Etiqueta: Albert Planelles

  • VUITANTA-SIS contes i barbolles. Albert Planelles

    VUITANTA-SIS contes i barbolles. Albert Planelles

    Els microrelats presentats formen un conjunt de textos breus, però intensos, plens de metàfores i idees que conviden el lector/a a relectures. Barregen absurditat, humor, crítica social, introspecció i reflexions sobre art i literatura amb un llenguatge ric i precís. 

    1. Absurditat
    Hi trobem des de reflexions filosòfiques sobre l’obertura mental ¨Creure¨, fins a escenes grotesques ¨Sala d’espera¨, històries com “Judicis”, “Portes”, “Concurs” o les dues peces sobre l’“Àpali!” ens mostren com la lògica quotidiana es capgira i provoca perplexitat i somriure a parts iguals.

    La realitat es desfigura per donar lloc a escenes oníriques: arbres que es revolten ¨Revolta¨, criatures estranyes sorgint d’insults ¨Criatures¨, objectes que esdevenen protagonistes ¨Defectes¨. Relats com “Realisme Màgic” i “Somnis” evoquen Magritte i el surrealisme literari amb imatges impossibles.

    Aquesta dosi de fantasia manté viva la sorpresa del lector.

    2. Humor
    Molts dels relats juguen amb l’humor: un llibre que mata els lectors ¨Lectures¨, un assassí que se suïcida per evitar reincidir ¨Reincidència¨, un home que “es defensa” fins a provocar una mort accidental ¨Defensa¨. 

    “Caritat” converteix un gest compassiu en una escena sexual incòmoda i hilarant. “Crims” i “Assassins en sèrie” exploren la violència i la seva banalització, però amb finalitats iròniques. “Sopar caníbal” dona la volta al ritual caníbal.

    Aquest humor funciona com a mecanisme de crítica i desdramatització de temes tabú, aconseguint que alguns temes greus —violència, alienació, frustració— siguin més digeribles i alhora més punyents. 

    3. Potència visual i llenguatge ric
    L’Albert Planelles treballa amb un llenguatge amb moltes imatges i sensorial: paisatges industrials descrits com a muntanyes i semàfors ¨Paisatge¨, escenes de vent que acaben amb una tragèdia quotidiana ¨Vent¨, descripcions quasi pictòriques de personatges que semblen relíquies ¨Temps¨.

    L’Albert Planelles té una prosa molt expressiva, plena de metàfores i girs poètics amb un llenguatge molt precís, característica aquesta última de tota la seva escriptura.

    4. Crítica social
    Hi ha una mirada crítica envers les convencions socials, la política i la cultura. Es denuncia la hipocresia institucional ¨Acords¨, la buidor dels discursos ¨Alternatius¨, l’obsessió per la novetat i el consum ¨Cafè¨, o la dificultat de comunicar-se autènticament ¨Defensa¨. 

    Crítica la societat contemporània: ¨Prediccions¨, ¨Pèrdues¨. Textos com “Activitat política”, “Ministeris”, “Premi literari” o “Sanitat” són obertament satírics. 

    5. Introspecció
    Diversos microrelats exploren la condició humana: la impossibilitat d’abastar tot el coneixement ¨Llegir¨, la repetició obsessiva com a condemna ¨Dèria¨, el pas del temps i la memòria de la infància ¨Jugar¨. Alguns relats tenen un fons més trist o introspectiu: “Interrogatori” explora la mort com a metàfora de buidor vital. “Un pobre” reflecteix l’exclusió social i la mirada classista. “Lul·lianes” 1, 2 i 3 parlen de l’amor i la traïció en clau mística i filosòfica. “Desaparició” acaba sent una metàfora potent sobre la renúncia i el silenci.

    6. Reflexions sobre art i literatura

    Diversos relats es miren el fet artístic amb distància irònica: “Èxit” i “Plagi” parlen de la frustració creativa i el reconeixement social. “La pintura del silenci” i “Articulisme” reflexionen sobre el procés creatiu, el pes del buit i la necessitat d’expressar-se. “Llibreria” juga amb la confusió entre llibres i lectures, fent una crítica subtil al mercat editorial.

    Com a conclusió, podem dir que VUITANTA-SIS contes i barbolles, publicat per Tèmenos Edicions, és un recull de microrelats molt potent i variat. La brevetat dels seus textos obliga a la concentració d’idees i a l’eficàcia expressiva. En Planelles aconsegueix condensar pensaments complexos en escenes de gran força.

