Etiqueta: Carles Alòs

  • Riberenques, de Carles Moya

    Riberenques, de Carles Moya

    El nou poemari de Carles Moya, una plaquette anomenada Riberenques, ja des del títol ens situa de manera magnífica en la seva zona: Riberenca és un Cant d’Estil valencià sense mètrica. Alhora, la Riberenca ens situa a la zona de la Ribera del Xúquer.

    Així doncs, Riberenques bé podria ser un recull de poemes escrits en prosa, vestits de cants nascuts en els paisatges de la Ribera del Xúquer, però en el cos trobem vivències personals de l’autor, descobriments, desitjos, anhels, amor.

    Elements quotidians es donen cita en aquests poemes per a crear una atmosfera de vida i records. La descoberta de la vida se’ns dibuixa amb pinzellades nostàlgiques. Cada text una petita imatge descrita a través de diferents elements, records i sensacions vitals que, poc a poc, han anat configurant una memòria nítida i nostàlgica.

    En certa manera, aquestes escenes o imatges han marcat les emociones i la personalitat de l’autor en la mesura que són les experiències més primerenques, en molts aspectes, que acostumem a marcar la manera de sentir i veure la vida.

    No falten elements tant habituals com l’amor o l’enyorança, el buit, la pèrdua… que apareixen de manera magistral a través de petites instantànies:

    Els xiquets no hi són, el xativí subtil. Engegàrem la ràdio, pujàrem la veu. El rati dels teus besos, els estampats a mida. Esmicolàvem la nit, una tendra matança, gesmil i candor. Cada teula, cada xiuxiueig. La vedriola a punt, les sabates netes. El bollit que no faltava, els afalacs edulcorats. El carrer Sant Roc, el carrer de les Portelles. Tenia fam la nit, s’engolia cada singlot, cada esclat d’auteritat. Les llambordes, aquella pissarra vella.

    L’autor recorda lentament, imatge rere imatge, poema rere poema, la descoberta que la vida, les experiències, els sentiments inicials, juntament amb la innocència i la puresa de qui comença a obrir els braços a la vida, amb ànsia, amb ganes. Aquesta seria potser la part més intensa del poemari:

    T’acostares a mi, la fusta ardent, les ditades. Se’t veia el melic, se’t veien el melic, se’t veien les cuixes. Aquell home que no cabia en mi, la intermitència del teu tacte. La joia que floria a la boca, els botons perduts, l’embriagues. Com ho guadírem, com fruïm tot allò que deixem enrere.

    M’agrada, però, el vel de nostàlgia amable  que acompanya els poemes, aquell somriure trist que es dibuixa, pel gaudi de tot el viscut, i la pena d’haver-ho deixat enrere.

    Alguns dels poemes, seguint l’estil de tots els textos, engloben una enumeració d’elements, sensacions o coses que dibuixen una època, un instant, un moment, acaben amb una reflexió intensa que aporta el toc de nostàlgia trista que fa que el lector se senti identificat. Si bé els elements citats en el poema són externs al lector, la reflexió final és comú a la majoria de les persones. Això fa que el text commogui realment l’ànim del lector:

    Tot allò que vàrem estimar, tot allò que fou nostre.

    Tot allò que retrobàrem, allò que pertangué.

    No hi ha hores que no us trobe a faltar, que no gronxen el vostre nom, que no us anomene.

    Uns records i un passat que s’enyora, deixant espai als somnis del que va ser, del que podria ser, del que és.

    En definitiva, és Riberenques és un llibre nostàlgic, un passeig per una memòria mostrada a través d’imatges, escenes i elements que omplen els ulls de records i nostàlgies.

    Carles Moya, professor, poeta i traductor, ja és autor d’un poemari, Bacs de vidre. En podeu trobar la ressenya aquí: Bacs de Vidre.

  • Bacs de vidre, de Carles Alòs (Ed. Germania, 2012)

    Bacs de vidre, de Carles Alòs (Ed. Germania, 2012)

    Bacs de vidre és un poemari viu que alhora explica la vida de manera transparent i senzilla; cada poema, una petita perla quotidiana i interna que esdevenen, en conjunt, un paisatge global i únic que configura un mapa emocional i sensible, que arriba a tocar l’ànima amb una suavitat paradoxalment intensa i sacsejadora.

    Els instants s’asseuen amb calma en cadascun dels seus versos, mostrant diferents emocions que hom pot arribar a sentir al llarg de la vida, en cada vivència que potser podria passar desapercebuda en una rutina massa accelerada, però en Carles sap agafar aquests instants i eternitzar-los en el bagul de les emocions i els sentiments.

    XIX

    Els abellons regolfaven aigua.

    Duiem el parabrisa trencat.

    Arribaren els veïns amb una estranya tendresa.

    La pedra queia amb violència,

    el vent xiulava indecís.

    La porta estava junta,

    ens era difícil entrar.

    Dúiem les mans plenes de pecats;

    la luxúria i la ira destacaven.

    Les mans plenes de fang,

    quina gran dissort!

    No érem nosaltres els que reflectia l’espill.

    L’hivern arribava a la seua fi,

    el sol entrava amb timidesa.

    Posàrem unes flors a l’estació d’Algemesí,

    mai més no tornaríem a veure’t.

