Poesia a la narrativa de Josep Masanés

Jo tenia deu oliveres, Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2018, El Gall Editor, Pollença, Mallorca

Josep Masanés és un poeta/novel.lista catalano-menorquí que té al seu haver un bon grapat de publicacions i de premis tant en poesia com en prosa. Ja va ser entrevistat el mes d’octubre de 2017 a la nostra revista.

Té un poemari que es titula Radiació de fons, publicat a Pagès editors l’any 2017 del qual ja vam fer una ressenya aquí.

Fa un any aproximadament, li vaig demanar si volia participar amb un poema a l’Antologia poètica a favor de les persones refugiades Versos d’Acollida que es va publicar a la Fundació BarcelonActua amb la col.laboració de Poémame. La casualitat va fer que ell ja estigués acabant el primer esborrany d’aquesta novel.la. Em va dir que sí i em va enviar un poema que podeu trobar a l’antologia que gairebé és un resum de la novel·la.

El diumenge dia 11 de novembre vaig tenir la sort de fer la presentació del llibre a la Llibreria Documenta de Barcelona amb la presència de l’autor.

En aquest cas, en Josep Masanés dona veu a la Dalita, una mestra d’Alep, per expressar la tragèdia que va suposar l’esclat de la guerra d’Irak l’any 2011. ‘Jo tenia deu oliveres’ és un relat en veu de dona, un relat d’una persona sensible que ha triat a una dona per explicar-nos la història de la seva família. Les dones, de totes maneres, tenen molta força a la novel.la i en els seus diàlegs:

  • ‘L’home no és el centre de l’univers’ (52),
  • ‘la sexualitat de la dona no ha estat mai una part de la nostra llibertat, han estat els homes qui han dictat com havíem d’emprar-la’ (54).
  • ‘I aquest és el nostre màxim terror. Que ens cosifiquin.’ (67)

Les dones també són les grans oblidades de les guerres (només es parla dels que maten).

Dalita mai deixa de ser mestra i mare amb els seus fills i ho demostra compartint un tros de pa amb una veïna en un moment on era molt difícil trobar-lo. L’autor ens confessa que aquesta anècdota la va viure quan ell era petit.

En Josep Masanés desgrana el dia a dia de la guerra, de tot el que es va perdent de mica en mica, adonar-te’n que t’és igual el teu país, la teva nacionalitat, només vols sobreviure tu i la teva família. Per aconseguir veracitat a la seva història va seguir el compte de Twitter d’una nena de deu anys que va narrà la situació a Síria a cop de piulades fins que una bomba la va silenciar.

El marit de la Dalita, l’Aram, va a la guerra i a través d’ell i d’altres personatges podem veure i, fins i tot a vegades sentir el patiment, la por, el desconcert, la separació, la mort i molts altres sentiments que sorgeixen al voltant de la guerra.

El llenguatge que utilitza Josep Masanés és auster, telegràfic, et va donant cops de puny a mesura que vas llegint i et fa qüestionar el nostre dia a dia. Paràgrafs curts que donen rapidesa i vitalitat a la lectura. És un estil cinematogràfic, vibrant.

Intercala la veu del poeta en petits detalls

  • el professor Hadidi acaronant un llibre enmig dels bombardeigs,
  • la mort per inanició d’un rellotge al qual ningú li donarà corda (94),
  • les teranyines a les finestres (55),
  • la papallona groga (87),
  • les mirades dels personatges (106),
  • la soledat (107),
  • els arbres despullant-se (121).

També trobem un petit gran homenatge als voluntaris civils que van a ajudar com la Rasha, el noi amb la nina a les mans, la Paula.

La música. És un tema que surt reiteradament a la novel.la: l’ària de Lascia (24), Stravinsky (41) o la cançó City of Stars (46). En Josep Masanés ens confessa que la inspiració li va venir de quan va conèixer a la ciutat de Palma una cantant d’òpera que havia hagut de marxar del seu país i es dedicava a cantar pels carrers.

És una novel.la molt treballada en els més petits detalls:

  • El blau a la pell per disparar amb un Kalashnikov (33),
  • com va vestida la gent abans i durant la guerra,
  • els bigotis dels homes,
  • com van sortint les canes als personatges a mesura que passa el temps (117),
  • el fet de colpejar les parets amb masses quan els militars entren a les cases (29),
  • el canvi de presentadora de TV (34),
  • l’absurditat de planxar la roba (35),
  • la roba cosida a trets mentre s’està eixugant al sol (61), …

Els lectors també rebem missatges directes de les víctimes que pateixen:

  • ‘rebels o terroristes’? El nom no fa la cosa. (27)
  • en temps convulsos cal mimetitzar-te amb el que t’envolta per sobreviure. (29)
  • com és la naturalesa humana (33)
  • ‘guiat pel cor, no per principis filosòfics, …’ (88)
  • ‘la venjança no canvia el passat, cal oblidar, cal perdonar… no deixis que els records no et deixin viure’ (90)
  • ‘el combat sempre és vil’ (21)
  • ‘nosaltres els sirians érem gent normal, els desastres són històrics’ (22)
  • ‘per què darrere dels grans discursos no hi ha més que misèria moral i interessos espuris?’ (14)

De tant en tant en Josep Masanés, que ja va escriure un llibre sobre la Guerra Civil espanyola ‘La vall de la matança’ amb el que va guanyar el premi XXIX de narrativa de Ribera d’Ebre, ens deixa detalls per a qui els vulgui entendre:

  • les víctimes de cunetes: “homes que ningú servarà el record fins d’aquí a molts anys, quan el seu record ja no pugui fer mal als botxins ni als seus descendents” (32)
  • les coses que passen i que no es parlen (el silenci de la postguerra) tant per part dels civils com dels militars. (83,84,103)

La portada del llibre és una olivera seca, talada però amb les arrels ben posades, com si fos una imatge de la Dalita i la seva família. I per una altra banda, la contraportada és negra, com la guerra.

És una novel.la plena d’esperança, fàcil i agradable de llegir malgrat el tema i que aconsegueix dues coses: plaer per la lectura i reflexionar sobre la societat en què vivim. Us la recomano.

 

José Luis Regojo

José L. Regojo (Caracas, Venezuela, 1958) es catedrático de inglés en el instituto Montserrat de Barcelona, "research fellow" (investigador) en The Center for Gary Snyder Studies en la Hunan University, Changsha, Hunan Province (China), activista por los derechos humanos, escritor, marido y padre de dos chicas. Traductor al español y catalán de la obra de Gary Snyder, es además autor del libro Max y su sombra (Proteus ed. 2012) y otros libros de gestión de asociaciones sin ánimo de lucro. Página web: https://regeye.blogspot.com.es/

También te podría gustar...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *