aturador, afortunadament: el 2012, Parnass Edicions publicà Converses amagades, el 2013, Tèmenos Edicions El camí que desa les hores. La mateixa editorial el 2015 edita Els ulls de l’ombra, el 2017 Quadern de nit. El setembre de 2018, Tèmenos Edicions publicà Raig dins de la col·lecció Lai. Podem trobar poemes seus a la Terra sagna. L’u d’octubre dels poetes, publicat el 2018 per Edicions de l’Albí i a Versos de acogida/Versos d’acollida, sobre la crisi de les persones refugiades, editat també el 2018 per la Fundació BarcelonActua.
La fortalesa del gram, publicat per Témenos edicions a les acaballes de l’any 2019, parla, en paraules de n’Albert Planelles, del revers humà, l’altra cara d’allò que es veu. El revers viu en l’ambivalència, no és unívoc, sinó un gresol de contradiccions. És el terriori de l’ombra, de les ombres que ens acompanyen, l’esquerpitud i les recances. En aquest magma bullent, també hi nia la memòria personal, la munió de records de la vida.
El llibre està dividit en dues parts: El temps esquerp (el revers 1) amb 21 poemes i Cançons de gesta (el revers 2) amb 21 poemes més. Un pròleg de Marta Pérez i Sierra i una part final de Comentaris i endreces.
Ja a l’inici, el poeta ens aclareix el significat de ‘gram’ en el context del seu poemari: Herba de la família de les gramínies, amb llargs estolons, beines foliars piloses i de dos a set espigues reunides al capdamunt de la tija fent una inflorescència digitada, molt comuna en camps i terrenys abandonats, preferentment humits, que forma part de les gespes dels jardins.
Els seus poemes, en aquest llibre, són el revers de les monedes, són recerques d’allò amagat, allò que costa arrencar, com el gram: els dubtes, les incerteses, la memòria, els records.
Arrapat al cos amb la fortalesa
de l’arrel i els sentits
viu el so
dels recolzes del desig.
La veu muda que s’alça
en el revers constant.
L’esperança immutable,
les flames del càntic.
Els braços del silenci
abracen els límits de l’infinit.
La fortalesa del gram gira, com tota la seva poesia, al voltant de la vida mateixa: la mort, la solitud, l’enyorança, l’incertesa; temes eterns des de l’inici dels temps.
Plovisquejava
pessigolleig d’agulles,
sagetes blanes.
Les gotes com paraules
amb duresa de culpa.
Malgrat que la natura és un element freqüent a la seva poesia, ell es considera un nen de pis del Guinardó, d’una època grisa en què les coses no es podien dir ni als pares, en què l’escola fou sempre un lloc de por i angúnia, de patiment. Va ser gràcies a les excursions amb la seva família als Pirineus que va descobrir la natura. Una natura no com a un espai ideal o mític, sinó com una porta d’entrada a la reflexió personal a través de la poesia. Una poesia que li serveix per repensar la vida i dir allò que no pot, ni vol, expressar en la llengua estàndard.
El mar fa olor
de cel tebi i gust de menta…
La segona part, el segon envers, ens situa en els records tendres de la família i la natura barrejats amb els malsons de l’infantesa a l’escola de l’època franquista.
De vegades, la vida era una por,
una roda de sínia
o un eco que rebotia
per totes les parets de casa…
Durant la seva lectura, em vaig sentir identificat amb un poema que em transportà a la meva època escolar i la imatge del capellà del col.legi.
Escrius amb el pervers
enginy de la plumilla
en els pupitres blanc i negre.
Cel soterrani amb esgarips
gravats a la paret
-camins de fred-
i esglais de sutge.
El bufó es fixava en tu
i la llum era al carrer.
Burot, ulleres fosques,
el bigotet franquista
juga al petit dictador estarrufat,
al sublim sacrifici
d’enfortir ànimes porugues.
