Totes les nits Pilar recorria la casa, recollint els rellotges per allunyar-los el més possible de les orelles. El soroll la martiritzava i no la deixava dormir.
Fins que José li va dir:–»Ja no has de fer més la teva excursió nocturna. Deixaré que els rellotges es vagin parant. No els donaré més corda». Dies després, la va agafar de la mà i la va portar, rellotge per rellotge.
–»Veus? Cap fa soroll –li va dir ell, feliç com un nen. Tots marcaven la mateixa hora: les quatre.–Per què les quatre? –li va preguntar la Pilar. Ell la va mirar:
-Perquè és l’hora en què ens vam conèixer»
Pilar era una periodista quan va arribar a les mans «Memorial del convento», el primer llibre que va llegir de l’escriptor. Tant la va commoure, i la va moure, que va tenir la reacció natural: córrer a una llibreria a buscar un altre llibre del mateix autor: «L’any de la mort de Ricardo Reyes»
El va llegir, ho va comentar als seus programes de televisió, ho va ressenyar a la premsa. Però no n’hi va haver prou: volia conèixer l’autor d’aquestes pàgines.Va buscar el telèfon de Saramago i el va trucar a Lisboa.Sóc la seva lectora –li va dir–. Vaig a Portugal; voldria conèixel.No li va demanar cap entrevista. Només volia agrair-li haver-la fet millor persona en llegir els seus llibres.
Saramago estava acostumat que els periodistes li fessin sempre la mateixa petició. No va tenir cap problema.Van quedar de veure’s a l’Hotel Mundial –on ella s’allotjaria–, el 16 de juny del 1986. A les quatre de la tarda.
Van sortir de l’hotel a caminar pel cementiri dos Prazeres, pel monestir dels Jerònims, buscant els passos de Fernando Pessoa. En acomiadar-se, van intercanviar les dades. No més.
Tots dos es van quedar amb alguna cosa rondant-los, que Saramago recordava així: –“Vam tenir la mateixa sensació: jo havia trobat aquesta dona i ella havia trobat aquest home”.
Es van escriure algunes cartes més o menys formals fins que en una ell li va dir: “Si les circumstàncies de la teva vida ho permeten, m’agradaria, ja que vaig a Barcelona i a Granada, atançar-me a Sevilla per trobar-nos”.
Pilar li va respondre que sí, que les circumstàncies de la seva vida els ho permetien. Es van veure. I a partir d’aquell moment no es van separar.
Era el 1988. «Pilar va aparèixer quan era necessària. Quan m’era necessària a mi. Tinc moltes raons per pensar que el gran esdeveniment de la meva vida va ser haver-la conegut», va dir José.
Quan es van conèixer, ell tenia 64 anys. Ella, 36. Vint-i-vuit anys de diferència que per a alguns podia ser molt, però no era un tema entre ells.L’única diferència que reconeixien era que era dona, ell, un home. A la resta sabien compartir la manera d’estar a la vida.
Pilar es va convertir en la traductora a l’espanyol de les obres de Saramago. Mai havia treballat en això, ni sabia portuguès, però un dia el seu traductor habitual: Basilio Lozada, va aparèixer davant seu amb ulleres fosques i bastó i els va dir que s’estava quedant cec.
–Quina pena –li va dir la Pilar. I li va afegir que a partir d’aquell moment, aleshores, la traducció corria pel seu compte. Ho va decidir amb el mateix ímpetu que posa a tot a la vida.Va aprendre l’idioma llegint Saramago en la seva llengua original i així va aconseguir la seva primera traducció: «Todos los nombres».
D’aquí endavant va seguir traduint totes les novel·les que el Nobel va escriure: «El hombre duplicado», «Ensayo sobre la lucidez», «La caverna» i «Caín», entre d’altres.
Tenien la següent forma de treball: Saramago escrivia dues quartilles diàries (no es passava mai d’aquesta mesura) i les deixava sobre la taula de la Pilar. Ella les llegia, les rellegia i les traduïa. L’endemà Saramago corregia, i ella corregia.
D’aquesta manera, el llibre naixia alhora en portuguès i en espanyol. Era una responsabilitat que li feia por. “Tenia la consciència que traduïa un ésser genial, i que jo no ho era”, diu Pilar
Mai no va interferir en l’argument d’un llibre ni li va comentar què podia passar o no passar amb algun personatge. “Mai”. Sí que li va fer un parell d’observacions per a dues de les seves novel·les.
La primera, en el manuscrit de «Tots els noms», en què Saramago havia posat a funcionar un contestador automàtic en una casa on no hi havia llum (i per convèncer-lo que això no es podia, la Pilar s’ho devia demostrar llevant la llum de la seva casa a Lanzarote, on vivien).
I la segona, quan, després de parlar amb ella, ell va canviar l’última paraula de «La caverna»: va treure bitllet i va posar entrada. “La meva gran aportació s’hi redueix!
Sóc conscient de les meves limitacions davant de l’obra de Saramago”, diu la Pilar i ho diu així: Saramago. Si bé a casa només era José, cap a fora es tracta de Saramago. Perquè parla la traductora.
El seu nom, Pilar, és proper per a qui hagi pres entre les mans un llibre del Nobel portuguès. Aquí està sempre, al primer full. Des que van unir les seves vides, les obres de Saramago van estar dedicades a la seva dona (es van casar el 1988; dos matrimonis previs ell; un, ella).
Algunes dedicatòries diuen:
«A Pilar, que encara no havia nascut, i tant va trigar a arribar».
«A Pilar, que no va deixar que jo morís»
«A Pilar, casa meva».
Ella li demanava que no se les mostrés fins que hagués acabat la feina perquè podia paralitzar-se. “Quan em deia “tinc la dedicatòria”, jo em moria d’horror. Encara avui me les salto”, diu.
Mai van escriure a quatre mans, però sí que tenien una anada i tornada epistolar. S’escrivien cartes, centenars, que deixaven en un dipòsit de confiança a casa seva. “Era un joc divertit –afegeix–, del qual no et diré gaires detalls, però ens entretenia anar a mirar què havia deixat un i com li responia l’altre.” Cartes que, és clar, no es publicaran.
José Saramago va morir el juny del 2010. Tenia 87 anys. La separació. Era una cosa del que Josep i Pilar havien parlat. «Ens trobarem a un altre lloc», deia ell quan li plantejaven el tema d’haver de deixar-la per qualsevol raó. La seva mort. “No acostumo a parlar d’això, saps? Però nosaltres intentem preparar-nos plegats.
Teníem clar que passaria”, explica Pilar L’escriptor va dir: –Que un dia s’acabarà? Ja sabem que sí. Ara, no voldria estar a la pell de la Pilar quan jo desaparegui. (…) De totes maneres, estarem a prop l’un de l’altre. Continuen així. Junts.
Pilar del Río es va fer ciutadana portuguesa després de la mort de Saramago i viu entre Lisboa -ciutat on funciona la fundació que porta el nom de l’escriptor ia la qual ella es dedica dia i nit- i Lanzarote, l’illa que van habitar durant anys .
Les cendres de l’escriptor són a les arrels d’una olivera centenària que van portar des del seu llogaret natal (Azinhaga) i el seu epitafi és l’última frase de Memorial del convent: “I no va pujar al cel perquè a la terra pertanyia”.
A la Pilar no li agrada que li diguin vídua de Saramago. És la seva dona. En present. El que li quedi de vida, diu, ho continuarà dedicant a l’obra d’aquest autor, a qui va anar a buscar un dia, a les quatre de la tarda.
Fonts:Adaptació del TempsDoktorMontiel.
Comentarios Recientes