Hace casi dos años hice una reseña de la traducción al catalán de un poemario del norteamericano Ted Kooser: L’ocell matiner i altres poemes. Aquella reseña me llevó a conocer a Miquel Àngel Llauger, poeta mallorquín. Pasó el tiempo y encontramos el momento para hacer la entrevista que os presentamos a continuación.

¿Podría usted contarnos un poco de su vida y actividad literaria?

Sóc professor de secundària, tinc tres fills i he dedicat part de la meva vida a activismes diversos. Així i tot, encara he trobat temps per escriure llibres de poemes i traduccions. I per llegir: dedico més temps a llegir que a escriure. «Per què hem d’escriure, si el normal és llegir?», deia Gil de Biedma. Jo de vegades també em faig la pregunta. Mentrestant, vaig escrivint. I traduint: traduir versos és una activitat en què he trobat un plaer molt especial.

¿Cuáles fueron sus primeras lecturas poéticas y qué autores le influyeron?

Com tothom, o gairebé tothom, de la meva edat, les lectures en castellà varen arribar abans que les lectures en català. I, una vegada posat en lectures «literàries», la narrativa abans que la poesia. La Santíssima Trinitat de Borges, Cortázar i García Márquez va ser la meva porta d’entrada a la vocació literària. La poesia va arribar una mica més tard, amb Neruda i amb la Generació del 27. Potser no són els llibres que ara llegiria amb més gust, però recordo el meu enlluernament amb les Odas elementales de Neruda, amb Sobre los ángeles d’Alberti i amb Sombra del paraíso d’Aleixandre. La poesia catalana va arribar una mica més tard, amb les traduccions de Kavafis i amb algun llibret de Martí i Pol i de Carner.

¿Cómo definiría a su poesía?

Això sempre és difícil, i als poetes se’ls fa antipàtic posar un adjectiu. Se m’ocorre, d’entrada, dir que és diversa: hi ha alguns llibres més ferraterians i alguns de caire més carnerià, encara que això són simplificacions per entendre’ns. Si hi ha una cosa que un poeta no vol ser és un epígon o un imitador. També he volgut fer provatures de poesia humorística, com la del recull Zooscòpia, de poesia infantil, com la de Volen quan volen, i de poesia narrativa, com la de Fourmillante. Si hagués d’assenyalar un element comú, diria que és el que podríem anomenar la línia clara. Això no és cap judici de valor: la poesia no és millor ni pitjor per ser més accessible o més complicada, però a mi els versos em surten de línia clara.

Els  monstres
 
Ningú no sap quan
els monstres vindran.
 
Ningú no sap on
comença el seu món.
 
Ningú no sap què
et fan amb l’alè.
 
Ningú no sap qui
podrà resistir.
 
Ningú no sap com
s’escriu el seu nom.
 
I ningú no sap
si n’hi ha mil o cap.
 
 
(Volen quan volen, 2017)

¿Cree que el poeta “evoluciona” en su escritura? ¿Cómo ha cambiado su lenguaje poético a lo largo de los años?

Respecte de si el poeta evoluciona, la resposta òbvia és que sí, però és curiós com la història de la literatura proporciona exemples molt diferents: des de poetes molt fidels a uns plantejaments estètics fins a d’altres que canvien molt al llarg dels anys. Carner guanya en domini i en profunditat, però és en essència el mateix poeta sempre. Riba, en canvi, evoluciona de manera constant. En el meu cas, potser el tret evolutiu més assenyalat és aquesta voluntat d’anar a territoris diversos: poesia humorística, infantil, narrativa, etc.

¿Cómo siente que un poema está terminado y cómo lo corrige?

En molt bona mesura el corregeixo igual que el faig: al cap. No davant el paper o l’ordinador, sinó caminant, o anant en bicicleta, o al llit de nit. Respecte de saber quan està acabat, hi ha vegades que notam que no hi ha res que grinyoli, que tot és al seu lloc, i hi ha vegades que simplement pensam que ja no el sabem millorar més.

¿Cuál es el fin que le gustaría lograr con su poética?

Voldria tenir lectors, és clar, però és un desig que només puc formular amb realisme: sabent que els lectors de poesia són poquets i que som molts els que ho intentam. La meva aproximació a això de tenir lectors és més qualitativa que quantitativa: saber que gràcies als meus versos una sola persona ha aconseguit aquella felicitat tan especial que dóna la lectura de poesia ho justifica tot. Yeats va dir en una carta que en realitat escrivim per a un grapat d’amics: hi ha alguna cosa d’això. I escriure també és un acte d’homenatge als grans poetes que ens han fet feliços. Auden va posar en uns versos que escrivia «for my betters»: per als que són millors que jo. Escriure és fer una marca petita en una tradició gloriosa.

