Etiqueta: Marta Pérez i Sierra

  • ‘Gàngsters, ploma i vaudeville’ de Marta Pérez i Sierra (Ed.Gregal 2018)

    ‘Gàngsters, ploma i vaudeville’ de Marta Pérez i Sierra (Ed.Gregal 2018)

    La solapa del poemari, té un text biogràfic escrit per en Gabriel Sicilia que diu així: «En Pere i la Marta són els Bonnie i Clyde de la literatura del Raval i el Gòtic. Ella, llicenciada en filologia catalana, es va fer amb el Premi Jordi Pàmias 2010 de poesia i no para d’editar poemaris si l’un bo, l’altre millor. Els últims han estat Un segon fora del dubte, Ostatge i Llavors, els peixos. Ell, amb estudis teatrals i musicals, presenta el seu espectacle Hoy tu pluma brillará el 2010 a l’Artèria Paral·lel, que passa després pel Llantiol i la Sala Fènix. És molt esmunyedís, ja que tant el pots trobar en un teatre, en una editorial (il·lustra llibres infantils i juvenils encara que a les nits dibuixa vedets, pits i cuixes), en una sala d’exposicions, fent classe o produint un festival. La seva vida és un veritable vodevil. 

    La Marta i en Pere van començar les seves trifulgues junts de ben joves amb l’autoedició del conte infantil El senyor de la clenxa i en l’àmbit editorial aquesta és la segona col·laboració, essent la primera Sexe Mòbil singular, SMS il·lustrat. També són els artífexs del Contrapunt Poètic, unes trobades líriques de petit format tan eclèctiques com ells.» 

    Pere Cabaret és l’il.lustrador del llibre de la poeta Marta Pérez i Sierra que ressenyem avui, Gàngsters, ploma i vaudeville, editat per l’editorial de Maçanet de la Seva, Gregal l’any 2018.

    De la Marta Pérez i Sierra ja n’hem parlat a la revista. El poeta Albert Planelles va ressenyar el seu poemari Un segon fora del dubte, també de l’editorial Gregal.

    Gàngsters,… està dividit en tres parts: Gàngsters, Ploma i Vaudeville. A la primera, la noia té el poder, il.lustrat amb una pistola (amb la seva simboligia fàlica incorporada), i decideix sobre la seva vida privada. Ella és la gàngster del Bronx novaiorquès.

    A Ploma, la segona part, la gàngster és la vedet amb les seves plomes i la seva intimitat sexual. La vedet de la postguerra espanyola que havia de suportar una lluita clandestina i anònima fora del glamour ‘polític’ i de saber que si eres artista, homosexual o trans, segur que acabaries a la presó en qualsevol moment.

    Finalment, les vedets del Paral·lel barceloní ens mostren la seva soledat a Vaudeville. Són persones que se situen fora dels tòpics i ens mostren la vedet que tots portem dins.

    És un poemari poc convencional i això és el que li dona valor i gràcia. Amb unes atrevides i provocadores il.lustracions que combinen tres colors, blanc, negre i vermell, i que el fan més atractiu. És un poemari vodevil, “aquest subgènere dramàtic que consisteix en una comèdia frívola, lleugera i picant que dóna lloc a situacions còmiques, en les quals s’alternen parts cantades amb números musicals”, tal i com ens indiquen a l’inici del llibre.

    Quan arribem al final del llibre, en un epíleg la Marta Pérez i Sierra ens informa de la història, real, sembla ser, de la Lizza (1903-1982) que ha inspirat el tríptic Gàngsters, ploma i vaudeville.

    Sigui veritat o no, el cert és que la Marta i en Pere ens mostren un treball literari molt imaginatiu, inèdit i arriscat que és un cant a viure i estimar-se amb tolerància malgrat la combinació de solituds, dols i sentiments de pèrdua amb alegries, goig i imaginació que això comporta.

    Recordeu, és un llibre únic que s’ha de comprar, llegir i gaudir.

    Totes les flors eren altes, Lizza.
    Acaronaven els núvols
    perquè volien ser blanques.
    I amb el seu pol·len maquillar-te.
    Ets una d’elles,
    tija espigada,
    corol·la d’aigua vermella.
    Mans i rostre talment de pètals.

    No sap amb qui se les heu,
    el tafur de mots enrogallats
    de qui t’has enamorat.

    M’he vestit amb guants

    de pell, fins a mig braç,

    per llevar-te la vida.

    La que volies tenir

    amb bocins de mi.

    Encaix. La pell s’obre

    sense dolor.

    Que n’hem fet, de bestieses!

    Fes-me un altre petó!

    Empassa’t tot el mar violeta

    colgat en el meu melic,

    que jo desfaig els nusos

    de les algues del teu estómac

    i allibero els crustacis

    de les roques dels fons del teu cos.

    Encaix de sorra i sal,

    de mar i amor, encaix.

    T’he besat la memòria.