    És un conjunt de microrelats recomanable per lectors que gaudeixin d’una narrativa intel·ligent, amb un toc irònic i, de vegades, desconcertant. Són textos que conviden a la relectura, perquè cadascun amaga capes de significat que es descobreixen progressivament. En definitiva, VUITANTA-SIS contes i barbolles és un recull variat, ric i imprevisible on cada text és una petita peça autònoma que sacseja el lector/a amb imaginació, ironia o reflexió filosòfica. Un llibre perfecte per a lectors que gaudeixen de l’humor intel·ligent, el surrealisme i la crítica punyent de la realitat.

    Podeu conèixer més de l’autor a l’entrevista que li vam fer a la Revista.

    VUITANTA-SIS contes i barbolles.  Microrelats d’Albert Planelles 

    Tèmenos Edicions, Barcelona 2025

  • 13 preguntas y una poeta, Marta Pérez i Sierra: «Fent i desfent aprèn l’aprenent, diu la dita»

    13 preguntas y una poeta, Marta Pérez i Sierra: «Fent i desfent aprèn l’aprenent, diu la dita»

    Estaba escribiendo la reseña del poemario de Albert Planelles, La fortalesa del gram, cuando topé con el nombre de Marta Pérez i Sierra por primera vez. Ella era la autora del prólogo. Semanas después presenté una novela maravillosa situada en la época de la Generación poética Beat, del escritor mallorquín Josep Manual Vidal Illanes, Hereus de la penombra. Ahí conocí a uno de los responsables de la Editorial Gregal cuyos libros de poesía son muy interesantes y pensé que teníamos que reseñarlos en la revista. Entre medio una amiga me recomendó a Marta Pérez i Sierra, como «una poeta con una fuerza vital que deberías invitar al recital de #PoémameBcn», dijo, incluso me dio su correo electrónico. Todo lo anterior me llevó contactarla. Pérez i Sierra me envió un par de poemarios suyos y el destino hizo que fueran de la editorial Gregal.

    Estaba claro que el destino se había confabulado para que conociese a esta poeta y por todo ello, decidimos entrevistarla y disfrutar de su vitalidad y de su poesía.

    ¿Podría usted contarnos un poco de su vida y actividad literaria?

    Aquest passat 2019 ha estat, literàriament parlant, un any ple de satisfaccions. He rebut dos premis literaris: el Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi (2019) amb el recull Escorcoll (Ed. Del Buc) i el Premi de Poesia Agustí Bartra – Ciutat de Terrassa amb el recull Punta de plom que per Sant Jordi publicarà Pagès editors. En aquests moments em dedico a escriure i a organitzar activitats culturals. Tinc un blog 4lletres.cat en que recullo les meves activitats.

    ¿Cuáles fueron sus primeras lecturas poéticas y qué autores le influyeron?

    Quan era una nena llegia Federico Garcia Lorca. Després, amb 15 anys, em va fascinar la Generación del 27, sobretot Pedro Salinas. Amb 17 anys vaig
    començar a llegir poetes catalans, Vicenç Andrés Esteller crec que va ser el
    primer.

    ¿Cómo definiría a su poesía?

    Vital. Vull que les paraules toquin al lector i que encomanin l’alegria de viure. Dir molt en poques paraules. Fugir de les obvietats.

    ¿Cree que la poeta “evoluciona” en su escritura? ¿Cómo ha cambiado su lenguaje poético a lo largo de los años? 

    Sí! I tant que sí! Escriure és un ofici i només pel fet d’escriure cada dia ja
    aprens i millores. Llegir, llegir molt. Dubtar i no tenir por a equivocar-te. Fent i desfent aprèn l’aprenent, diu la dita. En el meu cas, crec que he madurat, que ara la meva poesia és més sòlida. O almenys ho intento.

    ¿Cómo siente que un poema está terminado y cómo lo corrige?

    En el meu cas un poema passa per moltes fases, el treballo molt. És l’instint qui em guia. És com polir i tornar a polir. Arriba un moment que sento que ja està, que ja he dit el que volia dir. El que faig és connectar amb una part de mi que només existeix quan escric.

    ¿Cuál es el fin que le gustaría lograr con su poética?

