UNA REFLEXIÓ SOBRE LA MORT

COM A CANT A LA VIDA

Marta Pérez i Sierra sempre ha estat una poeta que sap transmetre la vitalitat que la caracteritza a través de la poesia. Una poesia d’imatges lluminoses, de metàfora colorista i eficaç. A Un segon fora del dubte, l’autora acarà un record personal dolorós. L’octubre de 1984 moria el seu amic Jordi Gamundi, que no va poder superar una llarga malaltia. Pérez enfronta la mort des de la reflexió poètica per expressar el garbuix d’emocions que provoca aquesta experiència. La ràbia, la impotència, la tristesa, la desesperació de l’inevitable. Fins a l’acceptació des de la cruesa. La pròpia autora diu quan saps que has de morir, dubtes de diversa índole et turmenten; sobretot, en el cas del Jordi, dubtes sobre l’altra vida.

Compartir el camí dolorós de la mort, però volent sentir-se viu fins al darrer moment, gaudint del plaer de viure, esgarrapant-ne qualsevol engruna. El títol del poemari el trobem al poema Ens llegíem la pell. Fugir del dolor i del dubte, encara que només sigui un segon, sense angoixa, copsar la plenitud de la vida quan se’ns escapa. Al capdavall, convertir el poemari en una exaltació de la vida.

Sols teníem ara.

         No vindria cap demà.

         . . .

         Teníem viures pendents.

L’obra de Marta Pérez està organitzada en tres parts i té l’acompanyament de les fotografies en blanc i negre d’ Enric Maciä. La primera, El jardí blanc, amb 19 poemes, rememora l’amor a l’amic, les estades a l’hospital i l’espera d’un donant per al transplantament i conté quatre fotografies. A la segona part, Aquell octubre abatut,  el silenci és el protagonista del llibre. No hi ha versos, sinó cinc fotografies introduïdes amb aquestes paraules:

                          Aquell octubre abatut

                          desaparegueren les paraules

                          i quedaren sols les imatges

El silenci parla i esdevé un trànsit del dolor a la memòria. La tercera  part, Roques i alzines, consta de 26 poemes i dues fotografies que obren i tanquen la secció. Tenen com a marc emocional la desaparició de l’amic. Hi destaquen tres poemes en cursiva. Negació del comiat, una desesperada elegia de la pèrdua, i ja al final del recull Paraules de comiat i Darrer comiat. Dues elegies més que sintetitzen el pas de la incomprensió a l’acceptació de la realitat despietada

escric adéu a la llosa

en relleu sobre el temps

adéu

canten laudes les granotes

i una fura escatinya

una altra tomba

Amb la tristesa, Un segon fora del dubte és també, repetim-ho, un cant de vida

Les lletres, amb delit, una dins l’altra,

amb passió de carn i dolor amb accent,

han obert totes les poncelles,

les verges, les més tendres,

les que són aigua i només aigua;

tot i això t’escriuré un poema,

agafaré un pètal, el faré lliscar amb compte

per les meves cuixes morenes,

i diré que això era el teu amor.

         Llegiu un Segon fora del dubte, poesia de la tendresa i la rudesa, la malenconia i l’amor, del glop de vida que és també la mort, i la presència de l’absent. La pèrdua que martelleja els sentits:

                           Llepa’m,

ni que sigui els poemes.

Un cop més, els poemes de la Marta Pérez ens arrosseguen amb una força punyent, amb la claredat de la seva expressió alhora dolça i dura, que no defuig les ferides, des d’una malenconia esmolada pel pas del temps. Llegiu un Segon fora del dubte, hi trobareu el caliu i tota la potència de l’alta poesia.