Autor: Josep Masanes

  • Al caire de l’abisme: retrat de la fragilitat humana 

    Al caire de l’abisme: retrat de la fragilitat humana 

    Al caire de l’abisme. Guillem Benejam. Adia Edicions. 88 pàgines. 12 euros.

    Guillem Benejam (Ciutadella, 1990) és una de les veus més sòlides entre els joves poetes en llengua catalana. Al caire de l’abisme és una proposta que emprèn un viatge d’exploració a través de la fragilitat humana, la crítica social i la naturalesa illenca. L’obra, estructurada en quatre parts, amb un pòrtic a càrrec de Pere Gomila i unes notes aclaridores del propi autor, es fonamenta en una idea central: la consciència que l’existència, tant individual com col·lectiva, es desenvolupa en la tensió constant de la precarietat, just al caire del col·lapse, un fracàs que és tant una amenaça com una oportunitat per brillar. Aquesta poesia esdevé, doncs, una reflexió que cava en el llenguatge per trobar allò que és essencial i indicible.

    El títol, Al caire de l’abisme, ens interroga. Benejam gaudeix, aparentment, d’una vida satisfactòria: poeta reconegut, professor i director d’una institució com els Salesians. Aquest contrast entre l’estabilitat personal i la radicalitat del títol convida a una pregunta ineludible: de quin abisme ens parla l’autor? La conclusió és que l’obra no es refereix a cap crisi personal de l’autor, sinó a l’abisme col·lectiu.

    El llibre s’inicia amb una citació del poeta Blai Bonet que afirma que «anar per terra fosca és tenir ja una fonda voluntat de brillar», marcant des del principi el to d’un optimisme que neix del fracàs. La primera part, titulada «El rostre del capvespre,» ja anticipa amb el seu to elegíac i melancòlic una invitació a reflexionar sobre la fi d’una civilització que sembla esgotar-se. Benejam utilitza la natura, especialment l’illa de Menorca i el treball del camp fet a l’antiga, com a territori per trobar el sentit de la vida.

    El poeta és profundament conscient que la natura és al caire de l’extinció tal com la coneixem, víctima de la tecnologia, el turisme de masses, el capitalisme salvatge i l’agricultura intensiva. L’abisme es multiplica, incloent-hi el perill d’extinció d’una cultura i d’una llengua, el català, que l’autor estima i que veu amenaçada per «un crit inculte» i la foscor més pregona. Les ferides s’acumulen i el poemari no defuig temes com la mort dels qui s’ofeguen al mar buscant un món millor. L’art, en aquest context, emergeix com la força capaç de restaurar el desig enmig de l’absurd de l’existència.

    La segona part s’endinsa en aquesta meditació sobre la foscor, evocant el passat com un territori de bellesa i esperança irrecuperable. La poesia és clarament una recerca que intenta dir allò que no es pot dir amb paraules, allò que només s’entreveu. El canvi més notable arriba a la tercera part, amb només cinc poemes que destaquen pel seu canvi formal. L’ús dels alexandrins amb cesura exigeix una formulació neta, gairebé oriental, de despullar la paraula per deixar-la només als ossos. I és precisament d’aquesta senzillesa extrema, d’aquesta veritat sense adorns, d’on brolla l’optimisme més invencible: un optimisme ferm i dur perquè sorgeix directament de la foscor i la consciència de la fragilitat.

    En definitiva, Al caire de l’abisme és un poemari d’una gran honestedat intel·lectual i lírica. El concepte del «caire de l’abisme» esdevé la consciència clara de la nostra pròpia fragilitat i de com l’ésser humà viu sempre al caire del fracàs. La cita inicial de Blai Bonet es tanca amb l’obra: no hi ha ningú més optimista que aquell que es rebolca en el fang de la possible caiguda. Aquesta poesia no ofereix respostes fàcils, sinó una reflexió sobre la nostra responsabilitat d’evitar la caiguda en aquests temps confusos, mantenint l’esperança gràcies als petits rajos de llum que ens arriben. 

    Aquí us deixo un petit vídeo on l’autor conversa amb Pep Antoni Roig: https://www.youtube.com/watch?v=y831Y8VsUmM

  • Quiquiriquic: ludopatia poètica

    Quiquiriquic: ludopatia poètica

    Quiquiriquic. Òscar Palazón. Onada Edicions. 64 pàgines. 14 euros.

