Etiqueta: josep masanes

  • Al caire de l’abisme: retrat de la fragilitat humana 

    Al caire de l’abisme: retrat de la fragilitat humana 

    Al caire de l’abisme. Guillem Benejam. Adia Edicions. 88 pàgines. 12 euros.

    Guillem Benejam (Ciutadella, 1990) és una de les veus més sòlides entre els joves poetes en llengua catalana. Al caire de l’abisme és una proposta que emprèn un viatge d’exploració a través de la fragilitat humana, la crítica social i la naturalesa illenca. L’obra, estructurada en quatre parts, amb un pòrtic a càrrec de Pere Gomila i unes notes aclaridores del propi autor, es fonamenta en una idea central: la consciència que l’existència, tant individual com col·lectiva, es desenvolupa en la tensió constant de la precarietat, just al caire del col·lapse, un fracàs que és tant una amenaça com una oportunitat per brillar. Aquesta poesia esdevé, doncs, una reflexió que cava en el llenguatge per trobar allò que és essencial i indicible.

    El títol, Al caire de l’abisme, ens interroga. Benejam gaudeix, aparentment, d’una vida satisfactòria: poeta reconegut, professor i director d’una institució com els Salesians. Aquest contrast entre l’estabilitat personal i la radicalitat del títol convida a una pregunta ineludible: de quin abisme ens parla l’autor? La conclusió és que l’obra no es refereix a cap crisi personal de l’autor, sinó a l’abisme col·lectiu.

    El llibre s’inicia amb una citació del poeta Blai Bonet que afirma que «anar per terra fosca és tenir ja una fonda voluntat de brillar», marcant des del principi el to d’un optimisme que neix del fracàs. La primera part, titulada «El rostre del capvespre,» ja anticipa amb el seu to elegíac i melancòlic una invitació a reflexionar sobre la fi d’una civilització que sembla esgotar-se. Benejam utilitza la natura, especialment l’illa de Menorca i el treball del camp fet a l’antiga, com a territori per trobar el sentit de la vida.

    El poeta és profundament conscient que la natura és al caire de l’extinció tal com la coneixem, víctima de la tecnologia, el turisme de masses, el capitalisme salvatge i l’agricultura intensiva. L’abisme es multiplica, incloent-hi el perill d’extinció d’una cultura i d’una llengua, el català, que l’autor estima i que veu amenaçada per «un crit inculte» i la foscor més pregona. Les ferides s’acumulen i el poemari no defuig temes com la mort dels qui s’ofeguen al mar buscant un món millor. L’art, en aquest context, emergeix com la força capaç de restaurar el desig enmig de l’absurd de l’existència.

    La segona part s’endinsa en aquesta meditació sobre la foscor, evocant el passat com un territori de bellesa i esperança irrecuperable. La poesia és clarament una recerca que intenta dir allò que no es pot dir amb paraules, allò que només s’entreveu. El canvi més notable arriba a la tercera part, amb només cinc poemes que destaquen pel seu canvi formal. L’ús dels alexandrins amb cesura exigeix una formulació neta, gairebé oriental, de despullar la paraula per deixar-la només als ossos. I és precisament d’aquesta senzillesa extrema, d’aquesta veritat sense adorns, d’on brolla l’optimisme més invencible: un optimisme ferm i dur perquè sorgeix directament de la foscor i la consciència de la fragilitat.

    En definitiva, Al caire de l’abisme és un poemari d’una gran honestedat intel·lectual i lírica. El concepte del «caire de l’abisme» esdevé la consciència clara de la nostra pròpia fragilitat i de com l’ésser humà viu sempre al caire del fracàs. La cita inicial de Blai Bonet es tanca amb l’obra: no hi ha ningú més optimista que aquell que es rebolca en el fang de la possible caiguda. Aquesta poesia no ofereix respostes fàcils, sinó una reflexió sobre la nostra responsabilitat d’evitar la caiguda en aquests temps confusos, mantenint l’esperança gràcies als petits rajos de llum que ens arriben. 

    Aquí us deixo un petit vídeo on l’autor conversa amb Pep Antoni Roig: https://www.youtube.com/watch?v=y831Y8VsUmM

  • Quiquiriquic: ludopatia poètica

    Quiquiriquic: ludopatia poètica

    Quiquiriquic. Òscar Palazón. Onada Edicions. 64 pàgines. 14 euros.

    Òscar Palazón, escriptor nascut a Lleida, llicenciat en Filologia Anglogermànica i resident a Tarragona, posseeix una trajectòria literària vasta i distingida als camps de la narrativa i la poesia. El seu poemari, Quiquiriquic, és una obra singular que s’insereix en aquesta sòlida producció. La idea fonamental d’aquest llibre, que es llegeix en un sospir, és la reivindicació de l’aspecte més lúdic i experimental de la creació. Quiquiriquic és un conjunt de poemes monovocàlics, centrat en la lletra ‘i’, que utilitza la tècnica del lipograma per empènyer el llenguatge fins a límits d’inhibició fonètica i visual, jugant amb calembours, homofonies, metàtesis, palíndroms i cal·ligrames, desencadenant una eufonia continguda i enlluernadora.