    M’agradaria ser màgica.

    ¿Qué lugar ocupa, para una poeta como usted, las lecturas en vivo?

    Son molt i molt importants. M’agrada escoltar i llegar poesia en viu. Em sento trobairitz. És comunicar al moment, crear art fungible.

    ¿Qué opina de las nuevas formas de difusión de la palabra, ya sea en
    páginas de Internet, foros literarios cibernéticos, revistas virtuales, blogs, etc?

    Tot el que sigui comunicar, difondre sentiments i opinions, establir vincles, em sembla perfecte. Una altra cosa és que el resultat es pugui dir literatura.

    ¿Podría recomendarnos un poema de otro/a autor/a que le haya gustado mucho? 

    Qualsevol poema del llibre I Déu en algun lloc de la poeta Sònia Moll. Recentment s’ha editat bilingüe per Godall edicions (Y Dios en algun lugar).

    Us en regalo un:

    La mare és petita

    I tu no saps com créixer

    per sostenir-la.

    Fer-se gran, Sònia Moll

    Mamá es pequeña

    Y tu no sabes cómo crecer

    para sostenerla

    Hacerse mayor, Sònia Moll

    ¿Qué libro está leyendo en la actualidad?

    La novel·la Ciutat de Mal (Angle editorial) de Jaume Pons Alorda. La novel·la Els Dits dels arbres (Bromera edicions) d’Anna Maria Villalonga i rellegint el llibre de poemes Boscana (Lleonard Muntaner Editor) de Laia Llobera.
    En el meu blog 4lletres.cat tinc una secció “T’he llegit” on acostumo a escriure 4 ratlles sobre el que llegeixo.

    ¿Qué consejos le daría a un/a joven escritor/escritora que se inicia en este camino de la poesía?

    Que llegeixi molta poesia i que investigui. Que contacti amb les i els grans
    poetes vius i aprengui d’elles i ells.

    ¿Cómo ve usted actualmente la industria editorial?

    Per sort hi ha gent que s’arrisca per amor a la cultura i s’atreveix a editar
    poesia. La poesia té pocs lectors, però les editorials no es rendeixen i
    segueixen impulsant-la.

    ¿Cuál es la pregunta que le gustaría que le hubiera hecho y no se la he
    hecho?

    Si la poesia pot fer riure. El públic en general creu que un escriptor treu el millor que hi ha dins seu quan escriu des de la tristesa. I no és cert. Quan millor s’escriu és quan es té l’ànima en pau i s’està equilibrat, aleshores, l’escriptor utilitzarà el sentiment que li calgui en cada cas. I sí, la poesia també pot fer riure. Igual que pot provocar, escandalitzar, acaronar…

    Muchas gracias Marta por haber accedido a la entrevista y por este último regalo sorpresa que nos haces, ¿nos lo puedes explicar?

    Sí, Lizza i Vedettes són poemes del llibre «Gàngsters, ploma i vaudeville» i Àcid és el primer poema d’Escorcoll, un llibre que parla de dones a la presó.

    Lizza
    Vedettes
    Àcid

    A vosotros, lectores, esperamos que hayáis disfrutado. Gracias por haber llegado hasta aquí.

  • ‘Un segon fora del dubte’ de Marta Pérez i Sierra (Editorial Gregal, 2016)

    ‘Un segon fora del dubte’ de Marta Pérez i Sierra (Editorial Gregal, 2016)

    UNA REFLEXIÓ SOBRE LA MORT

    COM A CANT A LA VIDA

    Marta Pérez i Sierra sempre ha estat una poeta que sap transmetre la vitalitat que la caracteritza a través de la poesia. Una poesia d’imatges lluminoses, de metàfora colorista i eficaç. A Un segon fora del dubte, l’autora acarà un record personal dolorós. L’octubre de 1984 moria el seu amic Jordi Gamundi, que no va poder superar una llarga malaltia. Pérez enfronta la mort des de la reflexió poètica per expressar el garbuix d’emocions que provoca aquesta experiència. La ràbia, la impotència, la tristesa, la desesperació de l’inevitable. Fins a l’acceptació des de la cruesa. La pròpia autora diu quan saps que has de morir, dubtes de diversa índole et turmenten; sobretot, en el cas del Jordi, dubtes sobre l’altra vida.