    Òscar Palazón, escriptor nascut a Lleida, llicenciat en Filologia Anglogermànica i resident a Tarragona, posseeix una trajectòria literària vasta i distingida als camps de la narrativa i la poesia. El seu poemari, Quiquiriquic, és una obra singular que s’insereix en aquesta sòlida producció. La idea fonamental d’aquest llibre, que es llegeix en un sospir, és la reivindicació de l’aspecte més lúdic i experimental de la creació. Quiquiriquic és un conjunt de poemes monovocàlics, centrat en la lletra ‘i’, que utilitza la tècnica del lipograma per empènyer el llenguatge fins a límits d’inhibició fonètica i visual, jugant amb calembours, homofonies, metàtesis, palíndroms i cal·ligrames, desencadenant una eufonia continguda i enlluernadora.

    Si alguna cosa defineix l’escriptura de Palazón, ja sigui en prosa o en vers, és un mestratge i un control sobre el llenguatge que li permeten abordar projectes de complexitat enorme sense que el resultat se senti forçat o inaccessible. Aquest rigor no és un fi en si mateix, sinó l’eina que permet accedir a la màxima llibertat creativa, com demostra el parlament inicial del llibre, escrit exclusivament amb la vocal ‘i’, que va ser el seu discurs d’agraïment en rebre el Premi Terra de Fang, que va obtenir aquest poemari.

    L’origen d’aquest projecte ambiciós és l’obra Eunoia (2001) de Christian Bök, un conjunt de textos monovocàlics. Palazón aspira a crear una obra anàloga en català, no pas com una traducció o adaptació, sinó com una nova creació aixecada des de zero, conservant l’esperit i la intenció. Aquesta intenció és sotmetre el llenguatge a un «empresonament» -la restricció d’una sola vocal- que, paradoxalment, el dota d’una loquacitat i una gesticulació inèdites. La privació de llibertat lingüística esdevé, de fet, una llibertat absoluta: el llenguatge, en ser constrenyit, revela els seus secrets més íntims i diàfans. L’autor es limita llavors a cartografiar aquests territoris verbals, guiat pel cabal del diccionari, reflectint com el llenguatge es metamorfosea, canvia de color i, en última instància, fabrica la realitat a partir de les seves pròpies limitacions. No és una escriptura automàtica, sinó un posicionament silent de paraules sota la sintaxi, en una «tendra fornicació» verbal que busca la coherència interna i la cohesió argumental. 

    En el cas específic de Quiquiriquic (la tercera part d’aquest pentateuc), l’elecció de la vocal ‘i’ suposa un desafiament extrem per a l’autor, ja que les paraules en català amb aquesta una única vocal són limitades. El poemari s’estructura en un pòrtic i tres parts (21, 17 i 5 poemes, respectivament), en què el ritme i la sonoritat s’han de conjugar amb aquest aparell tècnic enlluernador. Els elements fonètics i visuals són crucials al llarg del llibre: les cacofonies, les aliteracions, les rimes, els poemes tipogràfics i els cal·ligrames no són mers adorns, sinó una part fonamental d’aquest joc d’enginy. L’autor aconsegueix crear imatges i reconnectar idees d’una manera que sembla senzilla només un cop s’ha manifestat el resultat. La gràcia i l’enginy de Palazón brillen, per exemple, en poemes curts que adopten la forma de cal·ligrames, com els titulats Tipi o Inri, demostrant que la restricció pot ser el motor de la creativitat.

    Quiquiriquic és, en definitiva, un poemari juganer i del nostre temps. És una obra que celebra de manera eufòrica i eufònica l’aspecte lúdic de la creació, utilitzant el màxim nombre de paraules possible sense repetir-les excessivament. Tot i la seva complexitat tècnica subjacent, el llibre és perfectament comprensible per qualsevol lector, cosa que el converteix en un regal ideal i relaxat per a qualsevol ocasió. 

    Per acabar aquest viatge us deixo amb els dos poemes que obren el llibre.

    FILM 

    inici 

    mig 

    fi

     i el seu revers 

    LYNCH

     fi

     mig

    inici

    Una peça magistral que demostra que les limitacions són el camí més curt cap a la llibertat expressiva.