Llegir la poesia de l’Albert Planelles és sempre un valor segur, el seu ús del llenguatge és impecable i té una riquesa que et fa gaudir de les paraules més enllà del seu significat. Aprofiteu-lo, no és fàcil trobar escriptors d’aquesta categoria.
Un darrer suggeriment, compreu i llegiu La fortalesa del gram, no us decebrà.
Bacs de vidre és un poemari viu que alhora explica la vida de manera transparent i senzilla; cada poema, una petita perla quotidiana i interna que esdevenen, en conjunt, un paisatge global i únic que configura un mapa emocional i sensible, que arriba a tocar l’ànima amb una suavitat paradoxalment intensa i sacsejadora.
Els instants s’asseuen amb calma en cadascun dels seus versos, mostrant diferents emocions que hom pot arribar a sentir al llarg de la vida, en cada vivència que potser podria passar desapercebuda en una rutina massa accelerada, però en Carles sap agafar aquests instants i eternitzar-los en el bagul de les emocions i els sentiments.
XIX
Els abellons regolfaven aigua.
Duiem el parabrisa trencat.
Arribaren els veïns amb una estranya tendresa.
La pedra queia amb violència,
el vent xiulava indecís.
La porta estava junta,
ens era difícil entrar.
Dúiem les mans plenes de pecats;
la luxúria i la ira destacaven.
Les mans plenes de fang,
quina gran dissort!
No érem nosaltres els que reflectia l’espill.
L’hivern arribava a la seua fi,
el sol entrava amb timidesa.
Posàrem unes flors a l’estació d’Algemesí,
mai més no tornaríem a veure’t.
Malgrat semblar potser a primer cop de vista un poemari de records o instants, les emocions en els poemes más molt més enllà; entren dins la pell fins arribart a acariciar l’ànima amb una suavitat serena i a la vegada intensa. Versos com Els teus cabells, els teus dits, els teus pits. Tot cabia a les meues butxaques, ens mostren una tendresa i una immensitat que apareix de manera recurrent en tot el poemari.
La importància del tacte, dels sentits, pren forma de manera subtil però amb una magnificència que arribar a esborronar l’ànima: El collar era un pretexte per acaronar-te el coll, per afonar els dits al fang primigeni, perquè sovint el tacte gairebé imprecís pot arribar a eriçar la pell.
Observem, per exemple, en el poema XXI, com un petit mos engloba la magnitud de l’amor en un gest, en un petit mos:
XXI
Em vaig pegar la volta, sense adonar-me em pegares un mos.
Em xorrava un riuet de sang, símptoma de la meva vivesa.
Els claudàtors s’obriren, la rosada fou molt suau.
Em pegares un mos i et vaig demanar que me’n pegares un altre,
tots els camins de la vida en un bri de sang.
Tots els itineraris.
Sensualitat, desig, tacte, sentits, amor… tot això es dóna cita en aquest poema de sis versos. Una mostra de la destresa del poeta a l’hora de mostrar els sentiments i les emocions.
Bacs de vidre. Germania, 2012
Una cosa que em crida l’atenció, i crec que cal destacar, és la barreja de temps que es produeix en alguns dels poemes; passat i present es donen la mà a través del vincle dels sentiments i la part més humana de la persona:
[…]
La teua cara reflectia el pesar,
l’enyorança,
la por a la partida.
Què m’espera més enllà,
què ens espera a tots!
(Fragment del poema XXII)
[…]
El vespre estava a punt d’arribar,
ens vàrem adormir.
Sabíem que no estàvem destinats a estar junts,
una llàgrima es vessava pel teu rostres.
Mai tornarem a ser com abans.
(Fragment del poema XVII)
Temps en passat i temps en present es barregen en els poemes, marcant la continuïtat del sentiment. I afegiria aquí, la connexió entre l’autor i el lector, i la resta dels humans, que podria venir donada pel canvi de la primera persona del singular a la primera del plural: tots sentim, tots sabem què se sent, l’autor introduiex al lector en el poema. Potser això és part de la màgia de la seva poesia, que ens hi veiem identificats i, poc a poc, anem fent irremeiablement, una mica nostres els poemes.