    Si alguna cosa defineix l’escriptura de Palazón, ja sigui en prosa o en vers, és un mestratge i un control sobre el llenguatge que li permeten abordar projectes de complexitat enorme sense que el resultat se senti forçat o inaccessible. Aquest rigor no és un fi en si mateix, sinó l’eina que permet accedir a la màxima llibertat creativa, com demostra el parlament inicial del llibre, escrit exclusivament amb la vocal ‘i’, que va ser el seu discurs d’agraïment en rebre el Premi Terra de Fang, que va obtenir aquest poemari.

    L’origen d’aquest projecte ambiciós és l’obra Eunoia (2001) de Christian Bök, un conjunt de textos monovocàlics. Palazón aspira a crear una obra anàloga en català, no pas com una traducció o adaptació, sinó com una nova creació aixecada des de zero, conservant l’esperit i la intenció. Aquesta intenció és sotmetre el llenguatge a un «empresonament» -la restricció d’una sola vocal- que, paradoxalment, el dota d’una loquacitat i una gesticulació inèdites. La privació de llibertat lingüística esdevé, de fet, una llibertat absoluta: el llenguatge, en ser constrenyit, revela els seus secrets més íntims i diàfans. L’autor es limita llavors a cartografiar aquests territoris verbals, guiat pel cabal del diccionari, reflectint com el llenguatge es metamorfosea, canvia de color i, en última instància, fabrica la realitat a partir de les seves pròpies limitacions. No és una escriptura automàtica, sinó un posicionament silent de paraules sota la sintaxi, en una «tendra fornicació» verbal que busca la coherència interna i la cohesió argumental. 

    En el cas específic de Quiquiriquic (la tercera part d’aquest pentateuc), l’elecció de la vocal ‘i’ suposa un desafiament extrem per a l’autor, ja que les paraules en català amb aquesta una única vocal són limitades. El poemari s’estructura en un pòrtic i tres parts (21, 17 i 5 poemes, respectivament), en què el ritme i la sonoritat s’han de conjugar amb aquest aparell tècnic enlluernador. Els elements fonètics i visuals són crucials al llarg del llibre: les cacofonies, les aliteracions, les rimes, els poemes tipogràfics i els cal·ligrames no són mers adorns, sinó una part fonamental d’aquest joc d’enginy. L’autor aconsegueix crear imatges i reconnectar idees d’una manera que sembla senzilla només un cop s’ha manifestat el resultat. La gràcia i l’enginy de Palazón brillen, per exemple, en poemes curts que adopten la forma de cal·ligrames, com els titulats Tipi o Inri, demostrant que la restricció pot ser el motor de la creativitat.

    Quiquiriquic és, en definitiva, un poemari juganer i del nostre temps. És una obra que celebra de manera eufòrica i eufònica l’aspecte lúdic de la creació, utilitzant el màxim nombre de paraules possible sense repetir-les excessivament. Tot i la seva complexitat tècnica subjacent, el llibre és perfectament comprensible per qualsevol lector, cosa que el converteix en un regal ideal i relaxat per a qualsevol ocasió. 

    Per acabar aquest viatge us deixo amb els dos poemes que obren el llibre.

    FILM 

    inici 

    mig 

    fi

     i el seu revers 

    LYNCH

     fi

     mig

    inici

    Una peça magistral que demostra que les limitacions són el camí més curt cap a la llibertat expressiva.

    Aquí us deixo un petit vídeo amb un poema visual de l’autor: https://www.youtube.com/watch?v=6MqAOc5o-0k

  • Entre dues fosques: La luz y el abismo en la poesía de Antoni Vidal Ferrando

    Entre dues fosques: La luz y el abismo en la poesía de Antoni Vidal Ferrando

    Entre dues fosques. Antoni Vidal Ferrando. Editorial Proa


    Entre dues fosques, la última obra de Antoni Vidal Ferrando, nos sumerge en un universo poético marcado por la profunda melancolía y la honesta reflexión. Este poemario, cuyo título evoca la idea de la existencia humana como un punto de luz entre dos infinitas oscuridades, se nutre del pensamiento de un poeta que se sabe en el final de su camino vital. A través de una cincuentena de poemas breves, Vidal Ferrando nos invita a un viaje por su memoria, sus preocupaciones y su amor incondicional por la literatura y la naturaleza, construyendo una obra que es, al mismo tiempo, un lamento y un canto de resistencia.

    Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) es una de las voces más destacadas de la literatura catalana contemporánea, un poeta y narrador galardonado con prestigiosos premios como el Sant Joan de narrativa y el Carles Riba de poesía. Con el tiempo, ha logrado que su prosa, especialmente en sus últimas novelas, adquiera una fluidez poética que se centra en una visión vital, filosófica y política, teñida de la bondad que lo caracteriza. La voz del poeta, esa misma que late en el corazón de sus novelas, se hace aquí aún más palpable y nos recuerda que, más allá del verso, el autor es un hombre con una perspectiva única, forjada por la experiencia y el paso del tiempo.

    Ya en la primera página, Vidal Ferrando hace una declaración de principios con una cita de Vladimir Holan: «aquello que es solamente poético mata la poesía». Y es que su libro no busca la belleza vacía, sino que se enriquece con toques narrativos y una prosa que parece salida de un monólogo interior. El poemario se inicia con un sentimiento de nostalgia, un anhelo por lo perdido que se extiende a través de sus versos, evocando imágenes de un México rulfiano y la necesidad de cuidar la naturaleza.

    La voz del poeta se alza cargada de una tristeza que anida en su corazón, manifestada en la recurrente presencia de los cuervos. Sin embargo, en medio de esta oscuridad, late también la voluntad de recordar la belleza de la vida. Vidal Ferrando se siente abrumado por las grandes tragedias del mundo contemporáneo, ya sean los desastres climáticos o las guerras salvajes, y se pregunta si el único refugio posible es la gran literatura. Su poesía se nutre de referencias a autores como Rulfo, Faulkner, García Márquez, Swift, Lewis Carroll, Walt Whitman y Mercè Rodoreda, convirtiendo el poemario en una rica conversación con la tradición literaria.

    La melancolía del poeta es palpable en su percepción del final del camino, expresada en versos como «ni un sorbo de futuro» o en su lamento por la pérdida de las palabras: «Yo que siempre había amado las palabras, también las palabras que ahora busco, y las olas se llevan». Sin embargo, en su honestidad, también hay espacio para la memoria de aquellos que marcharon. A pesar de todo, Vidal Ferrando se rebela contra el desánimo. Su obra es un cruce entre un pasado edénico, un futuro que le preocupa y un presente que se presenta desesperanzador, especialmente ante la amenaza de opciones políticas extremas que «hacen llorar a los violines y matan las begonias». No obstante, su voz es la de un hombre que, a pesar de la desesperanza, manifiesta su optimismo con versos como «no me han de ver desfallecer, resistiré hasta que se acabe la tinta o hasta que no quede ninguna estrella».

    En Entre dues fosques, nos reencontramos con el Antoni Vidal Ferrando más grande, más poderoso y, a la vez, más triste y esperanzador. Es una obra donde la lengua brilla con una fuerza inusual, llena de adjetivos y sustantivos que se convierten en «purpurinas en la noche». Al final del libro, el poeta nos lega unas palabras de consuelo y un llamado a ser más atentos con el mundo. Entre dues fosques termina como empieza, como una luz en medio de la oscuridad. La obra de Antoni Vidal Ferrando es un faro que nos recuerda que, incluso cuando el futuro parece incierto, siempre nos quedarán las palabras, los recuerdos y la resistencia. Es una lección de humildad y una invitación a la reflexión que perdurará en la mente de los lectores mucho después de pasar la última página.

  • Las vidas que no viví, de Patricia Almarcegui (Ed. Candaya, 2023)

    Las vidas que no viví, de Patricia Almarcegui (Ed. Candaya, 2023)

    Patricia Almarcegui Elduayen (Zaragoza) es escritora y profesora de Literatura Comparada. Desde hace unos años vive en Ciutadella (Menorca). Ha publicado en revistas como Quimera, Jot Down, La revista de Occidente, Altaïr Magazine y es colaboradora del suplemento cultural del ABC, La Vanguardia, eldiario.es y “El viajero” de El País. Estudió Filología Hispánica en la Universidad de Zaragoza, donde obtuvo el Doctorado Europeo en Filosofía y Letras. Ha sido profesora invitada en la Universidad Americana de El Cairo y la Sorbona (París IV). 

    Las vidas que no viví es una novela corta dividida en tres partes, la primera está dividida, a su vez, en cuatro capítulos; la segunda en 14 y la tercera en tres. Todos los capítulos son muy cortos y además, están divididos en pequeñas escenas de un único párrafo y algunas llegan a ser incluso de una o dos líneas. Un texto que en ocasiones se detiene en el presente y en una descripción de aquello que nos rodea, de aquello que hacemos. A veces, se asemeja a un diario personal.

    Por otro lado, también es una novela, en ocasiones, nostálgica, con una gran sensibilidad poética que se percibe en los pequeños detalles que va narrando entre las reflexiones y experiencias de sus dos personajes principales, Anna y Pari. Una escritura poética y delicada, sobre todo conceptualmente, que se apoya en un lenguaje preciso. Un texto muy visual que, como si fuera un poema, la autora construye con imágenes. Así, de esta manera, Almarcegui transmite muchas percepciones y sensaciones, entre ellas, una declaración de amor a la isla de Menorca, tal y como destacó el escritor Josep Masanés en la presentación que hizo de Las vidas que no viví el pasado 22 de septiembre en Maó. 

