Òscar Palazón (Lleida, 1969) és llicenciat en Filologia Anglogermànica. Viu a la ciutat de Tarragona, on fa de professor de llengua anglesa en un institut de secundària. A més de diversos relats i poemes en llibres col·lectius, ha publicat les novel·les Un rostre que no és meu (2008), El fotògraf (2008), Els complements del nom (2018) i Alguns ocells muts (2019), i els poemaris Atles de la memòria (2005), El coit imperfecte (2011) i Imagino Budapest (Documenta Balear, 2014). Compagina la faceta d’escriptor amb la traducció, la gestió cultural i el periodisme literari.
Amb el poemari Diari de laboratori va guanyar el 44è Premi de Poesia Vila de Martorell 2019
L’autor mateix ens avisa que Diari de laboratori pretén “donar visió poètica a la rutina, quelcom que té la seva part de poesia cada dia”. La poesia que n’hi ha a tot arreu. Fins i tot en el moment d’aixecar-se per anar a treballar.
La diferència és que aquell dia, al far, no
plovia. Va ploure més tard. Gotes que
rebentaven contra la vorera com grans
de raïm madurs Recordo que vam parlar-ne
per telèfon, i que ho vam trobar divertit.
Ignoràvem que el més tràgic de
l’última vegada és ignorar que és l’última
vegada.
El poeta mostra aquesta rutina i repetició en un detall, la repetició d’alguns versos en diferents poemes. Sobte al principi, perquè sembla que et trobes en un túnel del temps que et fa reviure el que ja has llegit, fins que te n’adones que són una sèrie de versos repetits en poemes diferents.
La diferència és que aquell dia, al far, no
plovia. Va ploure més tard. Els núvols
van aparèixer de cop. Recordo que vam
parlar-ne per telèfon, i que en cap moment
no vam esmentar l’abisme. Ignoràvem
que el més tràgic de l’última vegada
és ignorar que és l’última vegada.
Un altre detall de la seva poesia que m’agradaria destacar és el seu mestissatge lingüístic, m’explico, en Palazón barreja el castellà, català i anglès amb naturalitat als seus poemes, demostrant que són poemes arrelats a la societat de veritat, la que es comunica, independentment de la llengua que parli.
I ara que tradueixo versos en què «the
list is a colour like sugar or aspirin»,
no puc evitar autocitar-me: «Aquella pàtina
daurada dels llocs acabats de descobrir,
aquella brillantor espessa que alenteix el ritme de les
coses i les persones, com si tot estigués il.luminat
pel sol d’una posta perpètua». En efecte, els
llocs nous que visitem estan construïts
amb racons dels llocs que ja hem visitat
abans. Ho vam descobrir fa temps i des
d’aleshores ens agrada jugar a endevinar-ne
els ingredients. Pensàvem que
érem els únics que ho fèiem, però ens
equivocàvem. «Como, por ejemplo, cuando
vas a un país y una rama de un árbol
te recuerda a otra de un lugar muy lejano».
En definitiva, el poeta Òscar Palazón és un agitador cultural des de les aules i des dels seus versos i relats que personifica el que tantes vegades hem volgut transmetre des de les nostres cròniques: hi ha esperança. Sí, aquest tipus de persona és el que fa que la societat cada dia sigui més rica (en humanitat) i més bona (en qualitat).
No podeu deixar de comprar i llegir Diari de laboratori publicat per Viena Edicions: AQUÍ.
Comentarios Recientes