    Malgrat semblar potser a primer cop de vista un poemari de records o instants, les emocions en els poemes más molt més enllà; entren dins la pell fins arribart a acariciar l’ànima amb una suavitat serena i a la vegada intensa. Versos com Els teus cabells, els teus dits, els teus pits. Tot cabia a les meues butxaques, ens mostren una tendresa i una immensitat que apareix de manera recurrent en tot el poemari.

    La importància del tacte, dels sentits, pren forma de manera subtil però amb una magnificència que arribar a esborronar l’ànima: El collar era un pretexte per acaronar-te el coll, per afonar els dits al fang primigeni, perquè sovint el tacte gairebé imprecís pot arribar a eriçar la pell.

    Observem, per exemple, en el poema XXI, com un petit mos engloba la magnitud de l’amor en un gest, en un petit mos:

    XXI

    Em vaig pegar la volta, sense adonar-me em pegares un mos.

    Em xorrava un riuet de sang, símptoma de la meva vivesa.

    Els claudàtors s’obriren, la rosada fou molt suau.

    Em pegares un mos i et vaig demanar que me’n pegares un altre,

    tots els camins de la vida en un bri de sang.

    Tots els itineraris.

    Sensualitat, desig, tacte, sentits, amor… tot això es dóna cita en aquest poema de sis versos. Una mostra de la destresa del poeta a l’hora de mostrar els sentiments i les emocions.

    Bacs de vidre. Germania, 2012

    Una cosa que em crida l’atenció, i crec que cal destacar, és la barreja de temps que es produeix en alguns dels poemes; passat i present es donen la mà a través del vincle dels sentiments i la part més humana de la persona:

    […]

    La teua cara reflectia el pesar,

    l’enyorança,

    la por a la partida.

    Què m’espera més enllà,

    què ens espera a tots!

    (Fragment del poema XXII)

    […]

    El vespre estava a punt d’arribar,

    ens vàrem adormir.

    Sabíem que no estàvem destinats a estar junts,

    una llàgrima es vessava pel teu rostres.

    Mai tornarem a ser com abans.

    (Fragment del poema XVII)

    Temps en passat i temps en present es barregen en els poemes, marcant la continuïtat del sentiment. I afegiria aquí, la connexió entre l’autor i el lector, i la resta dels humans, que podria venir donada pel canvi de la primera persona del singular a la primera del plural: tots sentim, tots sabem què se sent, l’autor introduiex al lector en el poema. Potser això és part de la màgia de la seva poesia, que ens hi veiem identificats i, poc a poc, anem fent irremeiablement, una mica nostres els poemes.

    La bellesa dels versos és innegable, les paraules justes voltades d’un lirisme que no decau al llarg del poemari, ans al contrari, ens va captivant poema a poema, fent-nos entendre que la vida està feta de petits tresors emocinals que, a vegades, poden portar-nos un somriure melancòlic, però també un deix de tristor o amargura. Això ens ho mostra de manera magistral en el poema LII, el poema que tanca el llibre:

    LII

    El parabrisa s’havia trencat,

    els cristalls plens de petites gotes.

    La tronada ens engolia;

    l’aire humit, el cel tapat.

    Un presagi, tal volta?

    El nostre amor surava enlaire,

    anava avalotat, violent.

    Les sureres immòbils,

    la boira espessa.

    L’atmosfera carregada,

    les agulles elèctriques.

    On és tot el que he deixat enrere?

    Barrancas, verdolagues, mots, pitets.

    La meua mà s’acomiada.

    Adéu-siau. Camins, pedres,

    caixons, fanals, cistells.

    No me’n puc estar de tancar aquesta petita ressenya amb dos dels poemes que més m’han captivat del llibre on, d’alguna manera, es pot sentir lleugerament tot el que el poemari té per oferir.

    II

    Tenia molta febre,

    el metge no arribava.

    Estàveu tots al meu dormitori,

    una cerimònia de defunció.

    Era menut, pregava

    amb totes les meues forces.

    M’entrareu un got de llet calenta,

    algunes galetes.

    Aquell hivern

    la mort vingué a visitar-me.

    Els llavis unflats,

    la cara enverdida.

    No tot degué ser silenci,

    un fosc presagi,

    la tensió trepidant.

    Em vaig posar de costa

    perquè no m’abastaren

    els vostres ulls.

    La tensió es mastegava,

    ploraven les parets.

    Ni una pedra, ni un bagul,

    ni una espasa.

    Ningú a qui adreçar-me,

    ningú que m’eixugarà les llàgrimes.

    XXXVI

    Arribava la tardor,

    amb el su estol de fulles caigudes.

    Fórem els monarques dels carrers,

    els arbres ens guarien.

    Un dit sobre l’altre, un amor pagà.

    Les nostres passes espantaven els anhels

    (la foscúria dormitava)

    Una mà sobre un cor,

    una matança impune.

    Bacs de vidre, en definitva, és un poemari madur, sincer, obert, i sentit que recomano sense cap mena de dubte. No us quedeu amb aquest article, el llibre va molt més enllà.

    Carles Alòs és professor de valencià, poeta i traductor. Bacs de vidre va ser el seu primer poemari. Regularment publica interessants entrades sobre poesia en el seu blog. No deixeu de visitar-lo.