La bellesa dels versos és innegable, les paraules justes voltades d’un lirisme que no decau al llarg del poemari, ans al contrari, ens va captivant poema a poema, fent-nos entendre que la vida està feta de petits tresors emocinals que, a vegades, poden portar-nos un somriure melancòlic, però també un deix de tristor o amargura. Això ens ho mostra de manera magistral en el poema LII, el poema que tanca el llibre:
LII
El parabrisa s’havia trencat,
els cristalls plens de petites gotes.
La tronada ens engolia;
l’aire humit, el cel tapat.
Un presagi, tal volta?
El nostre amor surava enlaire,
anava avalotat, violent.
Les sureres immòbils,
la boira espessa.
L’atmosfera carregada,
les agulles elèctriques.
On és tot el que he deixat enrere?
Barrancas, verdolagues, mots, pitets.
La meua mà s’acomiada.
Adéu-siau. Camins, pedres,
caixons, fanals, cistells.
No me’n puc estar de tancar aquesta petita ressenya amb dos dels poemes que més m’han captivat del llibre on, d’alguna manera, es pot sentir lleugerament tot el que el poemari té per oferir.
II
Tenia molta febre,
el metge no arribava.
Estàveu tots al meu dormitori,
una cerimònia de defunció.
Era menut, pregava
amb totes les meues forces.
M’entrareu un got de llet calenta,
algunes galetes.
Aquell hivern
la mort vingué a visitar-me.
Els llavis unflats,
la cara enverdida.
No tot degué ser silenci,
un fosc presagi,
la tensió trepidant.
Em vaig posar de costa
perquè no m’abastaren
els vostres ulls.
La tensió es mastegava,
ploraven les parets.
Ni una pedra, ni un bagul,
ni una espasa.
Ningú a qui adreçar-me,
ningú que m’eixugarà les llàgrimes.
XXXVI
Arribava la tardor,
amb el su estol de fulles caigudes.
Fórem els monarques dels carrers,
els arbres ens guarien.
Un dit sobre l’altre, un amor pagà.
Les nostres passes espantaven els anhels
(la foscúria dormitava)
Una mà sobre un cor,
una matança impune.
Bacs de vidre, en definitva, és un poemari madur, sincer, obert, i sentit que recomano sense cap mena de dubte. No us quedeu amb aquest article, el llibre va molt més enllà.
Carles Alòs és professor de valencià, poeta i traductor. Bacs de vidre va ser el seu primer poemari. Regularment publica interessants entrades sobre poesia en el seu blog. No deixeu de visitar-lo.
Su obra poética está llena de trascendencia y de un lenguaje lúcido, innovador y coherente, Joan ha desarrollado su obra en catalán y en castellano, para el Jurado; el poeta ha enriquecido la lengua catalana y española.
El poeta es autor de una importante obra, que incluye títulos como «Estación de Francia» (1999), «Joana» (2002), «Misteriosamente feliz» (2008), o «Para tener casa hay que ganar la guerra» (2018).
En el ámbito de la literatura catalana Joan se le han concedido igualmente los premios más destacados, entre ellos el Carles Riba de 1985 o el Premio de la Crítica Serra d’Or de 1982, 1987 y 2007. Además, cuenta con un una antología de su obra en inglés, «Tugs in the Fog».
Estudió bachillerato en el Instituto Ausias March y es ahí cuando empieza a escribir. En 1954 su familia se trasladó a las Islas Canarias y, desde 1956, pasó los cursos académicos en Barcelona para estudiar Arquitectura en el Colegio Mayor Sant Jordi, donde residiría hasta 1961. Según su biografía.
Sus inicios literarios, siempre enmarcados en el campo de la poesía, los encontramos en obras en castellano como «Cantos para la coral de un hombre solo» (1963), «Doméstico nací» (1965) o «Predicción para un bárbaro» (1979). Con L’ombra de l’altre mar y Vell malentès (premio de la Crítica), que aparecen en 1981, empieza a publicar su obra poética en catalán.