    No podemos obviar que el inicio del libro está entre el ensayo, la novela, la poesía y la crónica histórica. Estamos ante un libro híbrido que comienza con un hecho histórico, el naufragio, en Menorca, del buque correo transatlántico francés General Chanzy, que hacía el viaje entre Marsella y Argel el 10 de febrero de 1910. Una alegoría en relación con el pasado de Anna y Pari, dos mujeres que se encuentran en la isla, en torno a un hotel abandonado y ocupado, y un huerto rescatado del olvido. Anna, originaria de Menorca, regresa en medio de una crisis íntima, después de muchos años fuera. Pari llega desde Irán tras abandonar su vida anterior, y espera la posible llegada de un visitante. 

    Patricia Almarcegui introduce en la narración algunas palabras en menorquín de manera tan natural, que consigue que el lector se acostumbre a tener una percepción abierta ante lo diferente, e incorporarlas inconscientemente en su registro.

    Las vidas que no viví también es una novela femenina que Patricia Almarcegui empezó a escribir hace cinco años, escuchando a una treintena de mujeres que fue conociendo en diferentes viajes y les fue preguntando sobre esos momentos en los que se habían sentido ellas, como mujeres, en inferioridad de condiciones. De ahí fueron saliendo cosas absolutamente provocadoras e impresionantes, en palabras de la autora, sin importar las fronteras físicas o biológicas: jóvenes y mayores, incluso ancianas de Menorca, Irán, Japón, Francia, …. Por eso, este libro se puede definir como una novela femenina que habla de lo femenino y, por supuesto, feminista porque también tiene que ver con esa condición de la mujer y de las mujeres. 

    Respecto al título, Las vidas que no viví se refiere a las vidas que han elegido las dos protagonistas. Son dos mujeres que deciden lo que quieren vivir y por ello, se ganan el derecho a olvidar lo que han decidido no vivir. Almarcegui aboga por decidir y olvidar las cosas que queremos olvidar de nuestras vidas.

    En cualquier caso, la novela, por el tono y la temática, es una novela rigurosamente contemporánea, un canto de amor a la isla de Menorca y a la cultura iraní. Dos mundos, tal y como dijo Masanés, que han marcado la vida de la autora. Una novela que trata sobre qué significa ser un extranjero, un distinto, en una comunidad compuesta por multitud de historias. Dos mujeres que representan dos civilizaciones que se encuentran y que, en la medida en que toman decisiones, también pierden opciones de vidas que no vivirán.

    Podéis encontrar el libro aquí.

  • Funes, el meu nom és Toni Funes, Josep Masanés (Onada ed., 2023)

    Funes, el meu nom és Toni Funes, Josep Masanés (Onada ed., 2023)

    Josep Masanés

    Josep Masanés va néixer l’any 1967 al popular barri de Sants de Barcelona i va créixer tenint com a referents els paisatges pallaresos i garriguencs dels estius familiars. Fill de pares catalans emigrats a la ciutat comtal, va llicenciar-se en Dret a la Universitat de Barcelona. Des de fa vint anys viu a Menorca. Mai no ha freqüentat cap mena de cercle artístic, polític o literari. Escriptor i jurista ha publicat dotze llibres, tots ells reconeguts amb prestigiosos premis literaris com aquest que ara presentem. Josep Masanés es defineix com un amant del coneixement i de l’esperit creatiu, analític i moral com a motor del desenvolupament humà. Com ell ha declarat a la premsa: “l’escriptura és la meva manera de viure i veure el món”. El seu lema és un dels seus versos: “arribar a un lloc sec i càlid amb els teulats coberts de crespinell blanc”.

    No és el primer cop que en Josep Masanés apareix a les nostres pàgines, l’any 2017 el vam entrevistar a 13 preguntas y un poeta: Josep Masanés. Posteriorment, l’any 2018 vam parlar del seu llibre Jo tenia deu oliveres, aquí Poesia a la narrativa de Josep Masanés.

    Funes, el meu nom és Toni Funes, el llibre que comentem avui, va ser l’obra guanyadora del XXV Premi de Narrativa Terra de Fang de Deltebre.

    Funes és un escriptor que es fa gran i veu com el seu món s’ensorra, físicament i mental, però que, malgrat tot, no deixa d’escriure sobre el passat, el present i el futur amb una certa alegria. Un monòleg que ens interpel·la i ens obliga a pensar sobre el món en el qual vivim i el nostre paper com a individus. El jurat que li ha atorgat el premi, l’ha definit com “una novel·la en què cal valorar el seu hermetisme i una escriptura aparentment automàtica, però utilitzada per mantenir l’atenció del lector en tot moment. Una novel·la que demostra intel·ligència i mestria i que impacta pel seu sentit de l’humor i les reflexions filosòfiques que se’n desprenen”.

    Ens trobem davant un soliloqui d’un vell escriptor desmemoriat. Un escriptor que no espera que el seu text sigui publicat ni llegit per ningú i espera, que quan ell falti, algú faci desaparèixer els textos. En Masanés fa un experiment amb la puntuació i obliga el lector a esforçar-se una mica per poder entendre i viure en el caos, com en Funes ens diu: «ordenar el món és saber viure integrar-se en el caos ser caos». No és l’únic experiment, al principi de cada capítol hi ha un índex que facilita la lectura.

