Joana Raspall va néixer l’any 1913 al barri barceloní de la Barceloneta, tot i que la seva família provenia del Masnou. Tanmateix, quan tenia tres anys, es van traslladar a la localitat de Sant Feliu de Llobregat, on hi va viure tota la seva vida i on va morir amb cent anys, l’any 2013.

La seva activitat literària no podria tenir un any d’inici donat que ho duia a la sang, però podem considerar que és en plena dictadura de Primo de Rivera, a la dècada dels anys 20, que comença en ferm la seva activitat ja no només literària, sinó també cultural i activista catalana, escrivint poesia, prosa i teatre, publicant a revistes com El Eco del Llobregat o Camí i Claror, alhora que inicia una campanya per obrir una biblioteca infantil a Sant Feliu, on ella viu. Animada per aquest fet, comença els estudis de bibliotecària fins acabar aconseguint una feina a la Biblioteca de Vilafranca del Penedès. És a les acaballes de la Guerra Civil que ho ha de deixar no sense abans, amb l’ajuda d’una companya, treure i salvar molts exemplars de llibres, especialment catalans, de caure en mans dels nacionals, duent-los a la Biblioteca de Catalunya.

Acabada la guerra, la Joana continua amb la seva activitat literària, publicant en mitjans clandestins i fugint de la censura, sense abandonar mai l’activisme actiu en favor de la llengua catalana; fet que a la llarga va fer que fos guardonada amb la Creu de Sant Jordi l’any 2006, com a reconeixement per la seva lluita en favor sempre de la llengua i la cultura catalanes. Fins i tot, quan l’ensenyança del català era prohibida, ella feia classes al seu domicili de manera clandestina.

Joana Raspall. (Font: Núvol)

Un fet curiós és que la Joana recopilava fitxes de paraules i sinònims; passió que va desembocar en l’edició, juntament amb Jaume Riera, del Diccionari de Sinònims, l’any 1972. Posteriorment, la seva faceta de lingüista la va dur a editar el Diccionari de Locucions i Frases Fetes, l’any 1984, i el Diccionari d’homònims i parònims, amb Joan Martí.

L’obra de Joana Raspall és terriblement extensa i variada. La poesia infantil és potser la vessant que la va fer més reconeguda, considerant-la, en certa manera, una de les primeres autores, si no la primera, en fer poesia i literatura infantil i juvenil, però sense menysprear gens ni mica la seva poesia per a adults, les seves obres de teatre infantil, que la van dur a obtenir un reconeixement, o la narrativa, arribant a publicar també una novel·la, Diamants i culs de gots, l’any 2006, i un recull de narracions.

La seva extensa obra, doncs, inclou més d’una vintena de llibres de poesia infantil i juvenil, set poemaris de poesia per a adults, una trilogia de teatre infantil, així com narravita, tan infantil i juvenil com per a adults.

Joana Raspall fou una dona que mai no va abandonar la lluita per la llengua i la cultura del seu país, especialment en temps convulsos i difícils per aquesta cultura, activa i amb empenta i amb una vessant creativa infinita.

Feta aquesta petita introducció, us compartim a continuació cinc poemes de la Joana Raspall. Esperem que els gaudiu!

Podries

Si haguessis nascut

en una altra terra,

podries ser blanc,

podries ser negre…

Un altre país

fóra casa teva,

i diries «sí»

en una altra llengua.

T’hauries criat

d’una altra manera.

Més bona, potser.

Potser més dolenta.

Tindries més sort

o potser més pega…

Tindries amics

i jocs d’altra mena;;

duries vestits

de sac o de seca,

sabates de pell

o tosca espardenya,

o aniries nu

perdut per la selva.

Podries llegir

contes i poemes,

o no tenir llibres

ni saber de lletra.

Podries menjar

coses llamineres

o només crostons

secs de pa negre.

Podries… podries…

Per això pensa

que importa tenir

les mans ben obertes

i ajudar qui ve

fugint de la guerra.

fugint del dolor

i de la pobresa.

Si tu fossis nat

a la seva terra

la tristesa d’ell

podria ser teva.

I la mare mira el cel

-Mare, què vol dir, Nadal?

(A la boca, ni una engruna…)

-Mare, què vol dir, la pau?

(A l’entorn, tot foc i runa…)

-Mare, on són els homes bons?

(Es barallen com les feres…)

-Mare, per què no respons?

(Prou paraules mentideres!)

I la mare mira el cel

(bombarders en lloc d’Estel)

tot cercant la llum més alta.

Li fa un bes a cada galta

i, voltats de tant de mal

fill i mare són Nadal.

Endavant!

Respira fort, que l’aire és teu

i l’aire no te’l poden prendre.

Un cop ja l’hagis respirat

és carn com tu,

és alè que no es pot vendre.

Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!

On hi ha el teu peu no n’hi ha cap altre.

La terra té per a tothom

camins oberts.

Fuig de qui vulgui entrebancar-te.

Treptija fort, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu

i el pensament ningú no el mana.

Si creus la teva veritat

llança-la al vent

i que s’arbori con la flama.

Parla ben clar, que el mot és teu!

Les paraules

Si al bosc tinguéssim set,

quina font buscaríem?

La de l’aigua més clara,

més viva i més brillant.

I de l’arbre fruiter,

quina peça voldríem?

La més madura i dolça,

suau al paladar.

I quin ramell de flors

a l’amor donaríem?

El de colors més bells,

més fresc i perfumat.

Per als amics i amigues,

¿no triarem paraules

entre les més boniques

que al món s’han inventat?

No volem l’aigua bruta,

ni la fruita tarada,

ni fer rams d’esbarzers…

i en la nostra conversa

volem belles paraules

i no pas mots grollers.

La perla

Voldria ser una perla al fons de l’aigua

feta de nacre i salabror de mar,

irisada, com un esquitx de lluna

caigut dins de la petxina per atzar.

Potser un pescador amb pell de bronze,

forçut de braços i nedant lleuger,

en veure’m resplendir s’acostaria

i jo… el deixaria que em prengués.

Després, ell em vendria: la fillada

no passaria un hivern tan fred.

…I una noia gentil potser em tindria

per la més bella del seu collaret.