    Compartir el camí dolorós de la mort, però volent sentir-se viu fins al darrer moment, gaudint del plaer de viure, esgarrapant-ne qualsevol engruna. El títol del poemari el trobem al poema Ens llegíem la pell. Fugir del dolor i del dubte, encara que només sigui un segon, sense angoixa, copsar la plenitud de la vida quan se’ns escapa. Al capdavall, convertir el poemari en una exaltació de la vida.

    Sols teníem ara.

             No vindria cap demà.

             . . .

             Teníem viures pendents.

    L’obra de Marta Pérez està organitzada en tres parts i té l’acompanyament de les fotografies en blanc i negre d’ Enric Maciä. La primera, El jardí blanc, amb 19 poemes, rememora l’amor a l’amic, les estades a l’hospital i l’espera d’un donant per al transplantament i conté quatre fotografies. A la segona part, Aquell octubre abatut,  el silenci és el protagonista del llibre. No hi ha versos, sinó cinc fotografies introduïdes amb aquestes paraules:

                              Aquell octubre abatut

                              desaparegueren les paraules

                              i quedaren sols les imatges

    El silenci parla i esdevé un trànsit del dolor a la memòria. La tercera  part, Roques i alzines, consta de 26 poemes i dues fotografies que obren i tanquen la secció. Tenen com a marc emocional la desaparició de l’amic. Hi destaquen tres poemes en cursiva. Negació del comiat, una desesperada elegia de la pèrdua, i ja al final del recull Paraules de comiat i Darrer comiat. Dues elegies més que sintetitzen el pas de la incomprensió a l’acceptació de la realitat despietada

    escric adéu a la llosa

    en relleu sobre el temps

    adéu

    canten laudes les granotes

    i una fura escatinya

    una altra tomba

    Amb la tristesa, Un segon fora del dubte és també, repetim-ho, un cant de vida

    Les lletres, amb delit, una dins l’altra,

    amb passió de carn i dolor amb accent,

    han obert totes les poncelles,

    les verges, les més tendres,

    les que són aigua i només aigua;

    tot i això t’escriuré un poema,

    agafaré un pètal, el faré lliscar amb compte

    per les meves cuixes morenes,

    i diré que això era el teu amor.

             Llegiu un Segon fora del dubte, poesia de la tendresa i la rudesa, la malenconia i l’amor, del glop de vida que és també la mort, i la presència de l’absent. La pèrdua que martelleja els sentits:

                               Llepa’m,

    ni que sigui els poemes.

    Un cop més, els poemes de la Marta Pérez ens arrosseguen amb una força punyent, amb la claredat de la seva expressió alhora dolça i dura, que no defuig les ferides, des d’una malenconia esmolada pel pas del temps. Llegiu un Segon fora del dubte, hi trobareu el caliu i tota la potència de l’alta poesia.

  • ‘La fortalesa del gram’ de l’Albert Planelles (Témenos edicions)

    ‘La fortalesa del gram’ de l’Albert Planelles (Témenos edicions)

    Albert Planelles i Vellvé nasqué a Barcelona el 14 de desembre de 1955. Està jubilat des del desembre de 2015, però no ens el creiem perquè no ha parat d’escriure i publicar. Els professors i els poetes no es jubilen mai. És llicenciat en Història moderna i contemporània i Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Montserrat de Barcelona. El mes de març de l’any 2018 ja el vam entrevistar a la nostra revista.

    «He escrit -confessa- des dels divuit anys, però desordenadament i amb interrupcions molt llargues. Quan tenia els fills petits no escrivia». Ara, no té aturador, afortunadament: el 2012, Parnass Edicions publicà Converses amagades, el 2013, Tèmenos Edicions El camí que desa les hores. La mateixa editorial el 2015 edita Els ulls de l’ombra, el 2017 Quadern de nit. El setembre de 2018, Tèmenos Edicions publicà Raig dins de la col·lecció Lai. Podem trobar poemes seus a la Terra sagna. L’u d’octubre dels poetes, publicat el 2018 per Edicions de l’Albí i a Versos de acogida/Versos d’acollida, sobre la crisi de les persones refugiades, editat també el 2018 per la Fundació BarcelonActua.