    Per altra banda, no sabrem gaire cosa del protagonista si no som capaços de recordar les pinzellades que ens va donant al llarg del monòleg. Funes es va explicant sense pedanteria, ens diu: «evidentment un no pot saber de tot…». Critica tot el que l’envolta sense preocupar-se pel que diran: «Veient el nivell de comprensió lectora que s’evidencia a les xarxes socials on un pot afirmar que la Lluna és rodona i un altre contestar que això no és veritat…». Tocs humorístics no en falten: «es fa difícil imaginar que algú sigui tan estúpid per escriure i més en català un llibre que sigui bàsicament un monòleg i a més a més es miri de trencar el sistema de comes…». Tocs filosòfics: «… això és el progrés, viure en la perpètua incoherència».

    Josep Masanés és un escriptor i poeta tot terreny; com un diamant, té múltiples arestes i això el fa ser un dels escriptors catalano-menorquins més premiats i poc reconeguts per l’establishment ‘oficial’ literari d’aquest segle XXI. Per avalar aquesta afirmació, comproveu vosaltres mateixos el seu currículum recent: autor de la novel·la La vall de la matança guanyador del XXIX Premi Ribera d’Ebre de narrativa, finalista del Premi Ramon Llull 2013, guanyador del 25è Premi de Novel·la Josep Saperas organitzat per Òmnium Cultural del Vallès Oriental, amb l’obra Camins sense retorn. El 2015 va guanyar el Premi Literari la Vall de Sóller de novel·la amb La paradoxa de Schrödinger i el Premi Ciutat d’Eivissa de literatura (2015) amb La putrefacció de la llum. Guanyador del LII Premi de poesia Benet Ribas amb Radiació de Fons, del Premi de Novel·la Ciutat de Manacor 2017 Maria Antònia Oliver amb Pluja de fang, del Premi de Narrativa Vila de Lloseta 2018 amb Jo tenia deu oliveres. Premi de Novel·la Curta Baltasar Porcel, Andratx, 2018, amb El mapa de les eleccions. Guanyador del Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils 2020 amb Lladre de mar. Guanyador del Premi de novel·la Òmnium del Vallès Oriental 2020 amb Una jurisdicció pròpia, i del IV Premi de Narrativa Antoni Vidal Ferrando Vila de Santanyí 2021 amb Els proscrits de Santa Fe.

    Pots comprar Funes, el meu nom és Toni Funes, aquí.

  • 13 preguntas a varios poetas: Recordando entrevistas año 2017

    13 preguntas a varios poetas: Recordando entrevistas año 2017

    13 preguntas y un poeta: Josep Masanés

    13 preguntas y un poeta, Sergio Espinosa: “Me interesa cuestionar lo establecido, ponerlo en duda”

    13 preguntas y un poeta, Ánchel Conte: “Un poema es una chispa que salta y la coges al instante o ya no funciona”

    13 preguntas y un poeta, Carlos Asensio: “El camino de cada poeta o escritor es único y personal”

    13 preguntas y una poeta, Alicia Plante: “El oficio de escribir es como un músculo que se fortalece con el uso, con la exigencia”

  • Poesia a la narrativa de Josep Masanés

    Poesia a la narrativa de Josep Masanés

    Jo tenia deu oliveres, Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2018, El Gall Editor, Pollença, Mallorca

    Josep Masanés és un poeta/novel.lista catalano-menorquí que té al seu haver un bon grapat de publicacions i de premis tant en poesia com en prosa. Ja va ser entrevistat el mes d’octubre de 2017 a la nostra revista.

    Té un poemari que es titula Radiació de fons, publicat a Pagès editors l’any 2017 del qual ja vam fer una ressenya aquí.

    Fa un any aproximadament, li vaig demanar si volia participar amb un poema a l’Antologia poètica a favor de les persones refugiades Versos d’Acollida que es va publicar a la Fundació BarcelonActua amb la col.laboració de Poémame. La casualitat va fer que ell ja estigués acabant el primer esborrany d’aquesta novel.la. Em va dir que sí i em va enviar un poema que podeu trobar a l’antologia que gairebé és un resum de la novel·la.

    El diumenge dia 11 de novembre vaig tenir la sort de fer la presentació del llibre a la Llibreria Documenta de Barcelona amb la presència de l’autor.

    En aquest cas, en Josep Masanés dona veu a la Dalita, una mestra d’Alep, per expressar la tragèdia que va suposar l’esclat de la guerra d’Irak l’any 2011. ‘Jo tenia deu oliveres’ és un relat en veu de dona, un relat d’una persona sensible que ha triat a una dona per explicar-nos la història de la seva família. Les dones, de totes maneres, tenen molta força a la novel.la i en els seus diàlegs:

    • ‘L’home no és el centre de l’univers’ (52),
    • ‘la sexualitat de la dona no ha estat mai una part de la nostra llibertat, han estat els homes qui han dictat com havíem d’emprar-la’ (54).
    • ‘I aquest és el nostre màxim terror. Que ens cosifiquin.’ (67)

    Les dones també són les grans oblidades de les guerres (només es parla dels que maten).

