Avui us porto la història d’una dona que ha estat completament oblidada de la història del periodisme, i que, a més, va ser una dona moderna, transgressora i feminista. Irene Polo, la gran oblidada.

Irene Polo (1909-1942) va ser periodista abans que res, encara que també publicista i representant teatral.

Va ser una de les primeres dones a la premsa catalana. També va formar part va del «círculo sáfico de Madrid» creat per Victorina Durán, que va funcionar des de 1926 fins a la guerra civil, i on s’hi realitzaven tertúlies en les que participaven, entre altres dones, Carmen Conde i Lucía Sánchez Saornil en són un exemple.

Va començar a treballar com a periodista el 1930, escrivint a premsa catalana, al diari Imatges, que dirigia Josep Maria Planes.

Com a periodista a Imatges, va arribar a entrevistar el gran actor Buster Keaton. Després va continuar treballant per a La Humanitat, periòdic dirigit pel mateix Lluís Companys.; per a aquest diari entrevistar a l’advocada Clara Campoamor. També va treballar per a La Rambla, on va poder entrevistar Pío Baroja.

A La Rambla és on ella va escriure els seus millors reportatges, sobre la situació sobre les eleccions al Parlament de Catalunya el 1932, o els conflictes de la revolta llibertària de Sallent. Però és a L’Opinió on veiem la seva implicació política, i corresponsal a Madrid cobrint, sobretot, el judici de la Generalitat de Catalunya pels esdeveniments d’octubre del 1934. L’empresonament de Companys el va cobrir al rotatiu L’instant.

Els seus darrers escrits apareixen a Última hora.

A més, va ser una dona compromesa amb el sindicalisme ja que va participar a la fundació de l’Agrupació Professional de Periodistes, enfrontant-se fins i tot a la FAI per les revoltes a Barcelona.

Com a representant teatral, va marxar amb la companyia de Margarita Xirgu a Buenos Aires, però ja no va tornar a causa de la guerra i va començar a caure en una depressió enorme. Algunes cartes al seu amic Miquel Vilà desvetllen l’estat d’ànim de la periodista:

21 d’abril del 1941:

«[…] Estic molt desanimada; a mi potser no em passarà res perquè tinc una gran sort; però què m’importa això si he de veure què li passa a la gent que vull? La gent liberal d’aquest país està internada, els espanyols reclamats pel Govern franquista seran enviats a Madrid […] És el pas d’una era del món a una altra era […]». 23 de setembre de 1941: «[…] estic passant uns dies molt dolents. Tinc un decaïment nerviós terrible, i una angoixa que no sé si podré resistir […]». 25 de Novembre de 1941: «[…] No estic bé encara i crec que trigaré molt a estar-ho. Prenc potingues sense parar i per fora em fan algun efecte; però aquest petit efecte no és suficient. […]». 23 de febrer de 1942: «Ja has vist que el pobre Zweig s’ha matat amb la seva dona, també cansat d’Amèrica, segurament. […]».

Irene es va suïcidar als 32 anys.

Sabríem molt poc d’aquesta periodista audaç, provocadora i pionera en el seu estil, si no fos a través dels seus articles.

Per saber-ne més, a l’obra de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur «La fascinació del periodisme«, es recullen els seus articles i es fa un estudi biogràfic d’Irene.

D’ella va dir el degà del periodisme barceloní Carles Sentís, que va treballar amb ella a L’Instant: «Irene Polo va ser una estrella meteòrica que m’ha deixat un record brillantíssim. Si el país hagués estat normal i ella no hagués mort jove, Polo hauria estat la Françoise Giroud del periodisme català».