    La fortalesa del gram, publicat per Témenos edicions a les acaballes de l’any 2019, parla, en paraules de n’Albert Planelles, del revers humà, l’altra cara d’allò que es veu. El revers viu en l’ambivalència, no és unívoc, sinó un gresol de contradiccions. És el terriori de l’ombra, de les ombres que ens acompanyen, l’esquerpitud i les recances. En aquest magma bullent, també hi nia la memòria personal, la munió de records de la vida.

    El llibre està dividit en dues parts: El temps esquerp (el revers 1) amb 21 poemes i Cançons de gesta (el revers 2) amb 21 poemes més. Un pròleg de Marta Pérez i Sierra i una part final de Comentaris i endreces.

    Ja a l’inici, el poeta ens aclareix el significat de ‘gram’ en el context del seu poemari: Herba de la família de les gramínies, amb llargs estolons, beines foliars piloses i de dos a set espigues reunides al capdamunt de la tija fent una inflorescència digitada, molt comuna en camps i terrenys abandonats, preferentment humits, que forma part de les gespes dels jardins.

    Els seus poemes, en aquest llibre, són el revers de les monedes, són recerques d’allò amagat, allò que costa arrencar, com el gram: els dubtes, les incerteses, la memòria, els records.

    Arrapat al cos amb la fortalesa

    de l’arrel i els sentits

    viu el so

    dels recolzes del desig.

    La veu muda que s’alça

    en el revers constant.

    L’esperança immutable,

    les flames del càntic.

    Els braços del silenci

    abracen els límits de l’infinit.

    La fortalesa del gram gira, com tota la seva poesia, al voltant de la vida mateixa: la mort, la solitud, l’enyorança, l’incertesa; temes eterns des de l’inici dels temps.

    Plovisquejava

    pessigolleig d’agulles,

    sagetes blanes.

    Les gotes com paraules

    amb duresa de culpa.

    Malgrat que la natura és un element freqüent a la seva poesia, ell es considera un nen de pis del Guinardó, d’una època grisa en què les coses no es podien dir ni als pares, en què l’escola fou sempre un lloc de por i angúnia, de patiment. Va ser gràcies a les excursions amb la seva família als Pirineus que va descobrir la natura. Una natura no com a un espai ideal o mític, sinó com una porta d’entrada a la reflexió personal a través de la poesia. Una poesia que li serveix per repensar la vida i dir allò que no pot, ni vol, expressar en la llengua estàndard.

    El mar fa olor

    de cel tebi i gust de menta…

    La segona part, el segon envers, ens situa en els records tendres de la família i la natura barrejats amb els malsons de l’infantesa a l’escola de l’època franquista.

    De vegades, la vida era una por,

    una roda de sínia

    o un eco que rebotia

    per totes les parets de casa…

    Durant la seva lectura, em vaig sentir identificat amb un poema que em transportà a la meva època escolar i la imatge del capellà del col.legi.

    Escrius amb el pervers

    enginy de la plumilla

    en els pupitres blanc i negre.

    Cel soterrani amb esgarips

    gravats a la paret

    -camins de fred-

    i esglais de sutge.

    El bufó es fixava en tu

    i la llum era al carrer.

    Burot, ulleres fosques,

    el bigotet franquista

    juga al petit dictador estarrufat,

    al sublim sacrifici

    d’enfortir ànimes porugues.

    Llegir la poesia de l’Albert Planelles és sempre un valor segur, el seu ús del llenguatge és impecable i té una riquesa que et fa gaudir de les paraules més enllà del seu significat. Aprofiteu-lo, no és fàcil trobar escriptors d’aquesta categoria.

    Un darrer suggeriment, compreu i llegiu La fortalesa del gram, no us decebrà.

  • #PoémameBcn, festival poético: 16 enero 2020

    #PoémameBcn, festival poético: 16 enero 2020

    Una noche más #PoémameBcn tuvo lugar en el Paral.lel de Barcelona. Lo que parecía que iba a ser una noche poética más, acabó siendo un festival alegre, musical y multitudinario que vistió la noche barcelonesa de poesía multilingüe y multicultural haciendo pequeña la sala del Ateneu La Base.

    Kymm Coveney

    El recital, presentado por José L. Regojo (Poémame) y Rafa Aranda (Escribe Conmigo), reunió a unas 60 personas para escuchar la poesía en inglés de Kymm Coveney, poeta nacida en Boston (EE.UU), traductora y escritora. Nos leyó poemas que podéis encontrar en su blog BetterLies.