    Dalita mai deixa de ser mestra i mare amb els seus fills i ho demostra compartint un tros de pa amb una veïna en un moment on era molt difícil trobar-lo. L’autor ens confessa que aquesta anècdota la va viure quan ell era petit.

    En Josep Masanés desgrana el dia a dia de la guerra, de tot el que es va perdent de mica en mica, adonar-te’n que t’és igual el teu país, la teva nacionalitat, només vols sobreviure tu i la teva família. Per aconseguir veracitat a la seva història va seguir el compte de Twitter d’una nena de deu anys que va narrà la situació a Síria a cop de piulades fins que una bomba la va silenciar.

    El marit de la Dalita, l’Aram, va a la guerra i a través d’ell i d’altres personatges podem veure i, fins i tot a vegades sentir el patiment, la por, el desconcert, la separació, la mort i molts altres sentiments que sorgeixen al voltant de la guerra.

    El llenguatge que utilitza Josep Masanés és auster, telegràfic, et va donant cops de puny a mesura que vas llegint i et fa qüestionar el nostre dia a dia. Paràgrafs curts que donen rapidesa i vitalitat a la lectura. És un estil cinematogràfic, vibrant.

    Intercala la veu del poeta en petits detalls

    • el professor Hadidi acaronant un llibre enmig dels bombardeigs,
    • la mort per inanició d’un rellotge al qual ningú li donarà corda (94),
    • les teranyines a les finestres (55),
    • la papallona groga (87),
    • les mirades dels personatges (106),
    • la soledat (107),
    • els arbres despullant-se (121).

    També trobem un petit gran homenatge als voluntaris civils que van a ajudar com la Rasha, el noi amb la nina a les mans, la Paula.

    La música. És un tema que surt reiteradament a la novel.la: l’ària de Lascia (24), Stravinsky (41) o la cançó City of Stars (46). En Josep Masanés ens confessa que la inspiració li va venir de quan va conèixer a la ciutat de Palma una cantant d’òpera que havia hagut de marxar del seu país i es dedicava a cantar pels carrers.

    És una novel.la molt treballada en els més petits detalls:

    • El blau a la pell per disparar amb un Kalashnikov (33),
    • com va vestida la gent abans i durant la guerra,
    • els bigotis dels homes,
    • com van sortint les canes als personatges a mesura que passa el temps (117),
    • el fet de colpejar les parets amb masses quan els militars entren a les cases (29),
    • el canvi de presentadora de TV (34),
    • l’absurditat de planxar la roba (35),
    • la roba cosida a trets mentre s’està eixugant al sol (61), …

    Els lectors també rebem missatges directes de les víctimes que pateixen:

    • ‘rebels o terroristes’? El nom no fa la cosa. (27)
    • en temps convulsos cal mimetitzar-te amb el que t’envolta per sobreviure. (29)
    • com és la naturalesa humana (33)
    • ‘guiat pel cor, no per principis filosòfics, …’ (88)
    • ‘la venjança no canvia el passat, cal oblidar, cal perdonar… no deixis que els records no et deixin viure’ (90)
    • ‘el combat sempre és vil’ (21)
    • ‘nosaltres els sirians érem gent normal, els desastres són històrics’ (22)
    • ‘per què darrere dels grans discursos no hi ha més que misèria moral i interessos espuris?’ (14)

    De tant en tant en Josep Masanés, que ja va escriure un llibre sobre la Guerra Civil espanyola ‘La vall de la matança’ amb el que va guanyar el premi XXIX de narrativa de Ribera d’Ebre, ens deixa detalls per a qui els vulgui entendre:

    • les víctimes de cunetes: “homes que ningú servarà el record fins d’aquí a molts anys, quan el seu record ja no pugui fer mal als botxins ni als seus descendents” (32)
    • les coses que passen i que no es parlen (el silenci de la postguerra) tant per part dels civils com dels militars. (83,84,103)

    La portada del llibre és una olivera seca, talada però amb les arrels ben posades, com si fos una imatge de la Dalita i la seva família. I per una altra banda, la contraportada és negra, com la guerra.

    És una novel.la plena d’esperança, fàcil i agradable de llegir malgrat el tema i que aconsegueix dues coses: plaer per la lectura i reflexionar sobre la societat en què vivim. Us la recomano.

     

  • Poémame visita Menorca

    Poémame visita Menorca

    Poémame ha tenido la oportunidad de disfrutar del recital de poesía Illanvers en la isla mediterránea de Menorca. Este año ha celebrado la decimotercera edición con una propuesta que ha querido fusionar la obra poética de diversos autores con música y pintura.

    Josep Masanés

    Los poetas que han participado este año han sido Josep Masanés (con el que Poémame inició la serie de entrevistas ‘13 preguntas y un poeta…‘), Iosune Arriarán, Jordi Roig, Xisca Morro, Joan F. López Casasnovas, Maria Antònia Massanet i Àngel Terrón, junto con el guitarrista Toni Camps, y la pintora Zulema Bagur.