A lo largo de su trayectoria poética, Joan Margarit (Sanaüja, Lleida, 1938) ha escrito una treintena de poemarios, que ha publicado en catalán y en castellano, esto lo ha convertido en uno de los grandes referentes de la lírica en Europa y principalmente en España.
Tiene en su haber también el premio Nacional de Poesía de 2008 y hace poco obtuvo el Reina Sofía de Poesía Iberoamericana.
CINCO POEMAS PARA CONOCERLO:
No tires las cartas de amor
No tires las cartas de amor
Ellas no te abandonarán.
El tiempo pasará, se borrará el deseo
-esta flecha de sombra-
y los sensuales rostros, bellos e inteligentes,
se ocultarán en ti, al fondo de un espejo.
Caerán los años. Te cansarán los libros.
Descenderás aún más
e, incluso, perderás la poesía.
El ruido de ciudad en los cristales
acabará por ser tu única música,
y las cartas de amor que habrás guardado
serán tu última literatura.
—–
La libertad
Es la razón de nuestra vida,
dijimos, estudiantes soñadores.
La razón de los viejos, matizamos ahora,
su única y escéptica esperanza.
La libertad es un extraño viaje.
Son las plazas de toros con las sillas
sobre la arena en las primeras elecciones.
Es el peligro que, de madrugada,
nos acecha en el metro,
son los periódicos al fin de la jornada.
La libertad es hacer el amor en los parques.
Es el alba de un día de huelga general.
Es morir libre. Son las guerras médicas.
Las palabras República y Civil.
Un rey saliendo en tren hacia el exilio.
La libertad es una librería.
Ir indocumentado.
Las canciones prohibidas.
Una forma de amor, la libertad.
—–
Ser viejo
Entre las sombras de los gallos
y los perros de patios y corrales
de Sanaüja, se abre un agujero
que se llena con tiempo perdido y lluvia sucia
cuando los niños van hacia la muerte.
Ser viejo es una especie de posguerra.
Sentados a la mesa en la cocina,
limpiando las lentejas
en los anocheceres de brasero,
veo a los que me amaron.
Tan pobres que al final de aquella guerra
tuvieron que vender el miserable
viñedo y aquel frío caserón.
Ser viejo es que la guerra ha terminado.
Es saber dónde están los refugios, hoy inútiles.
—–
Cosas en común
Habernos conocido
un otoño en un tren que iba vacío;
La radiante, aunque cruel
promesa del deseo.
La cicatriz de la melancolía
y el viejo afecto con el que entendemos
los motivos del lobo.
La luna que acompaña al tren nocturno
Barcelona-París.
Un cuchillo de luz para los crímenes
que por amor debemos cometer.
Nuestra maldita e inocente suerte.
La voz del mar, que siempre te dirá
dónde estoy, porque es nuestro confidente.
Los poemas, que son cartas anónimas
escritas desde donde no imaginas
a la misma muchacha que un otoño
conocí en aquel tren que iba vacío.
——
Casa de misericordia
El padre fusilado.
O, como dice el juez, ejecutado.
La madre: la miseria, el hambre,
la instancia que le escribe alguien a máquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia poder dejar mis hijos
en esta Casa de Misericordia.
El frío del mañana está en la instancia.
Hospicios y orfanatos eran duros,
pero más dura era la intemperie.
La verdadera caridad da miedo.
Como la poesía:
por más bello que sea, un buen poema
ha de ser siempre cruel.
No hay nada más. La poesía es hoy
la última casa de misericordia.
“La inspiración existe, sin inspiración no hay obra de arte”.
