Etiqueta: ines encuentra

  • Lucía Sánchez Saornil: Una lluitadora un tant oblidada

    Lucía Sánchez Saornil: Una lluitadora un tant oblidada

    Lucía Sánchez Saornil, poeta, periodista, sindicalista, anarquista i humanista.(Madrid, 1895 – València, 1970).


    Membre d’una família humil, va compaginar els seus estudis de belles arts amb la feina i la seva vocació literària, desenvolupada de manera autodidacta. A la seva vida va patir una triple exclusió: com a intel·lectual anarquista, com a lesbiana i com a feminista. 


    Lucía va entrar a treballar a la companyia Telefònica al 1916 i freqüentava els ambients literaris. Escrivia  poemes dins dels ambients «ultraistes» publicats a Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol, i Manantial. Es va vincular als ambients anarquistes i va participar a la gran vaga de Telefónica que la va represaliar durament obligant-la a traslladar-se a València al 1927 encara que va ser readmesa al 1936. A Madrid va ser secretària de redacció de la CNT, de la FNI ferroviària. En aquests anys de militància intensa va escriure nombrosos articles, però deixà de banda la poesia, a la qual no va retornar fins passats uns anys.


    El 19 de juliol de 1936, surt al carrer i participa a l’assalt al quarter de la Muntanya. Després, marxa al front de guerra, on fa de periodista  arribant a ser redactora en cap del periòdic Umbral el 1937. De València passa a Barcelona, i d’aquí l’organització li demana que passi a les col·lectivitats agràries de Castella. Al mes de maig de 1938, s’ocupa de la Secretaria General de SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), on abans havia desenvolupat la secretaria de Premsa i Propaganda.


    La seva tasca més important, i a la qual dedicarà bona part de les seves energies, és la de la militància anarcofeminista a partir de la seva organització Mujeres Libres. Lucia passà a França als camps de refugiats, i el 1940 es troba residint a París i posteriorment a Montauban, amb la seva companya, Amèrica Barroso. A l’exili, es guanya la vida retocant fotografies i a Montauban treballarà de secretària en una associació de quàquers que ajuden els refugiats espanyols.


    Tornen a Espanya gràcies a Electra (germana d’Amèrica), que viu a la Jonquera i els facilita el pas; resideixen a Madrid i després a València, on Lucia viu clandestinament fins al 1954, en què legalitza la seva situació i treballa com a representant d’uns laboratoris farmacèutics, i més tard de venedora de roba. Cap a la fi de la seva vida, va tornar a l’activitat artística pintant i escrivint poemes.


    El seu únic llibre publicat en vida va ser Romancero de Mujeres Libres, 1938.

    Círculo cerrado


    No trates de escapar, es imposible

    estás dentro de ti, sin huideros

    ;eres un duro claustro, un verdadero

    callejón sin salida, Insostenible

    es esa angustia , este rondar terrible

    por dentro de ti mismo prisionero;

    diseñado en tu llevas tu sendero

    en cerrado contorno inamovible.

    Y apuraras tu vaso hasta las heces.

    En círculos cerrados enloqueces

    buscando una salida a tu camino.

    Pero toda salida es ilusoria.

    Porque, en verdad, la vida, es una noria

    rondando sobre un eje de destino.


    ~ Poema de Lucía Sánchez Saornil

  • Maria Domènech (1877, Alcover-1952, Barcelona)

    Maria Domènech (1877, Alcover-1952, Barcelona)

    Escriptora i activista social. Quedà òrfa de pare als vuit mesos i als tres anys es traslladà a viure a Tarragona on començà a rebre classes particulars de la seva mare. Més tard, però, de lletres amb el filòsof Tomàs Sucona, de pintura amb el pintor Hermenegildo Vallvé i de música amb mossèn Joan Roca, perquè es negava anar al col·legi de les Carmelites.

    Al 1893 intervé en la fundació del’«Escuela de Institutrices y otras carreras para la mujer» de Barcelona. Col·laboràen nombroses publicacions periòdiques com La Pàtria o Camp de Tarragona des de l’any 1902 fins al 1909, sota el pseudònim de Josep Miralles.

    A partir del seu trasllat a Barcelona (1910) juntament amb el seu marit, el metge tarragoní Francesc Cañellas i els seus dos fills, començà la seva carrera literària i d’activitat social amb la col·laboració a revistes com Or i Grana, La tralla, Feminal, El poble català, Renaixement o La Veu de Catalunya, entre altres, malgrat que no deixà mai de col·laborar en la premsa tarragonina.

    La seva primera aparició en públic fou en representació de la Junta de Dames de la Lliga contra la Tuberculosi a Girona, en un repartiment de premis a les mares que havien alletat els seus fills durant més temps. Participà activament en la tómbola de beneficència de les dones presidida per Dolors Monserdà. Fou membre de les Juntes d’Instrucció Pública i Protecció a la Infància de Tarragona, vocal de la Junta de la «Lliga del Bon Mot», vocal de la «Junta de Primera Enseñanza de Tarragona» i vocal de la «Junta de Protección a la Infancia». Fou també vicepresidenta tercera de la Federació Femenina contra la Tuberculosi, que presidia Leonor Canalejas de Farga.

    Féu múltiples conferències en favor de la dona i la seva condició de treballadora arreu de Catalunya i a Madrid. Va ser membre de la Comissió Interina de Corporacions de la Junta Antituberculosa de la Protecció de Mares Pobres i de la Creu Roja.

    L’any 1912 fundà i presidí la Federació Sindical d’obreres, amb l’objectiu de facilitar a les dones l’accés a la cultura i a l’educació, a més de defensar els drets com a treballadores. Obtingué la Medalla de Plata del treball (1923).

    L’any 1915, a Lectura Popular va publicar un recull de poesies i narracions titulat Vers i prosa. Va publicar les novel·les Neus (1914), Contrallum (1917), Gripaus d’Or (1919) i Herències (1925). En castellà la novel·la curta Él… (1921).

    Col·laborà a l’Institut de Reformes Socials de Barcelona (1918). Va protagonitzar exposicions i discursos sobre la condició de la dona, el treball a domicili, les obreres i les professions femenines a l’Ateneu Barcelonès i a altres institucions com l’Agrupació Feminal i el Museu Social de Barcelona.

    Durant un mes fou diputada del Congrés a Madrid (1930). L’any 1927 publicà l’assaig El Profesionalismo y los Sindicatos. Fou la primera Inspectora Auxiliar de Treball d’Espanya. Intervingué en la iniciativa de fundar de l’Escola d’Infermeres a Barcelona. L’any 1946 publicà un recull de poemes, Al rodar del temps, i una novel·la en castellà, Confidencias.