  • 13 preguntas y una poeta, Marta Pérez i Sierra: «Fent i desfent aprèn l’aprenent, diu la dita»

    13 preguntas y una poeta, Marta Pérez i Sierra: «Fent i desfent aprèn l’aprenent, diu la dita»

    Estaba escribiendo la reseña del poemario de Albert Planelles, La fortalesa del gram, cuando topé con el nombre de Marta Pérez i Sierra por primera vez. Ella era la autora del prólogo. Semanas después presenté una novela maravillosa situada en la época de la Generación poética Beat, del escritor mallorquín Josep Manual Vidal Illanes, Hereus de la penombra. Ahí conocí a uno de los responsables de la Editorial Gregal cuyos libros de poesía son muy interesantes y pensé que teníamos que reseñarlos en la revista. Entre medio una amiga me recomendó a Marta Pérez i Sierra, como «una poeta con una fuerza vital que deberías invitar al recital de #PoémameBcn», dijo, incluso me dio su correo electrónico. Todo lo anterior me llevó contactarla. Pérez i Sierra me envió un par de poemarios suyos y el destino hizo que fueran de la editorial Gregal.

    Estaba claro que el destino se había confabulado para que conociese a esta poeta y por todo ello, decidimos entrevistarla y disfrutar de su vitalidad y de su poesía.

    ¿Podría usted contarnos un poco de su vida y actividad literaria?

    Aquest passat 2019 ha estat, literàriament parlant, un any ple de satisfaccions. He rebut dos premis literaris: el Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi (2019) amb el recull Escorcoll (Ed. Del Buc) i el Premi de Poesia Agustí Bartra – Ciutat de Terrassa amb el recull Punta de plom que per Sant Jordi publicarà Pagès editors. En aquests moments em dedico a escriure i a organitzar activitats culturals. Tinc un blog 4lletres.cat en que recullo les meves activitats.

    ¿Cuáles fueron sus primeras lecturas poéticas y qué autores le influyeron?

    Quan era una nena llegia Federico Garcia Lorca. Després, amb 15 anys, em va fascinar la Generación del 27, sobretot Pedro Salinas. Amb 17 anys vaig
    començar a llegir poetes catalans, Vicenç Andrés Esteller crec que va ser el
    primer.

    ¿Cómo definiría a su poesía?

    Vital. Vull que les paraules toquin al lector i que encomanin l’alegria de viure. Dir molt en poques paraules. Fugir de les obvietats.

    ¿Cree que la poeta “evoluciona” en su escritura? ¿Cómo ha cambiado su lenguaje poético a lo largo de los años? 

    Sí! I tant que sí! Escriure és un ofici i només pel fet d’escriure cada dia ja
    aprens i millores. Llegir, llegir molt. Dubtar i no tenir por a equivocar-te. Fent i desfent aprèn l’aprenent, diu la dita. En el meu cas, crec que he madurat, que ara la meva poesia és més sòlida. O almenys ho intento.

    ¿Cómo siente que un poema está terminado y cómo lo corrige?

    En el meu cas un poema passa per moltes fases, el treballo molt. És l’instint qui em guia. És com polir i tornar a polir. Arriba un moment que sento que ja està, que ja he dit el que volia dir. El que faig és connectar amb una part de mi que només existeix quan escric.

    ¿Cuál es el fin que le gustaría lograr con su poética?

    M’agradaria ser màgica.

    ¿Qué lugar ocupa, para una poeta como usted, las lecturas en vivo?

    Son molt i molt importants. M’agrada escoltar i llegar poesia en viu. Em sento trobairitz. És comunicar al moment, crear art fungible.

    ¿Qué opina de las nuevas formas de difusión de la palabra, ya sea en
    páginas de Internet, foros literarios cibernéticos, revistas virtuales, blogs, etc?

    Tot el que sigui comunicar, difondre sentiments i opinions, establir vincles, em sembla perfecte. Una altra cosa és que el resultat es pugui dir literatura.

    ¿Podría recomendarnos un poema de otro/a autor/a que le haya gustado mucho? 

    Qualsevol poema del llibre I Déu en algun lloc de la poeta Sònia Moll. Recentment s’ha editat bilingüe per Godall edicions (Y Dios en algun lugar).

    Us en regalo un:

    La mare és petita

    I tu no saps com créixer

    per sostenir-la.

    Fer-se gran, Sònia Moll

    Mamá es pequeña

    Y tu no sabes cómo crecer

    para sostenerla

    Hacerse mayor, Sònia Moll

    ¿Qué libro está leyendo en la actualidad?

    La novel·la Ciutat de Mal (Angle editorial) de Jaume Pons Alorda. La novel·la Els Dits dels arbres (Bromera edicions) d’Anna Maria Villalonga i rellegint el llibre de poemes Boscana (Lleonard Muntaner Editor) de Laia Llobera.
    En el meu blog 4lletres.cat tinc una secció “T’he llegit” on acostumo a escriure 4 ratlles sobre el que llegeixo.

    ¿Qué consejos le daría a un/a joven escritor/escritora que se inicia en este camino de la poesía?

    Que llegeixi molta poesia i que investigui. Que contacti amb les i els grans
    poetes vius i aprengui d’elles i ells.

    ¿Cómo ve usted actualmente la industria editorial?