«Al miedo no lo eliminas nunca. Al igual que al amor. Son dos potencias que deben ser parte de la misma fuerza. No se ha inventado una pastilla que lo elimine. Es imposible no sentir miedo, pero es posible desactivarlo, y es lo que hay que hacer. No se debe eliminar de manera directa, porque sino creas héroes. Y el héroe, como ya sabemos, es un tío que huye hacia adelante en vez de hacia atrás. Huye igual. Hay que desactivar el miedo, que significa conocerlo, a través de la inteligencia: la ciencia, el arte, la cultura. Para eso sirve la cultura.” (1)
Álex Rovira
«Desde la adolescencia, Margarit escribía poemas en castellano. A los 25 años, en 1963, publicó su primer libro con prólogo de Camilo José Cela, Cantos para coral de un hombre solo. “No le conocía de nada, pero le envié aquello, y a la vuelta del correo, él me había enviado el prólogo, donde dice que soy un ‘surrealista metafísico’ y no sé qué cosa más”, apunta el también ganador del Premio Nacional de Poesía en España, del Premio Iberoamericano de Poesía Pablo Neruda (ambos en 2008) y del Premio Poetas del Mundo Latino de México (2013).»
Michelle Roche Rodríguez
“Neruda fue un padre peligroso para mí”
«El chileno Pablo Neruda: “Fue un padre peligroso para mí. Yo era muy joven y su influencia fue tan grande que tuve que aprender a librarme de él”. Para Margarit, las bondades de la lengua castellana están en las obras del autor de Residencia en la tierra o Memorial de isla negra:
Cuando Margarit empezó a escribir en su lengua materna, sintió que las aguas rompían “una barrera”. Lo describe gesticulando con las manos en los aires y con la onomatopeya de una explosión: “Tenía años buscando algo sin conseguirlo y allí estaba una respuesta. Al principio pequé de un exceso de entusiasmo; por eso, la fuerza de aquellos poemas era excesiva. Pero ya sabía cuál era mi camino. «
Michelle Roche Rodríguez
«El Poeta primero escribe en catalán y luego los traduce al castellano y los va trabajando en paralelo hasta que queda contento con el resultado. Esto le ha permitido establecer una poética particular en la que la regla es la austeridad.»
“La poesía es como una catedral: está llena de cosas maravillosas, pero como no empieces a construirla desde la cripta no hay catedral. Y la cripta es nada más que un agujero en el suelo, con unas cuantas reliquias y unos huesos”.
Joan se ha convertido en el poeta vivo más leído, y uno también de los más premiados .
En Chile obtuvo también el Premio Iberoamericano de Poesía Pablo Neruda en 2017, y en México, el Víctor Sandoval de Poetas del Mundo Latino en 2013, entre otros.
Hace casi dos años hice una reseña de la traducción al catalán de un poemario del norteamericano Ted Kooser: L’ocell matiner i altres poemes. Aquella reseña me llevó a conocer a Miquel Àngel Llauger, poeta mallorquín. Pasó el tiempo y encontramos el momento para hacer la entrevista que os presentamos a continuación.
¿Podría usted contarnos un poco de su vida y actividad literaria?
Sóc professor de secundària, tinc tres fills i he dedicat part de la meva vida a activismes diversos. Així i tot, encara he trobat temps per escriure llibres de poemes i traduccions. I per llegir: dedico més temps a llegir que a escriure. «Per què hem d’escriure, si el normal és llegir?», deia Gil de Biedma. Jo de vegades també em faig la pregunta. Mentrestant, vaig escrivint. I traduint: traduir versos és una activitat en què he trobat un plaer molt especial.
¿Cuáles fueron sus primeras lecturas poéticas y qué autores le influyeron?
Com tothom, o gairebé tothom, de la meva edat, les lectures en castellà varen arribar abans que les lectures en català. I, una vegada posat en lectures «literàries», la narrativa abans que la poesia. La Santíssima Trinitat de Borges, Cortázar i García Márquez va ser la meva porta d’entrada a la vocació literària. La poesia va arribar una mica més tard, amb Neruda i amb la Generació del 27. Potser no són els llibres que ara llegiria amb més gust, però recordo el meu enlluernament amb les Odas elementales de Neruda, amb Sobre los ángeles d’Alberti i amb Sombra del paraíso d’Aleixandre. La poesia catalana va arribar una mica més tard, amb les traduccions de Kavafis i amb algun llibret de Martí i Pol i de Carner.