    Aquí us deixo un petit vídeo amb un poema visual de l’autor: https://www.youtube.com/watch?v=6MqAOc5o-0k

  • Entre dues fosques: La luz y el abismo en la poesía de Antoni Vidal Ferrando

    Entre dues fosques: La luz y el abismo en la poesía de Antoni Vidal Ferrando

    Entre dues fosques. Antoni Vidal Ferrando. Editorial Proa


    Entre dues fosques, la última obra de Antoni Vidal Ferrando, nos sumerge en un universo poético marcado por la profunda melancolía y la honesta reflexión. Este poemario, cuyo título evoca la idea de la existencia humana como un punto de luz entre dos infinitas oscuridades, se nutre del pensamiento de un poeta que se sabe en el final de su camino vital. A través de una cincuentena de poemas breves, Vidal Ferrando nos invita a un viaje por su memoria, sus preocupaciones y su amor incondicional por la literatura y la naturaleza, construyendo una obra que es, al mismo tiempo, un lamento y un canto de resistencia.

    Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) es una de las voces más destacadas de la literatura catalana contemporánea, un poeta y narrador galardonado con prestigiosos premios como el Sant Joan de narrativa y el Carles Riba de poesía. Con el tiempo, ha logrado que su prosa, especialmente en sus últimas novelas, adquiera una fluidez poética que se centra en una visión vital, filosófica y política, teñida de la bondad que lo caracteriza. La voz del poeta, esa misma que late en el corazón de sus novelas, se hace aquí aún más palpable y nos recuerda que, más allá del verso, el autor es un hombre con una perspectiva única, forjada por la experiencia y el paso del tiempo.

    Ya en la primera página, Vidal Ferrando hace una declaración de principios con una cita de Vladimir Holan: «aquello que es solamente poético mata la poesía». Y es que su libro no busca la belleza vacía, sino que se enriquece con toques narrativos y una prosa que parece salida de un monólogo interior. El poemario se inicia con un sentimiento de nostalgia, un anhelo por lo perdido que se extiende a través de sus versos, evocando imágenes de un México rulfiano y la necesidad de cuidar la naturaleza.

    La voz del poeta se alza cargada de una tristeza que anida en su corazón, manifestada en la recurrente presencia de los cuervos. Sin embargo, en medio de esta oscuridad, late también la voluntad de recordar la belleza de la vida. Vidal Ferrando se siente abrumado por las grandes tragedias del mundo contemporáneo, ya sean los desastres climáticos o las guerras salvajes, y se pregunta si el único refugio posible es la gran literatura. Su poesía se nutre de referencias a autores como Rulfo, Faulkner, García Márquez, Swift, Lewis Carroll, Walt Whitman y Mercè Rodoreda, convirtiendo el poemario en una rica conversación con la tradición literaria.

    La melancolía del poeta es palpable en su percepción del final del camino, expresada en versos como «ni un sorbo de futuro» o en su lamento por la pérdida de las palabras: «Yo que siempre había amado las palabras, también las palabras que ahora busco, y las olas se llevan». Sin embargo, en su honestidad, también hay espacio para la memoria de aquellos que marcharon. A pesar de todo, Vidal Ferrando se rebela contra el desánimo. Su obra es un cruce entre un pasado edénico, un futuro que le preocupa y un presente que se presenta desesperanzador, especialmente ante la amenaza de opciones políticas extremas que «hacen llorar a los violines y matan las begonias». No obstante, su voz es la de un hombre que, a pesar de la desesperanza, manifiesta su optimismo con versos como «no me han de ver desfallecer, resistiré hasta que se acabe la tinta o hasta que no quede ninguna estrella».

    En Entre dues fosques, nos reencontramos con el Antoni Vidal Ferrando más grande, más poderoso y, a la vez, más triste y esperanzador. Es una obra donde la lengua brilla con una fuerza inusual, llena de adjetivos y sustantivos que se convierten en «purpurinas en la noche». Al final del libro, el poeta nos lega unas palabras de consuelo y un llamado a ser más atentos con el mundo. Entre dues fosques termina como empieza, como una luz en medio de la oscuridad. La obra de Antoni Vidal Ferrando es un faro que nos recuerda que, incluso cuando el futuro parece incierto, siempre nos quedarán las palabras, los recuerdos y la resistencia. Es una lección de humildad y una invitación a la reflexión que perdurará en la mente de los lectores mucho después de pasar la última página.