La figura de la Maria-Mercè Marçal es troba, de manera inevitable, lligada a la poesia, a la cultura i a la lluita feminista.

Nascuda a Barcelona el 13 de Novembre de 1952 quasi de manera accidental, donat que ella sempre es va considerar filla d’Ivars d’Urgell, al Pla d’Urgell, viu vinculada al món de la cultura des de ben petita. La seva mare era una apassionada del teatre, i era gran coneixedora de milers de versos i cançons. D’altra banda, el seu pare sempre les va apropar, a ella i a la seva germana, al món de la cultura. Tal com ella solia dir: «A la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua, i el cant. Al meu pare, l’estímul cap a la cultura.»

Una figura imporant per a la seva vida, dins de l’ambit familiar, fou la Mercè, la germana de la seva mare i padrina de la Maria-Mercè. Una dona que residia a Barcelona, que mai no es va voler casar i va fer la seva vida com ella va voler. Això va refermar en la poeta, en la seva convicció en la determinació i lluita feministes. Això la va convertir en una dona valenta i lluitadora. De fet, l’any 1980, fou mare soltera i va haver de batallar per ser considerada com a tal. Aquest fet, unit al seu lesbianisme declarat (la seva relació més intensa i important fou amb la professora Fina Birulés), encara va impulsar més la seva lluita pel reconeixement dels drets de la dona i la seva llibertat, i encara més en una societat tradicional i encara molt endarrerida pel que fa a la situació social de la dona. Aquesta lluita es veu molt marcada en molts dels seus poemes, que mostren l’esperit rebel i defensor de les dones.

Llicenciada en Filologia Clàssica a Barcelona, al principi dels anys 70, va començar a donar classes de català a Sant Boi, dins del marc de la resistència franquista, i mai no va abandonar la docència, sent professora de llengua i literatura catalanes de secundària durant tota la seva vida.

Maria-Mercè Marçal.

El 1972 es casà amb el també poeta Ramon Pinyol, amb qui va conviure quatre anys. Amb ella va fundar Llibres del Mall, una editorial destinada principalment a publicar llibres de poesia i impulsar algunes traduccions.

És l’any 1976 que comença a fer-se un nom com a poeta arrel de resultar guanyadora del premi de poesia Carles Riba, amb el recull de poemes Cau de Llunes. Només tenia 24 anys. Així, comença en ferm la seva trajectòria literària. Paral·lelament, però, la seva vida política també agafa més força, formant part del Comité Executiu del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans). De fet, la seva militància en grups d’esquerra i feministes va ser constant i intensa, tot i que els darrers anys de la seva vida es va acabar centrant més en l’àmbit cultural i literari.

Tres anys més tard, l’any 1979, publica el que és el seu segon poemari, Bruixa de Dol. Comença a fer-se un nom sòlid tant en l’àmbit literari com en el de la lluita feminista, col·laborant en publicacions com Reduccions, Dones en Lluita i Escrivint a les parets. Fins i tot, cantants de la talla de Marina Rossell, Maria del Mar Bonet o Celdoni Fonoll, posen música a alguns dels seus poemes.

Portada de la primera edició de Cau de Llunes. 1976

L’any 1994 es produeix el seu esclat com a escriptora de narrativa, amb la publicació de la seva novel·la La passió segons Reneé Vivien, amb la que obté nombrosos premis i la consolida com a narradora, juntament amb el seu gran nom en poesia.

La Maria-Mercè mai no abandona, malgrat el seu èxit literari, la lluita feminista, éssent fins i tot, impulsora de la creació del Comité de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d’aquest moviment femení internacional l’any 1992.

La seva vida rep un dels cops més forts quan l’any 1996 li és diagnosticat un càncer de pit, contra el que va lluitar durant dos anys, però que finalment va provocar-li la mort el 5 de Juliol del 1998. La Maria-Mercè tenia quaranta-cinc anys, i una filla de divuit.

La seva obra literària consta de vuit poemaris, la novel·la ja esmentada, així com una de caire infantil, juntament amb alguns relats, un assaig, Sota el signe del Drac, que recull la seva trajectòria com a crítica literària, i nombroses traduccions, d’entre les que destaquen les traduccions de Marguerite Yourcenar o Marina Tsvètaieva.

A continuació us deixem un recull de sis poemes, i una invitació a conèixer més profundament la vida i obra d’una autora cabdal en el món de la literatura catalana.

PASQUINS PER A LA REVOLTA VEGETAL

Amb totes dues mans

alçades a la lluna

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem un afoguera

amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis i draps de cuina,

el sabó i el blautet,

els pots i les cassoles,

el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó

i la vendra que resti

no la canviarem

ni per l’or ni pel ferro,

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i escut

a totes dues mans.

El fum dibuixarà

l’inici de la història

com una herua de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l’aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l’arbre

de l’alliberament.

La nit em clava

el seu ullal

i el coll em sagna.

Sota les pedres

l’escorpit

balla que balla.

La pluja lenta

fa camí

fins a la cambra.

L’escala fosca

del desig

no té barana.

INTERLUDI ROMÀNTIC

Amb el ventall em defenso de tu.

Abaixo els ulls, com la dama d’abans.

Però sense saber-ho i sense mans

et faig senyals amb el gest oportú.

Tanco els ventall, i em crema la mirada.

Duc un petó menut al cap dels dits

que et cerca enjogassat. A la postada

dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s’estimben, de tant vent

que fan, pintats, ocells i violetes.

El vespre, avergonyit, fuid de puntetes.

La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó

mentre els follets surten en processó.

CANÇÓ DE FER CAMÍ

Vols venir a la meva barca?

Hi ha violetes, a desdir!

Anirem lluny sense recança

d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança

-i serem dues, serem tres-.

veniu, veniu, a la nostra barca,

les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços

-i serem quatre, serem cinc!-

i els nostres ulls, estels esparsos,

oblidaran tots els confins.

Partim pel Març amb la ventada,

i amb núvols de cor trasbalsat

Sí, serem vint. serem quaranta,

amb la lluna pel estendard.

Bruixes d’ahir de l’ona salada

serem cinc-centes, serem mil.

Perdrem el compte a la tombada.

Juntes farem la nostra nit.

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons:

haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

HEURA

Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!

freu entre el vel i l’aigua, ennuvolat de foc.

T’estim: sóc la pluja que amara l’enderroc

d’on, tenaç, s’bre un fruit amb colors d’alegria.

Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.

L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.

Per tu, jo seré el sol i a lluna granada,

i una casa sense urc amb celler, pou i trull.

L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes

a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.

La tendra que estrena balcó i cel de domàs.

El bleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.

L’olivera i el cep. Bòbila, farga i era.

I el gresol d’on treu la flama