Grazia Deledda (Nuoro, 1875 – Roma, 1936) va ser una narradora sarda les novel·les de la qual, vinculades a les tradicions rurals i arcaiques de Sardenya li van fer creditora del premi Nobel l’any 1926.

Com l’ambient sard no podia oferir-li la possibilitat d’estudis regulars, vedats a les dones de la època, l’escriptora es va forjar una cultura autodidacta, desordenada i en certa manera poc profunda. Als disset anys, amb aquestes escasses eines va escriure contes que es van publicar en magazins dedicats a temes femenins.

En 1900 es va traslladar a Roma, quan començava a aparèixer per lliuraments en la Nova Antologia una de les seves novel·les més notables, Elias Portolu, que va editar com a llibre en 1903.

Abans havia publicat Flor de Sardenya (1892) i Les vies del mal, que va ser ressenyada per Luigi Capuana. La llunyania de la Sardenya li va permetre prendre distància del regionalisme i del folklore sard, que es van convertir en l’entorn fabulós i mític que va impregnar les novel·les que, a partir de 1900, va publicar gairebé cada any. Destaquen entre elles Cendres (1903), L’heura (1906), Canyes al vent (1913), Mariana Sirca (1915) o La mare (1920).

No resulta fàcil catalogar l’escriptura de Grazia Deledda. El seu temperament romàntic i en certa manera adolescent va recrear arguments presos de les històries orals de la seva illa natal. Foses amb una lectura atenta dels novel·listes europeus del seu temps, les històries van aconseguir un fons moral que transcendeix la literatura naturalista a la qual, en rigor, pertanyen. Va ser indiferent, però, a les consideracions «científiques» d’Émile Zola, a la impersonalitat del verisme o a la dimensió política i social de la novel·la realista. Deledda reprodueix el món a la seva manera recreant-se en un quasi idèntic nus dramàtic: un estret cercle de tradicions com a escenari de passions sense sortida que precipiten els personatges cap a la culpa i el
conseqüent càstig. La influència decadentista de Gabriele D’Annunzio en els últims anys va ser més un ambient, una escenografia, que una meta.

Amb aquestes eines, Deledda va passar de les aventures romàntiques a les narracions amb profunditat psicològica que no pertanyen del tot a cap tradició literària. En la seva època va gaudir d’una immensa fama, incrementada per l’èxit de Cendres (film que va interpretar Eleonora Duse) i el premi Nobel que la va consagrar com una escriptora de projecció mundial.

Noi siamo sardi
Noi siamo sardi.
Siamo le ginestre d’oro giallo che spiovono sui sentieri rocciosi come grandi lampade accese.
Siamo la solitudine selvaggia, il silenzio immenso e profondo, lo splendore del cielo, il bianco
fiore del cisto.

Siamo il regno ininterrotto del lentisco, delle onde che ruscellano i graniti antichi, della rosa
canina, del vento, dell’immensità del mare.
Siamo una terra di lunghi silenzi, di orizzonti ampi e puri, di piante fosche, di montagne
bruciate dal sole e dalla vendetta.
Noi siamo sardi.