    El primer recital fue el viernes 3 de agosto en los jardines del Hort de Sant Patrici, en Ferreries, y el segundo el sábado 4 en el Fuerte Marlborough, en Es Castell, con  entrada gratuita. La organización del recital siempre intenta combinar los espacios de manera que la gente se pueda desplazar fácilmente desde cualquier punto de la isla.

    Pere Gomila foto:Ines Castagneto

    El tema central de este recital es la ‘libertad’, porque tal y como comenta el poeta y organizador junto con Llucia Palliser, Pere Gomila, la poesía es ‘un muro contra el que se deshacen las manipulaciones, falsedades, los tópicos y estereotipos del discurso promovido por aquellos que intentan imponer su verdad, ejercer su dominio a través del uso interesado y perverso de la lengua‘.

    Zulema Bagur foto:Ines Castagneto

    De los poetas participantes, hay que destacar su variada procedencia, cuatro de Menorca, Masanés, Arriarán, Morro y López Casasnovas; dos vienen de Mallorca, Massanet (que disculpó su ausencia por enfermedad) y Terrón; y uno de Cataluña, Jordi Roig.

    Clara del Ruste y Toni Camps foto:Ines Castagneto

     

     

    Cada poeta recitó sus poemas con la música de fondo de Toni Camps, mientras que Zulema Bagur, autora del cartel de este año, pintó un cuadro en directo.

    Como punto final, la actriz Clara del Ruste recitó poemas de Montserrat Abelló [Tarragona, 1918-Barcelona, 2014], con motivo del centenario de su nacimiento.

    Podéis encontrar una relación de fotos de los recitales aquí.

  • 13 preguntas y varios poetas… (I)

    13 preguntas y varios poetas… (I)

    Mes de agosto, mes de calor y de relajo. Tanto que los y las poetas ya no quieren contestar a nuestras preguntas, por eso hemos decidido resumir las que hemos hecho estos últimos meses por si os habéis perdida alguna.

    Mes de agosto, buena oportunidad para leer aquellas que os perdisteis:

    13 preguntas y un poeta: Josep Masanés

    13 preguntas y un poeta, Sergio Espinosa: “Me interesa cuestionar lo establecido, ponerlo en duda”

    13 preguntas y un poeta, Ánchel Conte: “Un poema es una chispa que salta y la coges al instante o ya no funciona”

    13 preguntas y un poeta, Carlos Asensio: “El camino de cada poeta o escritor es único y personal”

  • 13 preguntas y un poeta: Josep Masanés

    13 preguntas y un poeta: Josep Masanés

    Radiació de fons, Josep Masanés (Ed. Pagés, 2017)

    Josep Masanés Nogués (Barcelona, 1967) es un escritor catalán residente en Menorca desde el año 2004. Es autor de la novela La vall de la matança ganador del XXIX Premio Ribera d’Ebre de narrativa, finalista del Premio Ramon Llull 2013, ganador del 25º Premio de Novela Josep Saperas organitzado per Òmnium Cultural del Vallès Oriental, con la obra Camins sense retorn. El año 2015 ganó el Premio Literario la Vall de Sòller de novela y el Premio Ciutat d’Eivissa de literatura (2015) con La putrecacció de la llum, así como el LII Premio de poesía Benet Ribas con Radiació de Fons y el Premio de Novela Ciutat de Manacor 2017 Maria Antònia Oliver.

    ¿Podría usted contarnos un poco de su vida y actividad literaria?

    Nací en Barcelona en 1967. Estudié Derecho y vivo en Menorca. Tengo publicadas cuatro novelas y un poemario. Los cinco libros son premios literarios. Ahora está a punto de salir una quinta novela, Premio Ciudad de Manacor 2017.

    ¿Cuáles fueron sus primeras lecturas poéticas y qué autores le influyeron?

    En mi casa no había libros, de manera que mi primer libro de poesía lo compré yo. Cerca de donde vivía abrieron una papelería que duró cuatro o cinco años y allí compré por menos de cien pesetas las ‘Rimas y leyendas’ de Bécquer y un ‘Hamlet’ también por menos de cien pesetas. Los conservo ambos. El de Bécquer, destrozadito. Una edición de editorial Ebro. Creo que era en quinto de EGB. Después lo estudiamos en la escuela. Un año más tarde abrieron una biblioteca en la escuela y aquello ya fue el acabóse.

    Rimas y leyendas, G.A. Bécquer (Clásicos Ebro)

    ¿Cómo definiría a su poesía?

    2x + 2y = 0

    Enmig del camp li obriren el cap i li tragueren la pedra de la bogeria i des de llavors va poder somriure a tothom mentre les babes li queien de la boca sobre els peus llagats.

    En medio del campo le abrieron la cabeza y le extrajeron la piedra de la locura y desde entonces pudo sonreír a todo el mundo mientras las babas le caían de la boca sobre sus pies llagados.

    ¿Cree que el poeta “evoluciona” en su escritura? ¿Cómo ha cambiado su lenguaje poético a lo largo de los años?