    Per sort hi ha gent que s’arrisca per amor a la cultura i s’atreveix a editar
    poesia. La poesia té pocs lectors, però les editorials no es rendeixen i
    segueixen impulsant-la.

    ¿Cuál es la pregunta que le gustaría que le hubiera hecho y no se la he
    hecho?

    Si la poesia pot fer riure. El públic en general creu que un escriptor treu el millor que hi ha dins seu quan escriu des de la tristesa. I no és cert. Quan millor s’escriu és quan es té l’ànima en pau i s’està equilibrat, aleshores, l’escriptor utilitzarà el sentiment que li calgui en cada cas. I sí, la poesia també pot fer riure. Igual que pot provocar, escandalitzar, acaronar…

    Muchas gracias Marta por haber accedido a la entrevista y por este último regalo sorpresa que nos haces, ¿nos lo puedes explicar?

    Sí, Lizza i Vedettes són poemes del llibre «Gàngsters, ploma i vaudeville» i Àcid és el primer poema d’Escorcoll, un llibre que parla de dones a la presó.

    Lizza
    Vedettes
    Àcid

    A vosotros, lectores, esperamos que hayáis disfrutado. Gracias por haber llegado hasta aquí.

  • ‘Un segon fora del dubte’ de Marta Pérez i Sierra (Editorial Gregal, 2016)

    ‘Un segon fora del dubte’ de Marta Pérez i Sierra (Editorial Gregal, 2016)

    UNA REFLEXIÓ SOBRE LA MORT

    COM A CANT A LA VIDA

    Marta Pérez i Sierra sempre ha estat una poeta que sap transmetre la vitalitat que la caracteritza a través de la poesia. Una poesia d’imatges lluminoses, de metàfora colorista i eficaç. A Un segon fora del dubte, l’autora acarà un record personal dolorós. L’octubre de 1984 moria el seu amic Jordi Gamundi, que no va poder superar una llarga malaltia. Pérez enfronta la mort des de la reflexió poètica per expressar el garbuix d’emocions que provoca aquesta experiència. La ràbia, la impotència, la tristesa, la desesperació de l’inevitable. Fins a l’acceptació des de la cruesa. La pròpia autora diu quan saps que has de morir, dubtes de diversa índole et turmenten; sobretot, en el cas del Jordi, dubtes sobre l’altra vida.

    Compartir el camí dolorós de la mort, però volent sentir-se viu fins al darrer moment, gaudint del plaer de viure, esgarrapant-ne qualsevol engruna. El títol del poemari el trobem al poema Ens llegíem la pell. Fugir del dolor i del dubte, encara que només sigui un segon, sense angoixa, copsar la plenitud de la vida quan se’ns escapa. Al capdavall, convertir el poemari en una exaltació de la vida.

    Sols teníem ara.

             No vindria cap demà.

             . . .

             Teníem viures pendents.

    L’obra de Marta Pérez està organitzada en tres parts i té l’acompanyament de les fotografies en blanc i negre d’ Enric Maciä. La primera, El jardí blanc, amb 19 poemes, rememora l’amor a l’amic, les estades a l’hospital i l’espera d’un donant per al transplantament i conté quatre fotografies. A la segona part, Aquell octubre abatut,  el silenci és el protagonista del llibre. No hi ha versos, sinó cinc fotografies introduïdes amb aquestes paraules:

                              Aquell octubre abatut

                              desaparegueren les paraules

                              i quedaren sols les imatges

    El silenci parla i esdevé un trànsit del dolor a la memòria. La tercera  part, Roques i alzines, consta de 26 poemes i dues fotografies que obren i tanquen la secció. Tenen com a marc emocional la desaparició de l’amic. Hi destaquen tres poemes en cursiva. Negació del comiat, una desesperada elegia de la pèrdua, i ja al final del recull Paraules de comiat i Darrer comiat. Dues elegies més que sintetitzen el pas de la incomprensió a l’acceptació de la realitat despietada

    escric adéu a la llosa

    en relleu sobre el temps

    adéu

    canten laudes les granotes

    i una fura escatinya

    una altra tomba

    Amb la tristesa, Un segon fora del dubte és també, repetim-ho, un cant de vida

    Les lletres, amb delit, una dins l’altra,

    amb passió de carn i dolor amb accent,

    han obert totes les poncelles,

    les verges, les més tendres,

    les que són aigua i només aigua;

    tot i això t’escriuré un poema,

    agafaré un pètal, el faré lliscar amb compte

    per les meves cuixes morenes,

    i diré que això era el teu amor.

             Llegiu un Segon fora del dubte, poesia de la tendresa i la rudesa, la malenconia i l’amor, del glop de vida que és també la mort, i la presència de l’absent. La pèrdua que martelleja els sentits:

                               Llepa’m,

    ni que sigui els poemes.

    Un cop més, els poemes de la Marta Pérez ens arrosseguen amb una força punyent, amb la claredat de la seva expressió alhora dolça i dura, que no defuig les ferides, des d’una malenconia esmolada pel pas del temps. Llegiu un Segon fora del dubte, hi trobareu el caliu i tota la potència de l’alta poesia.