¿Cómo definiría a su poesía?
Això sempre és difícil, i als poetes se’ls fa antipàtic posar un adjectiu. Se m’ocorre, d’entrada, dir que és diversa: hi ha alguns llibres més ferraterians i alguns de caire més carnerià, encara que això són simplificacions per entendre’ns. Si hi ha una cosa que un poeta no vol ser és un epígon o un imitador. També he volgut fer provatures de poesia humorística, com la del recull Zooscòpia, de poesia infantil, com la de Volen quan volen, i de poesia narrativa, com la de Fourmillante. Si hagués d’assenyalar un element comú, diria que és el que podríem anomenar la línia clara. Això no és cap judici de valor: la poesia no és millor ni pitjor per ser més accessible o més complicada, però a mi els versos em surten de línia clara.
Els monstres
Ningú no sap quan els monstres vindran.
Ningú no sap on comença el seu món.
Ningú no sap què et fan amb l’alè.
Ningú no sap qui podrà resistir.
Ningú no sap com s’escriu el seu nom.
I ningú no sap si n’hi ha mil o cap.
(Volen quan volen, 2017)
¿Cree que el poeta “evoluciona” en su escritura? ¿Cómo ha cambiado su lenguaje poético a lo largo de los años?
Respecte de si el poeta evoluciona, la resposta òbvia és que sí, però és curiós com la història de la literatura proporciona exemples molt diferents: des de poetes molt fidels a uns plantejaments estètics fins a d’altres que canvien molt al llarg dels anys. Carner guanya en domini i en profunditat, però és en essència el mateix poeta sempre. Riba, en canvi, evoluciona de manera constant. En el meu cas, potser el tret evolutiu més assenyalat és aquesta voluntat d’anar a territoris diversos: poesia humorística, infantil, narrativa, etc.
¿Cómo siente que un poema está terminado y cómo lo corrige?
En molt bona mesura el corregeixo igual que el faig: al cap. No davant el paper o l’ordinador, sinó caminant, o anant en bicicleta, o al llit de nit. Respecte de saber quan està acabat, hi ha vegades que notam que no hi ha res que grinyoli, que tot és al seu lloc, i hi ha vegades que simplement pensam que ja no el sabem millorar més.
¿Cuál es el fin que le gustaría lograr con su poética?
Voldria tenir lectors, és clar, però és un desig que només puc formular amb realisme: sabent que els lectors de poesia són poquets i que som molts els que ho intentam. La meva aproximació a això de tenir lectors és més qualitativa que quantitativa: saber que gràcies als meus versos una sola persona ha aconseguit aquella felicitat tan especial que dóna la lectura de poesia ho justifica tot. Yeats va dir en una carta que en realitat escrivim per a un grapat d’amics: hi ha alguna cosa d’això. I escriure també és un acte d’homenatge als grans poetes que ens han fet feliços. Auden va posar en uns versos que escrivia «for my betters»: per als que són millors que jo. Escriure és fer una marca petita en una tradició gloriosa.
¿Qué lugar ocupa, para un poeta como usted, las lecturas en vivo?
M’agraden, i, naturalment m’agrada que m’hi convidin, però per a mi ocupen un lloc més modest del que ara es tendeix a pensar. Amb la gran defensa actual de l’oralitat, de vegades sembla que l’èxit de la poesia va lligat a la performance, però hi ha poetes que resulten molt desimbolts en un escenari i que després deceben en la lectura a casa. Volia dir que el raonament també funciona a la inversa, però seria un argument pro domo mea, perquè no tinc gaire gràcia llegint. En qualsevol cas, i això és estrictament personal, la comunicació amb el que ha escrit un altre poeta assoleix la seva millor expresió en la lectura individual, en un lloc silenciós, en silenci o mussitant en veu baixeta.
¿Qué opina de las nuevas formas de difusión de la palabra, ya sea en páginas de Internet, foros literarios cibernéticos, revistas virtuales, blogs etc?
És evident que ens posen molta poesia a l’abast. A mi m’agrada la poesia anglosaxona, i he pogut llegir mostres de molts de poetes gràcies al que hi ha a la xarxa. Però és un territori ple de perills, i per no semblar un antiquat ho justificaré: Internet és ple de poemes amb errades, o amb una disposició tipogràfica que no és la que volia l’autor (cosa que trobo horrorosa), o en pàgines d’estètica espantosament kitsch, per no parlar dels poemes que s’hi posen sense demanar autorització. Sí, Internet és un territori tan ple de possibilitats interessants com d’esculls.
¿Podría recomendarnos un poema de otro/a autor/a que le haya gustado mucho?
Un poema? Un sol poema? Doncs, per dir-ne algun (n’hi ha tants!), els «Versos escrits unes més amunt de l’Abadia de Tintern», una meravellosa composició de 159 versos del romàntic anglès William Wordsworth.
¿Qué libro está leyendo en la actualidad?
Normalment en llegeixo un de versos i un d’assaig, i de tant en tant hi poso alguna novel·la. Ara rellegeixo la poesia de José Ángel Valente (un poeta que no fa la mena de poesia que normalment m’agrada, però que m’agrada molt: meravelles d’això de llegir poesia) i llegeixo l’assaig The Human Planet: How We Created the Anthropocene, de Simon L. Lewis i Mark A. Maslin, una fascinat història de la interacció entre els sàpiens i el planeta.
¿Qué consejos le daría a un/a joven escritor/escritora que se inicia en este camino de la poesía?
Que llegeixi. Que llegeixi. Sembla una obvietat, però hi ha gent que es creu que això va de fer brollar sentiments, i que la qüestió de conèixer el que han escrit els altres és secundària. Encara li diria més: si llegir els versos dels altres no t’apassiona, no aspiris a apassionar ningú amb els teus. I que conegui la tradició: això no vol dir que sigui tradicionalista. Que sigui el que vulgui, però que conegui la tradició.
¿Cómo ve usted actualmente la industria editorial?
No sóc un gran observador del món literari i les seves dinàmiques. El que sé és que es publiquen moltes coses interessants, i que es publica molt bé. La feina de les editorials petites (les «independents»), molt sovint mogudes per un intens amor a la literatura i amb una gran vocació d’obra ben feta, és encomiable. En poesia, hi ha l’etern debat de si es publica massa. És possible que sí, però ningú no deu voler renunciar a ser un dels que sí que poden publicar, no és cert? Destacaria en especial la gran tasca que s’ha fet en el terreny de la traducció. Parlant dels poetes nord-americans que tenen entorn de 70-90 anys, és un miracle que una literatura petita com la nostra hagi incorporat en pocs anys gent com Gary Snyder, Mark Strand, Ted Kooser, Loiuse Glück, Mary Oliver, Edward Hirsch o Billy Collins, i que ho hagi fet en bones traduccions.
¿Cuál es la pregunta que le gustaría que le hubiera hecho y no se la he hecho?
Potser em podríeu haver demanat una bona frase que parli de poesia, i jo hauria dit aquella que m’agrada tant, i que vaig trobar en una correspondència entre Miquel Marí i Pol i Joan Vinyoli: «Tinc por de ser massa normal per ser un bon poeta.»
Acabamos la entrevista con un poema inédito: Fugisser
Un estel fugisser tan prim que ja no sé
si l’he vist o si no, igual que una cançó
que sents des de tan lluny que potser ve del juny
d’aquell amor primer o segon, fugisser.
Muchas gracias Miquel Àngel por la entrevista. Y a vosotros, lectores, esperamos que hayáis disfrutado y gracias por haber llegado hasta aquí.