    Jordi Montaner

    A continuación, el poeta catalán, Jordi Montaner Maragall nos leyó poesía de sus tres poemarios inacabados. Montaner, poeta multidisciplinar, ha trabajado de periodista (radio, televisión y prensa escrita), guionista, traductor, monologuista… Ha escrito el guión de Una flama al cor, el documental biográfico sobre el poeta Joan Maragall, su bisabuelo.

    Felipe Sérvulo

    En castellano, Felipe Sérvulo de Jaén, nos deleitó con sus comentarios y poesía. Miembro de la Asociación Colegial de Escritores de Cataluña. Presidente del colectivo de escritores El Laberinto de Ariadna y editor del pliego de poesía del mismo nombre. Ha sido cofundador de los grupos y revistas de literatura Alcudia, Gavina y Alga. Colabora en medios radiofónicos y escritos como comentarista cultural y ha publicado en revistas especializadas de literatura de América y España. Ha obtenido diversos premios de poesía de ámbito nacional. 

    Kris Gómez

    Con la segunda parte del recital, llegó la revolución poético musical directamente desde Málaga con la música y poesía de Kris Gómez, conocido como Hotel K. Poeta visceral, urbano, dinámico, ágil y transgresor que no decepcionó. Nos sorprendió con poemas de su libro Los zapatos del no volver y además presentó las novedades de dos poemas que había musicado de nuestra plataforma poética Poémame. Uno de la poeta de Leganés (Madrid), Rebeca Tejedor, que también vino expresamente al recital y otro poema de Pequenho_Ze que estaba entre los asistentes.

    La última parte, el micro abierto, fue apoteósica. 10 poetas, algunos de ellos conocidos entre los asistentes al recital, como Raúl Cristián Aguirre, Álex Richter-Boix o Albert Planelles, nos deleitaron con sus novedades. El momento más emotivo fue, quizá, cuando la poeta Georgina Mitchel apareció con su bebita a recitar y la reacción del público aceptando y entreteniendo a la bebita mientras su madre recitaba.

    Interculturalidad, integración, anonimato, sin etiquetas,… libertad poética y artística absoluta: la esencia de #PoémameBcn.

    La libertad y frescura que durante décadas ha ofrecido la sala de El Molino (a escasos 100 metros de La Base) son las que impregnaron la noche poética del Paral.lel con #PoémameBcn.

    Si te perdiste este recital, todavía tienes dos oportunidades más esta temporada: 19 marzo y 21 mayo, siempre a las 20h.

    Antes de despedirnos, aquí tienes el resumen de los recitales de octubre y de noviembre de la temporada 2019/20.

    Aquí puedes ver las sesiones de #PoemameBcn de la temporada 2018/19.

  • Crónica del II recital poético trilingüe Poémame en el Raval de Barcelona

    Crónica del II recital poético trilingüe Poémame en el Raval de Barcelona

    13 de diciembre 2018, 20h. Café de las Delicies, Rambla del Raval 47, Barcelona.

    Tras el éxito del recital piloto en enero y el primero de la nueva serie ‘Poémame en el Raval’ en octubre, asistimos al segundo recital y último del año 2018. Este recital contó con la asistencia de medio centenar de personas y tuvimos como novedad la presentación en la sección de micrófono abierto de una representación del grupo poético angloparlante Poets Abroad.

    El II recital poético trilingüe ‘Poémame en el Raval’ contó con la presencia de:

    Albert Planelles Vellvé CATALÀ. Poeta que ya fue entrevistado en nuestra revista en la sección ‘13 preguntas y un poeta…» el pasado 14 de marzo. Planelles nos leyó versos de su nuevo poemario Raig, publicado por Témenos editorial. Nos avanzó que en enero saldrá publicado un nuevo dietario y otro poemario para la primavera.

    Rafa Aranda CASTELLANO. Poeta que también fue entrevistado en nuestra revista en la sección ‘13 preguntas y un poeta...» el pasado 18 de abril. Nos avanzó que tiene un nuevo poemario que saldrá a la luz en la primavera del año 2019.

    Michael Bunn ENGLISH. Poeta que ha publicado diversos relatos breves y no se ha decidido a publicar su poesía rica en matices y llena de humor. Fue editor adjunto del diario Catalonia Today.