¿Qué lugar ocupa, para un poeta como usted, las lecturas en vivo?

M’agraden, i, naturalment m’agrada que m’hi convidin, però per a mi ocupen un lloc més modest del que ara es tendeix a pensar. Amb la gran defensa actual de l’oralitat, de vegades sembla que l’èxit de la poesia va lligat a la performance, però hi ha poetes que resulten molt desimbolts en un escenari i que després deceben en la lectura a casa. Volia dir que el raonament també funciona a la inversa, però seria un argument pro domo mea, perquè no tinc gaire gràcia llegint. En qualsevol cas, i això és estrictament personal, la comunicació amb el que ha escrit un altre poeta assoleix la seva millor expresió en la lectura individual, en un lloc silenciós, en silenci o mussitant en veu baixeta.

¿Qué opina de las nuevas formas de difusión de la palabra, ya sea en páginas de Internet, foros literarios cibernéticos, revistas virtuales, blogs etc?

És evident que ens posen molta poesia a l’abast. A mi m’agrada la poesia anglosaxona, i he pogut llegir mostres de molts de poetes gràcies al que hi ha a la xarxa. Però és un territori ple de perills, i per no semblar un antiquat ho justificaré: Internet és ple de poemes amb errades, o amb una disposició tipogràfica que no és la que volia l’autor (cosa que trobo horrorosa), o en pàgines d’estètica espantosament kitsch, per no parlar dels poemes que s’hi posen sense demanar autorització. Sí, Internet és un territori tan ple de possibilitats interessants com d’esculls.

¿Podría recomendarnos un poema de otro/a autor/a que le haya gustado mucho?

Un poema? Un sol poema? Doncs, per dir-ne algun (n’hi ha tants!), els «Versos escrits unes més amunt de l’Abadia de Tintern», una meravellosa composició de 159 versos del romàntic anglès William Wordsworth.

¿Qué libro está leyendo en la actualidad?

Normalment en llegeixo un de versos i un d’assaig, i de tant en tant hi poso alguna novel·la. Ara rellegeixo la poesia de José Ángel Valente (un poeta que no fa la mena de poesia que normalment m’agrada, però que m’agrada molt: meravelles d’això de llegir poesia) i llegeixo l’assaig The Human Planet: How We Created the Anthropocene, de Simon L. Lewis i Mark A. Maslin, una fascinat història de la interacció entre els sàpiens i el planeta.

¿Qué consejos le daría a un/a joven escritor/escritora que se inicia en este camino de la poesía?

Que llegeixi. Que llegeixi. Sembla una obvietat, però hi ha gent que es creu que això va de fer brollar sentiments, i que la qüestió de conèixer el que han escrit els altres és secundària. Encara li diria més: si llegir els versos dels altres no t’apassiona, no aspiris a apassionar ningú amb els teus. I que conegui la tradició: això no vol dir que sigui tradicionalista. Que sigui el que vulgui, però que conegui la tradició.

¿Cómo ve usted actualmente la industria editorial?

No sóc un gran observador del món literari i les seves dinàmiques. El que sé és que es publiquen moltes coses interessants, i que es publica molt bé. La feina de les editorials petites (les «independents»), molt sovint mogudes per un intens amor a la literatura i amb una gran vocació d’obra ben feta, és encomiable. En poesia, hi ha l’etern debat de si es publica massa. És possible que sí, però ningú no deu voler renunciar a ser un dels que sí que poden publicar, no és cert? Destacaria en especial la gran tasca que s’ha fet en el terreny de la traducció. Parlant dels poetes nord-americans que tenen entorn de 70-90 anys, és un miracle que una literatura petita com la nostra hagi incorporat en pocs anys gent com Gary Snyder, Mark Strand, Ted Kooser, Loiuse Glück, Mary Oliver, Edward Hirsch o Billy Collins, i que ho hagi fet en bones traduccions.

¿Cuál es la pregunta que le gustaría que le hubiera hecho y no se la he hecho?

Potser em podríeu haver demanat una bona frase que parli de poesia, i jo hauria dit aquella que m’agrada tant, i que vaig trobar en una correspondència entre Miquel Marí i Pol i Joan Vinyoli: «Tinc por de ser massa normal per ser un bon poeta.»

Acabamos la entrevista con un poema inédito: Fugisser

Un estel fugisser
tan prim que ja no sé
 
si l’he vist o si no,
igual que una cançó
 
que sents des de tan lluny
que potser ve del juny
 
d’aquell amor primer
o segon, fugisser.  

Muchas gracias Miquel Àngel por la entrevista. Y a vosotros, lectores, esperamos que hayáis disfrutado y gracias por haber llegado hasta aquí.