    Siempre. Cuando uno es un escritor maduro puede no parecerlo pero siempre se evoluciona. Quedarse quieto es morir.

    ¿Cómo siente que un poema está terminado y cómo lo corrige?

    Si un poema sale bien no sueles tener que tocar mucha cosas. Si sale mal, no tiene arreglo. Conviene ir eliminando poemas y corrigiendo hasta que llega un momento que prácticamente no tocas nada.

    La revolució és sorda és idiota és sicària és cruel és manipulable és violenta. La revolució mai no ho canvia tot però ho remena tot i entretant cau algú, algun cap, alguns ronyons, més aviat els meus, els teus, que no pas els del déus.

    La revolución es sorda es idiota es sicaria es cruel es manipulable es violenta. La revolución nunca lo cambia todo sino que lo revuelve todo y mientras tanto alguien cae, alguna cabeza, algunos riñones, más bien los míos, los tuyos, pero no los de los dioses.

    ¿Cuál es el fin que le gustaría lograr con su poética?
    Hacer pensar, reflexionar, mostrar aspectos que nos pasan desapercibidos, transmitir conocimiento, trasladar belleza.

    ¿Qué lugar ocupa, para un poeta como usted, las lecturas en vivo?

    Creo que la lectura es un acto íntimo que requiere concentración, pausas y relectura. Lápiz, papel y documentación. Las lecturas en vivo son un modo de darse a conocer.

    La desil.lusió del licantrop. Tancat com un vell invàlid en una institució sinistra de parets enrajolades. Fetor de fluids vitals. Fins que cansat de voler ser home, una nit de lluna plena, abandonà la vella corbata i tornà amb els de la seva raça.

    La desilusión del licántropo. Encerrado como un viejo inválido en una institución siniestra de paredes alicatadas. Peste de fluidos vitales. Hasta que cansado de querer ser hombre, una noche de luna llena, abandonó la vieja corbata y volvió con los de su raza.

    ¿Qué opina de las nuevas formas de difusión de la palabra, ya sea en páginas de Internet, foros literarios cibernéticos, revistas virtuales, blogs etc?

    Un gran avance que se dispersa por el gran numero de información de que disponemos. Poco a poco aprenderemos a organizar mejor esta información.

    ¿Podría recomendarnos un poema de otro autor que le haya gustado mucho?

    Este lo leí ayer. Es de Emily Dickinson.

    ¿Qué libro está leyendo en la actualidad?

    Leo varios libros a la vez. Uno de los que estoy leyendo es «La isla de la tortuga» de Gary Snyder, un poeta beatnik que ganó el Pulitzer en 1975 y que está vivo.

    ¿Qué consejos le daría a un joven escritor/escritora que se inicia en este camino de la poesía?

    Que siga su instinto y que sea valiente.

    …No som més que el somni d’un déu baixet i amb els calçons caiguts i granellut i de celles fosques, roí i mesquí i amb un sentit de l’humor cruel.

    …No somos más que el sueño de un dios bajito y con los pantalones caídos y lleno de granos y de cejas oscuras, ruin y mezquino y con un cruel sentido del humor.

    ¿Cómo ve usted actualmente la industria editorial?

    Creo que el principal problema es ser visible para el lector. Como lector me cuesta mucho estar al día de las novedades. Vivo en una isla pequeña donde apenas llegan los libros de poesía. Si busco en Internet rara vez cuelgan las primeras páginas de las obras. Así es bastante difícil vender un libro.

    Solipsistes incansables en un aparador, com sectaris internautes defensors de l’amo que els esclavitza. Marcs buits i violència invisible. Només ens queda la poesia.

    Solipsistas incansables en un escaparate, cual sectarios internautas defensores del amo que los esclaviza. Marcos vacíos y violencia invisible. Solo nos queda la poesía.

    ¿Cuál es la pregunta que le gustaría que le hubiera hecho y no se la he hecho?

    Dos reflexiones. Primera. Que las preguntas más simples y repetidas son las más difíciles de responder. Quizás porque nunca se han respondido bien. Segunda. Observo una tendencia generalizada a responder las preguntas en las entrevistas literarias con clichés. Creo que uno debería responder desde su propia experiencia y a veces coincidir con el cliché y otras veces no.

    Alienats i rebutjats i aturats. S’aixequen barreres invisibles al centre i als barris alts mentre ens dutxem amb elogis de democràcia i progrés, satisfets de ser cecs, cridant la nostra tolerància mentre els guetos innombrables segueixen sense ser trepitjats. Què ens queda ara que hem assassinat la necessitat i l’hem substituït pel desig.

    Alienados y rechazados y parados. Se levantan barreras invisibles en el centro y en los barrios altos mientras nos duchamos con elogios de democracia y progreso, satisfechos de ser ciegos, clamando nuestra tolerancia mientras los guetos innombrables continúan sin pisarse. Qué nos queda ahora que hemos asesinado la necesidad y la hemos substituido por el deseo.

     

    Y a vosotros, lectores, esperamos que hayáis disfrutado la entrevista y gracias por haber llegado hasta aquí.