Josep Masanés va néixer l’any 1967 al popular barri de Sants de Barcelona i va créixer tenint com a referents els paisatges pallaresos i garriguencs dels estius familiars. Fill de pares catalans emigrats a la ciutat comtal, va llicenciar-se en Dret a la Universitat de Barcelona. Des de fa vint anys viu a Menorca. Mai no ha freqüentat cap mena de cercle artístic, polític o literari. Escriptor i jurista ha publicat dotze llibres, tots ells reconeguts amb prestigiosos premis literaris com aquest que ara presentem. Josep Masanés es defineix com un amant del coneixement i de l’esperit creatiu, analític i moral com a motor del desenvolupament humà. Com ell ha declarat a la premsa: “l’escriptura és la meva manera de viure i veure el món”. El seu lema és un dels seus versos: “arribar a un lloc sec i càlid amb els teulats coberts de crespinell blanc”.
No és el primer cop que en Josep Masanés apareix a les nostres pàgines, l’any 2017 el vam entrevistar a 13 preguntas y un poeta: Josep Masanés. Posteriorment, l’any 2018 vam parlar del seu llibre Jo tenia deu oliveres, aquí Poesia a la narrativa de Josep Masanés.
Funes, el meu nom és Toni Funes, el llibre que comentem avui, va ser l’obra guanyadora del XXV Premi de Narrativa Terra de Fang de Deltebre.
Funes és un escriptor que es fa gran i veu com el seu món s’ensorra, físicament i mental, però que, malgrat tot, no deixa d’escriure sobre el passat, el present i el futur amb una certa alegria. Un monòleg que ens interpel·la i ens obliga a pensar sobre el món en el qual vivim i el nostre paper com a individus. El jurat que li ha atorgat el premi, l’ha definit com “una novel·la en què cal valorar el seu hermetisme i una escriptura aparentment automàtica, però utilitzada per mantenir l’atenció del lector en tot moment. Una novel·la que demostra intel·ligència i mestria i que impacta pel seu sentit de l’humor i les reflexions filosòfiques que se’n desprenen”.
Ens trobem davant un soliloqui d’un vell escriptor desmemoriat. Un escriptor que no espera que el seu text sigui publicat ni llegit per ningú i espera, que quan ell falti, algú faci desaparèixer els textos. En Masanés fa un experiment amb la puntuació i obliga el lector a esforçar-se una mica per poder entendre i viure en el caos, com en Funes ens diu: «ordenar el món és saber viure integrar-se en el caos ser caos». No és l’únic experiment, al principi de cada capítol hi ha un índex que facilita la lectura.
Per altra banda, no sabrem gaire cosa del protagonista si no som capaços de recordar les pinzellades que ens va donant al llarg del monòleg. Funes es va explicant sense pedanteria, ens diu: «evidentment un no pot saber de tot…». Critica tot el que l’envolta sense preocupar-se pel que diran: «Veient el nivell de comprensió lectora que s’evidencia a les xarxes socials on un pot afirmar que la Lluna és rodona i un altre contestar que això no és veritat…». Tocs humorístics no en falten: «es fa difícil imaginar que algú sigui tan estúpid per escriure i més en català un llibre que sigui bàsicament un monòleg i a més a més es miri de trencar el sistema de comes…». Tocs filosòfics: «… això és el progrés, viure en la perpètua incoherència».
Josep Masanés és un escriptor i poeta tot terreny; com un diamant, té múltiples arestes i això el fa ser un dels escriptors catalano-menorquins més premiats i poc reconeguts per l’establishment ‘oficial’ literari d’aquest segle XXI. Per avalar aquesta afirmació, comproveu vosaltres mateixos el seu currículum recent: autor de la novel·la La vall de la matança guanyador del XXIX Premi Ribera d’Ebre de narrativa, finalista del Premi Ramon Llull 2013, guanyador del 25è Premi de Novel·la Josep Saperas organitzat per Òmnium Cultural del Vallès Oriental, amb l’obra Camins sense retorn. El 2015 va guanyar el Premi Literari la Vall de Sóller de novel·la amb La paradoxa de Schrödinger i el Premi Ciutat d’Eivissa de literatura (2015) amb La putrefacció de la llum. Guanyador del LII Premi de poesia Benet Ribas amb Radiació de Fons, del Premi de Novel·la Ciutat de Manacor 2017 Maria Antònia Oliver amb Pluja de fang, del Premi de Narrativa Vila de Lloseta 2018 amb Jo tenia deu oliveres. Premi de Novel·la Curta Baltasar Porcel, Andratx, 2018, amb El mapa de les eleccions. Guanyador del Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils 2020 amb Lladre de mar. Guanyador del Premi de novel·la Òmnium del Vallès Oriental 2020 amb Una jurisdicció pròpia, i del IV Premi de Narrativa Antoni Vidal Ferrando Vila de Santanyí 2021 amb Els proscrits de Santa Fe.
Té un poemari que es titula Radiació de fons, publicat a Pagès editors l’any 2017 del qual ja vam fer 
El diumenge dia 11 de novembre vaig tenir la sort de fer la presentació del llibre a la Llibreria Documenta de Barcelona amb la presència de l’autor.