    Posteriormente, en la sesión de micro abierto contamos directamente desde Dublín con Frances Browner de Poets Abroad y otros miembros del mismo grupo residentes en Barcelona: Dick Edelstein y José L. Regojo. Tras ellos tuvimos el placer de escuchar a una serie de nuevos e interesantes poetas que participaron en el micro abierto y que se propusieron volver en febrero cuando celebremos el tercer recital.

    Finalmente, los organizadores del acto, Dick Edelstein y José L. Regojo nos avanzaron algunos de los poetas que vendrán en el recital de febrero y en el de abril.

    Como es habitual en estos recitales, el dinero recaudado en la caja de solidaridad (68€) entre los asistentes se dedicó a la defensa letrada del español condenado a muerte en los EEUU, Pablo Ibar, coincidiendo con el juicio que se está celebrando estos días en Florida. 

    En los dos anteriores recitales (50€ y 30€) se dedicó al área de personas refugiadas y migrantes de la Fundación BarcelonActua.

    Sobre Pablo Ibar

    El 4 de febrero de 2016 el Tribunal Supremo de Florida anuló el juicio en el que Pablo Ibar fue condenado a muerte en el año 2000 porque no tuvo una defensa letrada eficaz. Por ello fue condenado a muerte con pruebas “escasas” y “débiles“. El Tribunal Supremo ordenó que se repitiera el juicio. Por ello es esencial garantizarle una defensa letrada eficaz en el nuevo juicio, que se está realizando en estos momentos. Del 1.300.000$ que cuesta su defensa, ya se ha recaudado el 84% a base de microdonaciones. Te pedimos que participes en esta campaña de crowdfunding. Si quieres saber más.

  • 13 preguntas y un poeta, Albert Planelles: «Un poema no acaba nunca. Lo dejas. Si se publica, deja de ser tuyo»

    13 preguntas y un poeta, Albert Planelles: «Un poema no acaba nunca. Lo dejas. Si se publica, deja de ser tuyo»

    Albert Planelles i Vellvé (Barcelona, 1955) es coautor de diversas antologías didácticas de poesía y narrativa y algunos libros de texto de Bachillerato. Un par de desengaños editoriales y sus propias dudas han impedido que se lanzara al mundo editorial hasta el año 2012 con su primer poemario: Converses amagades (Parnàs, 2012).

    A partir de 2012 ha publicado dos poemarios y un dietario, todos ellos en catalán: El camí que desa les hores, Témenos editorial, 2013; Els ulls de l’ombra, Témenos editorial, 2015; El dietario: Quadern de nit, Témenos editorial, 2017.

    También es interesante darse una vuelta por su blog Poetries. En él encontraréis más poemas, aforismos, apuntes de viajes y curiosidades, así como algunas opiniones sobre sus últimas lecturas.

    A continuación vamos a conocer al Planelles poeta con más detenimiento.

    ¿Podría usted contarnos un poco de su vida y actividad literaria?

    Mi biografía no tiene ningún interés. Es anodina. Fui un noi de pis en el barrio del Guinardó de Barcelona. Una ciudad gris, de espaldas al mar, muy diferente de la actual. Me licencié en Historia Moderna y Contemporánea por la Universidad Autónoma de Barcelona, hice la mili y me presenté a oposiciones de Agregaduría de Instituto de Lengua y Literatura catalanas. Posteriormente conseguí la cátedra. No empecé a publicar hasta los cincuenta y tantos años, pese a escribir desde los 18.

    Cuando murió el dictador tenía 20 años y ahora, jubilado, contemplo entristecido que algunas cosas del país han cambiado poco. Como, por ejemplo, los resortes últimos del estado, el Deep State, sin duda neofranquista.

    ¿Cúales fueron sus primeras lecturas poéticas y qué autores le influyeron?

    Recuerdo el entusiasmo que me produjo Marinero en tierra, de Alberti, o las soledades machadianas. También la obra de Ausiàs March y Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Y Josep Palau i Fabre o J.V. Foix.

    No creo tener influencias directas. Más bien he recibido impactos muy diversos, filtrados y digeridos a base de años y otras lecturas. Tal vez debo algo más concreto de Espriu, Vinyoli, Estellés, Valente, Pizarnik, Vitale, Ungaretti, Valéry… Y no sólo de poesía.

    ¿Cómo definiría a su poesía?

