Rosa Leveroni (Barcelona, 1810-Cadaqués, 1985)

La Rosa va ser una poeta lligada a la resistència cultural catalanista del període franquista.Es va titular com a bibliotecària a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona i es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Va ser deixeble de Carles Riba i de Ferran Soldevila.

L’alegria i la desolació trenen el món poètic de Rosa Leveroni, contempla el pas del temps i el registra en el ritme bla dels seus versos. I és precisament, gràcies a la facultat intel.lectiva dels seus sentits que una mena de pietat oriental, com diria Maragall, l’allibera de tot patetisme, de tota recança, i també, és clar, d’una retòrica de l’amor.

«Penso que el temps és un gran riu, que s’escola dibuixant amples meandres; nosaltres vivim en qualsevol de les recolzades del gran riu i només podem percebre la seva qualitat de trànsit. Però podem imaginar-nos que ens alcem per damunt del lliscar incessant de la poderosa deu, i des de l’última volada de la nostra ment».

Leveroni s’ha llançat, en algun moment, portes enllà dels límits assignats a l’experiència femenina per les convencions i la bona educació. El seu món és un viatge interior sobretot, lligat al món dels sentiments on l’amor és el viatge. Un amor, però, fora seny, com el d’Ausiàs March -poeta que va ésser objecte d’un breu estudi per part de Rosa Leveroni.

El contacte amb el subjecte estimat és sempre insatisfactori i irreal «perquè ell s’esborra davant l’empenta passional d’ella, i ella queda refermada a través de la passió que transcendeix l’home».

És a dir, la passió sempre va més enllà de l’individu concret que n’és el destinatari, té un sentit en ella mateixa perquè és ella que reforça el jo de la poeta, fent-la viure i sentir-se viure, i, de retruc, referma també la seva solitud, que se li converteix en allò que de personal i individualitzador té l’amor. De fet, Leveroni s’identifica ella mateixa amb l’illa a la qual torna -terra ferma però circumdada per aigua en perpetu moviment, sol.licitada permanentment pel mar, i, sobretot, imatge de la solitud. Potser perquè ella mateixa és alhora Ulisses i Penèlope i no és del tot ni l’un ni l’altra. I d’aquí li ve la seva feblesa, però també la seva força. Penèlope no serà la de l’Odissea: el vel que teixeix i desteixeix és, en aquest cas, el dels somnis -aquest espai on cap destí no frena el propi desig.Clementina Arderiu es trobaria molt més a prop de la Penèlope homèrica. Arderiu, per exemple, serà esposa i mare, i la casa representarà una imatge central en el seu món poètic, significativament. No menys significativament, en Leveroni, aquest lloc privilegiat l’ocuparà la imatge del port. El port és el llindar entre el mar i la terra, participa de tots dos, és el lloc del retorn, però també de la possible -o impossible- nova partença,hi ocupa un lloc central la tensió entre l’amor-passió i la solitud. El primer troba la seva expressió metafòrica sobretot en el mar obert. La segona en l’illa. Un i altra aboquen, en els seus extrems, a la mort: o a través de la fusió en la immobilitat i el silenci terrestres, en un cas; o pel xuclament per part de la voràgine marina, en l’altre. I, així, la poeta sembla voler resoldre aquesta doble sol.licitud i, en darrer terme, afirmar el seu jo i la seva vida, instal.lant-se permanentment en el llindar que representa el port: indret, com deia, del record i del desig, del dolor i del cant, on el somni de braços oberts sap contrarestar l’obscur destí que tanca.

Rosa Leveroni és, d’entrada, una dona que té una professió que sempre va treballar fora de casa. Que no es va casar, i que aquest fet no va implicar per a ella renunciar a l’amor. En definitiva, ens trobem davant d’algú que ha hagut de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des dels costums ni des de propostes o moviments contestataris. Potser per aquí podríem trobar la raó de moltes solteries de dona -o en concret de moltes escriptores- al llarg de la història, i encetar la reivindicació d’un dels arquetipus més caricaturitzats dins del marc social i cultural en què ens movem.

Dos Poemes

PÒRTIC

Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només.

La solitud immensa

de l’estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva.

NEGUIT

Esgranat el corall de les besades,

he dit adéu a les platges en calma,

navegant amb les veles remoroses

pel mar obert d’infinites recances.

Per saber-més de la seva vida i obra:

• «Rosa Leveroni i Valls». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

• «Dones-Poetes»Generalitat de Catalunya

• Viquipèdia