    Que juzguen otros. Hacerlo yo me parece un ejercicio pedante. No sé si mis versos tienen poesía. Intento que digan algo al lector, emotivo o ideológico. En cualquier caso parto de un cierto realismo y navego por el simbolismo más o menos abstracto.

    Té uns ulls que hi caus dins,
    rodoles abís enllà,
    t’engoleix una espiral que s’empetiteix,
    et xucla el negre absolut,
    viatges a l’oblit sol, desolat,
    un pou cec, el buit ple.
    Et fons en el parany
    d’uns ulls meravellosos,
    esquer golut de la bellesa.
    Més enllà, no hi ha res.
    La il·lusió es fa miques
    i esdevé pols.
    El pòsit de l’alè cansat.
    Regna un mar fosc ignot.

    Res de El camí que desa les hores.

    ¿Cree que el poeta “evoluciona” en su escritura? ¿Cómo ha cambiado su lenguaje poético a lo largo de los años? 

    Naturalmente! Si no evoluciona, probablemente no llega a la categoría de poeta. Como en toda actividad artística.

    Supongo que he ido perdiendo ingenuidad y literalidad. Soy más elíptico y esencialista.

    ¿Cómo siente que un poema está terminado y cómo lo corrige?

    Como se ha dicho muchas veces, un poema no acaba nunca. Lo dejas. Si se publica, deja de ser tuyo.

    No tengo una única manera de corregir. A veces cambio palabras, juego con sinónimos. A veces elimino versos enteros de un plumazo. Y a veces un poema puede corregirse muchas veces en momentos diferentes. Otros casi no se tocan, surgen en momentos afortunados.

    ¿Cuál es el fin que le gustaría lograr con su poética?

    Que conmoviese a algún lector. Que le hiciera pensar. Que encontrara placer leyéndome.

    ¿Qué lugar ocupa, para un poeta como usted, las lecturas en vivo?

    Hago muy pocas. No soy conocido más allá de un círculo reducido de poetas y lletraferits. Asisto a bastantes recitales.

    ¿Qué opina de las nuevas formas de difusión de la palabra, ya sea en páginas de Internet, foros literarios cibernéticos, revistas virtuales, blogs etc?

    Que bienvenidas sean. En cuanto a la calidad de las mismas, que cada cual discierna su interés.


    Programa de radio en catalán del 2 de abril de 2014 en Ràdio SantVi, emisora municipal de Sant Vicenç de Montalt (Maresme) – Barcelona

    ¿Podría recomendarnos un poema de otro autor que le haya gustado mucho? 

    Mira y muerde, muerde y mira…, de Ida Vitale (Reducción del infinito). Un ejemplo de artesanía técnica poética y lirismo. Eso a bote pronto. Podría hacer una larga lista.

    ¿Qué libro está leyendo en la actualidad?

    Libros: Ensayo sobre la ceguera (en edición catalana), de Saramago; Llum a l’arsenal, del poeta Lluís Calvo y Esdeveniment, del también poeta y amigo Ricard Mirabete.

    ¿Qué consejos le daría a un joven escritor/escritora que se inicia en este camino de la poesía?

    Ya los dio, y muy bien, Rainer Maria Rilke. No sé si tengo autoridad para dar muchos consejos. En cualquier caso, que no se crea Shakespeare, sea valiente y humilde y trabaje mucho. La poesía no cae del cielo.

    ¿Cómo ve usted actualmente la industria editorial?

    La catalana, que es la que conozco mejor, experimenta una ebullición de editoriales independientes que intentan prosperar fuera del circuito comercial que todo lo engulle. En general, y junto a la circulación por internet y medios digitales varios, tenemos papel impreso para rato. Se publica mucho en España. Diría que en Europa. Creo que es un buen momento. Tampoco soy experto en entresijos editoriales.

    ¿Cuál es la pregunta que le gustaría que le hubiera hecho y no se la he hecho?

    Que por que escribo. Respondo. Para explicarme la vida y pensarla una vez vivida. Y por necesidad de hablar de ella. Tal vez es deformación profesional. Fui profesor de literatura durante 35 años.

    Por último y fuera del cuestionario nos gustaría que se autograbase recitando un poema que usted haya escrito.  Gracias.

    Muy bien, aquí está.

    Y a vosotros, lectores, esperamos que hayáis disfrutado la entrevista y gracias por haber llegado hasta aquí.